Cristòfor de Domènec, Carnet d’un heterodox, 1926 (2)

Estàndard

foto

Paròdia

El teatre és la paròdia de la vida.

De quina vida?

De la nostra.

I tenint la nostra vida, encara necessitem damunt la nostra pròpia paròdia?

Ja veus com no en tenim prou d’aquesta vida, que sempre trobem tan dolenta.

I si la trobéssim un dia bona?

Llavors, en semblants desastroses circumstàncies, la vida, potser fóra una disgraciosa paròdia del teatre.

Ho veig prou clar que els homes no ens entenem.

Però, amic meu, si els homes ens entenguéssim mai un dia, tot l’interès de l’existència i de la seva teatral paròdia, fóra esvaït.

Ombrívoles paraules les teves…!

Pitjor encara…

Encara pitjor?

Pensa… ni tan sols són certes! -Vols una paròdia més terrible?

Per sempre més

L’home que cau en les dolces religions de l’amor i la humilitat a tot estrop, és com la mosca que posa, incauta les potes en paper Tanglefoot o ciutat de mel: infel·lible víctima de tanta espessedat d’amor.

Si, per atzar, se n’allibera, taca a tothom que el volta, amb l’esbravada mel que li resta encara com inesborrable taca. Perquè un cop emmalaltit del microbi de certes dolçotes capcioses religions, hom no guareix mai més. Exemple del virus: el cristianisme. Exemple dels infectats: els ex-capellans de totes menes.

Però, hi ha coses més altes, més humanes i precisament més amor, que no pas tanta de dolçor amarga i barata, baixament sexual, inguarible, vessant degeneració i miserable tristesa. Aquelles que acabaran amb tanta de mel insuportable, hipòcrita i contrària a la vida dels homes.

Asinus sapiens

La llibertat! L’alliberació! La independència! Morin totes les lleis! I que cada individu sigui un Estat!

Calla, ase savi, calla! Tot això és impossible! Això no són més que somnis de paraules afollonides! Tot això no té altra existència real que el soroll de les paraules que ho diuen. No deliris.

És que haig de demanar l’esclavatge i l’opressió? ¿Haig de demanar que l’Estat m’absorbeixi fins esdevenir el guarisme d’una qualsevulla làmina de renda, fins a convertir-me en renda pels altres que avui són només que més forts que jo?

Asinus sapiens! La llibertat mai s’obté lluitant contra l’esclavitud, sinó combatent amb ella als braços, amb l’opressió a la gola, manillat per tots els monstres!

Així, segons tu, jo no dec de revoltar-me -és inútil?

Mai! A còpia de revoltar-te una cosa segura faràs.

Quina?

Sentir que el perill que no allibera, però multiplica el valor de la vida. I viure més-vull dir, més dolorosament encara. Val tots els sacrificis, -el renunciament serè i franc de tantes joies, que crèiem un dia possibles.

L’estrany mentider

Oh mentider, -quan diràs una veritat?

Sabries tu mai, sense mi, el què és una mentida?

Si tant poc costa la veritat, com no t’hi dónes?

Què de més té veritat que mentida? Es més humana per ventura? No t’és ben útil la meva sempiterna mentida que tant t’ajuda a conèixer la teva veritat?

Bé comprens i clar parles. Com perseveres en el mentir?

Com els poetes fan poesia – i segrega honradesa l’honrada gent… irresponsablement, automàticament.

Correcte penses, mentider incorregible.

Ver ací el veritable motiu de la meva mentida tan parenta de la veritat: – fer correctes les incorrectes coses de la realitat.

Eh?

Sí. Perquè jo, jo no soc encara prou fanàtic: per la vida i ufana d’una veritat – per bona que fos – jo no faria mai, com tant han fet els altres, la més petita de les víctimes.

Pleguem.

La sentència

Crida tan com puguis i fes el que vulguis…

I què?

No escaparàs a l’amo ni a la dolor.

Cal que acabin els amos i es pal·liïn les dolors.

Carnalment humà el teu desig, – no realitzable.

Llavors, què ens manca fer?

Fes-te l’amo, i, amb la mort mata la dolor quan dominar-la no puguis.

Altra esperança no resta?

No!

Oh, misèria!

Aquesta misèria és l’únic tresor de l’home, -la única cosa que el diferencia dels altres animals. Aquesta misèria.

Les lleis

Les lleis això manen.

Les lleis!… les lleis, les lleis… quines lleis?

Les del país.

No t’entenc.

Les normes morals que regularitzen nostra vida.

Vostra vida.

Com vostra? Nostra.

Meva no.

També teva.

Unes lleis que governen la meva vida – a fora de les que sóc jo mateix en tant que organisme viu – vols res de més cínicament absurd?

Com dius?

Absurd!

Però si aquestes lleis son fetes pels nostres avis!

D’això em queixo, que se les feren per ells, que foren fetes per uns homes amb els quals no hi tenim res que veure.

I ara? Somies.

Què he de somiar, home, què he de somiar! Preveien els meus avis un nét com jo?

Segurament, tan terrible no.

Sense ironies.

I bé, home ets, i nét seu.

Però tu no voldràs dir nét de les seves preocupacions i errades!

Preocupacions i errades la secular experiència?

Una experiència que no em sospitava és experiència-ciència?

Accepto l’extremisme. Però tu no ets un home com ells?

Home sí, com ells no!

D’aquesta manera caldrien unes lleis per a cada gènera. Què dic jo? -per a cada individu?

Qui sap! Però jo vull i necessito la meva de llei, aquella que mèscau com la pell en les meves carns!

Això fóra pitjor que l’anarquia.

I què? Què n’haig de fer jo de vostres lleis i de l’anarquia?

El món amb el teu tarannà s’acabaria.

I si s’acabés, que t’importa? – És que cobres comissió perquè així, insuportable, duri? – Hi estàs conforme amb tot això que va contra tu – siguis qui siguis i com siguis?

M’estimo més Karl Marx i els soviets, que ti. Aquesta, bona o dolenta, tenen una sòlida raó. Amb tu, trepitgem el camí de la inhumanitat i de la follia.

Ja pots cantar victòria, home-munició discretíssim! Àdhuc els soviets et trobarien raonable!

Anuncis