Raül Garrigasait, El gos cosmopolita i dos espècimens més, A Contra Vent, 2012

Estàndard

De tant en tant apareixen fenòmens editorials dignes de ressenyar. Podríem dir què el que normalment se li demana a una editorial és un bon criteri de selecció a l’hora de triar les obres, un disseny atractiu, una bona distribució, però no és tan normal trobar-se darrere d’una empresa tan artesanal com personal l’aposta per un gènere nou. I doncs, què entenem per gènere? Una manera d’entendre la composició d’una obra, el contingut de la mateixa, la manera de presentar-la. Gèneres són, en aquest sentit, la novel·la d’aventures, l’assaig filosòfic, el teatre existencialista, per posar només algun exemple. Ara bé, el que A Contra Vent està tirant endavant no pot ser classificat com a cap dels gèneres coneguts i no m’estranyaria que si la cosa tira endavant al final ens trobem alguna tesi doctoral dedicada al tema. Parlo de llibres que naveguen entre dues aigües: entre la reflexió personal i la història, entre el concepte i la narrativitat, conjugats d’una manera que, al menys jo, no havia vist amb anterioritat dins el panorama literari català.
Qui vulgui comprovar el que estem dient pot, del breu, però contundent catàleg d’A Contra Vent, consultar Vides improbables de Ferran Sàez, Per una literatura capitalista d’Abel Cutillas o Entre el sabre i la bomba. Memòries d’un país i d’un partit: Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980) de Ferran Canosa, per citar alguns exemples que conec de primera mà. Tots tres juguen amb la literatura com qui ha perdut la por a enfrontar-se als cànons L’últim títol que m’ha caigut a les mans i que respon a aquesta voluntat es diu El gos cosmopolita i dos espècimens més, el primer de Raül Garrigasait en aquesta col·lecció.
A cavall entre l’assaig i una novel·la de personatges el llibre narra la vida i miracles de tres figures històrico-literàries: Diògenes el cínic, l’holandès errant i Ramon Mercader, l’assassí de Trotski.
A partir d’una presumpta explicació d’aquests personatges, l’autor ens convida a explorar on comencen i acaben els límits del nostre imaginari, aquell que fem servir per explicar-nos. Com aquest ha sofert una modificació substancial és allò que rau a sota d’aquestes pàgines. No penso que aquest sigui un llibre innocent, ans al contrari, el que aquest llibre ens ensenya és que la puresa mai no va existir, que sempre va ser un somni i que totes les vegades que vam pretendre explicar-nos, tot caient en la temptació de definir-nos d’una manera tancada i monolítica, sempre ens vam equivocar.
Així, el principal encert del llibre, més enllà de la seva delectosa ploma literària, és, sens dubte, la selecció dels exemples. Les tres figures evocades tenen la virtut d’haver mantingut obertes al llarg de la història la seva ambigüitat i la seva potència evocadora. I és per això que encara se’ns mostren riques, perfectament aplicables al present, com si explicar-les volgués dir explicar-nos.
VEiem doncs com la realitat es pot veure superada, no pas per la ficció, sinó per la referencialitat possible, per la paràbola que tracen aquests personatges dins del nostre inconscient col·lectiu de manera vergonyosa, diu Garrigasait, de manera exagerada, si es vol. Però és molt probable que sigui per aquest precís motiu, la seva incomoditat, que encara serveixin com a forma de narrar l’ambivalència de l’ànima humana enfront del intent (suïcida) de la modernitat de fer encabir la realitat humana sota uns paràmetres estables i, per tant, controlables.
A destacar l’ús dels contra-protagonistes que fa servir per explicar-nos la triada escollida: Diògenes i Adam, l’holandès i el senyor P., una mena de George Clooney en Up in the air, i Ramon Mercader i els seus múltiples heterònims. L’ús de la contraposició més o menys evident, però francament satisfactòria, entre els personatges escollits i aquests altres serveix a l’autor per enriquir de manera sucosa uns mites tan trillats que en la trobada adquireixen noves tonalitats. Així Diògenes recupera la seva sucosa visceralitat davant Alexandre gràcies a les reflexions sobre la concepció adàmica del món, l’holandès torna a ser motiu per somiadors errabunds sota influx de targetes d’embarcament i sales vip, i Mercader, tot desdibuixat per si mateix, acaba sent l’home de les mil màscares, les mateixes que podem rastrejar en nosaltres mateixos, al llarg de les nostres (no tant) remogudes vides.
Si haguéssim doncs de caracteritzar una literatura a contra vent, una literatura líquida, que fluctua entre les diverses estances dels gèneres literaris, aquest seria un dels llibres escollits. Un experiment filosòfico-literari que ens pot ajudar a repensar qüestions tan crucials com el nacionalisme, la centralitat o la veritat, des d’un punt de vista inesperat. En volem molts més.

Anuncis