Futbol i capitalisme: idil·li de parella

Estàndard

Si dolenta cosa és el govern de Cameron per a qui pretenen un canvi radical, la Copa del Món és encara pitjor. Ens recorda a tots el que probablement seguirà travessant-se en el camí d’aquest canvi molt temps després que la coalició [liberal-conservadora] hagi mort. Si qualsevol fundació intel·lectual de dretes hagués de donar amb un esquema capaç de distreure a la població de la injustícia política i compensar-lo per una vida de duríssim treball, la solució sempre seria la mateixa: futbol. Excepte el socialisme, no s’ha imaginat manera més refinada de resoldre els problemes del capitalisme. I en la concurrència entre socialisme i futbol, el futbol va diversos anys llum per davant.

Les societats modernes neguen als homes i a les dones l’experiència de la solidaritat, experiència que el futbol proporciona fins a l’extrem del deliri col·lectiu. Molts mecànics i molts dependents de comerç se senten exclosos de l’alta cultura; però una vegada a la setmana són testimonis de representacions artísticament sublims, executades per homes per als quals el qualificatiu de genis no resulta, de vegades, hiperbòlic. Com en una banda de jazz o en una companyia de teatre, el futbol amalgama talent individual enlluernador i abnegat treball col·lectiu, resolent així un problema sobre el qual els sociòlegs han vingut debanant-se els cervells des de temps ençà. Cooperació i competició, astutament equilibrades. La lleialtat cega i la rivalitat a mort gratifiquen alguns dels nostres més potents instints evolutius.

El joc, a més, barreja encant amb lletjor en subtils proporcions: els jugadors són de factura heroica, però una de les raons per les quals els adorem és pel seu caràcter d’alter ego; fàcilment podrien ser qualsevol de nosaltres. Només Déu és capaç de combinar d’aquesta guisa d’intimitat i otredat, i fa temps que ha estat depassat en celebritat per aquest altre Ú indivisible que és José Mourinho.

En un ordre social nu de cerimònia i simbolisme, el futbol ingressa per a enriquir estèticament la vida de gents per a les quals Rimbaud és un gran del cinema. L’esport és un espectacle, però, a diferència de l’ofert per les desocupades militars, un espectacle que convida a la intensa participació dels seus espectadors. Homes i dones, el treball dels quals és qualsevol cosa menys intel·lectualment exigent, poden exhibir una sorprenent erudicció a l’hora de recordar la història del joc o de descriure analíticament les destreses dels jugadors. Doctes disputes, dignes dels fòrums dels antics grecs, afloren curulls en bars i mercats. Com en el teatre de Bertolt Brecht, el joc converteix en experts a les gents del comú.

El vívid sentit de la tradició contrasta amb l’amnèsia històrica de la cultura postmoderna, per a la qual qualsevol cosa ocorreguda fa 10 minuts ha d’anar a parar a les escombraries de les antiguitats. Hi ha fins i tot un punt d’inflexió de gènere, perquè els jugadors combinen la força del púgil amb la gracilitat de la ballarina. El futbol ofereix als seus seguidors bellesa, drama, conflicte, litúrgia, carnaval i la imparell marca de la tragèdia, per no parlar de l’oportunitat de viatjar a Àfrica i tornar sense abandonar la borratxera. Com alguna que altra fe religiosa, el joc determina què has de vestir, amb qui has d’associar-te, quins himnes has de cantar i quins relicaris de veritats transcendents has d’adorar. Juntament amb la televisió, és la suprema solució al inveterat dilema dels nostres amos polítics: què cal fer amb ells, quan no estan treballant?

Durant segles i en tota Europa, el carnaval popular, al mateix temps que proporcionava a les gents del comú una vàlvula d’escapament per als seus sentiments subversius –profanant imatges religioses i fent mofa dels seus senyors i amos—, constituïa un esdeveniment genuïnament anàrquic, una bestreta de la societat sense classes.

Amb el futbol, en canvi, pot haver esclats de populisme airat i rebel·lar-se els afeccionats contra els peixos grossos empresarials que treuen pit en els seus clubs, però en els nostres dies el gruix del futbol és l’opi del poble, si no el seu crack cocaínic. La seva icona és l’impecablement tory i servilment conformista David Beckham. Els Vermells ja no són els bolcheviques. Ningú que sigui seriós i estigui a favor d’un canvi polític radical pot eludir la necessitat abolir aquest joc. I qualsevol grup que ho intentés, tindria si fa o no fa les mateixes possibilitats d’arribar al poder que el màxim executiu de British Petroleum de rebre una donació de Oprah Winfrey.

Aquest article va ser publicat per Terry Eagleton amb el títol Football: a dear friend to capitalism al The Guardian, 15 de junio 2010, l’hem traduït amb el “l’ajut” de Sin Permiso.

Anuncis

Un pensament sobre “Futbol i capitalisme: idil·li de parella

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s