No fa gaire vaig ser convidat a la seu de Cristianisme i Justícia a parlar d’un dels filòsofs del moment, Byung-Chul Han, i al final de la meva intervenció vaig fer una afirmació molt contundent que m’agradaria matissar. “Tenim dret a la tranquil·litat?”, em preguntava a propòsit de la solució hansiana als problemes de la societat contemporània. I la resposta era que no.

Segons Han, vivim esclavitzats a la lògica depredadora del sistema actual. Una lògica que ens obliga dia rere dia a produir més, consumir més, aconseguir més. Cada cop som més dependents de les influències externes i, en aquest sentit, cal, segons ell, recuperar el nostre espai interior costi el que costi. Si no ho fem, ens diu, acabarem per perdre la poca humanitat que encara conservem.

Però com s’aconsegueix això? Segons Han la única manera que tenim de superar aquest estat de falsa necessitat és deixar-nos anar. Esgotar-nos definitivament, ens diu. Un esgotament reparador que “no necessita de pertinença ni de parentesc” perquè trenca amb el ritme frenètic al que estem acostumats i ens “afluixa el lligam de la identitat”, de manera que sorgeix, llavors sí, l’autèntica llibertat: el no fer res.

Han li dóna la volta a la societat del rendiment plantejant, justament, el seu oposat: la societat del cansament. Un cansament que beu d’algunes de les claus del budisme Zen: la buidor, l’allunyament, però en versió postmoderna, és a dir, sense compromís social i en forma de tranquil·litat individual. Apartar-nos del que ens envolta ens permetrà superar, promet, molts dels problemes que ens assetgen. Ja ho va dir Epicur, al segle III abans de Crist: “la solució més senzilla per obtenir la seguretat davant els homes, que fins a cert punt depèn d’una capacitat eliminatòria, és la seguretat que proporciona la tranquil·litat i l’aïllament del món”. Han elimina el sentit de pertinença confiant que així els problemes passaran, com cauen les fulles a tardor, mortes d’inanició.

Sense voler negar la importància d’aquest diagnòstic, ens preguntem si és suficient plantejar-se com a remei a les preocupacions actuals l’enretirada meditativa que ens ajuda a contemplar els nostres paisatges interiors. Estem d’acord en que hem de recuperar la capacitat de tranquil·litzar-nos, sobreexcitats com estem tots plegats bullint en l’efervescència del progrés permanent, però, com assenyala molt encertadament Bataille, la tranquil·litat malentesa també pot tenir una cara fosca: “la tranquil·litat és la por que fa naufragar tota temptativa de comunitat universal”. Negar-nos a nosaltres mateixos l’accés al món confiant que el tornarem a retrobar sembla, com a mínim, un salt al buit difícil d’assimilar.

Potser caldria, al costat de la proposta hansiana, afegir-hi el compromís amb allò que justament s’està intentant evidenciar: que cal millorar el nostre model de societat i que, per fer-ho, cal generar nous models de convivència. Si ens creiem, com va dir Levinas, que l’ètica neix del rostre de l’altre, la recuperació d’aquesta dimensió interior tan necessària hauria d’anar encaminada, precisament, a restablir allò que hem perdut pel camí: la capacitat de teixir complicitats.

Només l’escèptic pot quedar-se tranquil en la dimensió individual, perquè ignora la seva dependència amb els altres. Quan associem tranquil·litat a cansament correm el perill d’oblidar la necessitat d’establir comunitat, de ser reconeguts i, per tant, recolzats. La família, els amics, la ciutat, l’auto-abandonament personal pot ser bo com a píndola medicinal, però no pot ser el remei per aquells que necessiten ser escoltats. Més enllà de la mirada individual, cal afegir-hi els vincles, els lligams. Uns lligams que ens permetin entendre els nostres problemes com el que son: problemes comuns que exigeixen respostes comunes i compromisos actius. Si neguem la possibilitat de construir les relacions que ens han de permetre seguir endavant ens aboquem a una societat atomitzada que acaba per esdevenir la mateixa que preteníem criticar. És per això no tenim dret a la tranquil·litat. No, al menys, a una tranquil·litat que ens allunyi dels altres. Fins que no entenguem això, no podrem descansar.

[publicat a CiJ el 3 de Març de 2016]