Gadamer, Heidegger i el Nacional-Socialisme

Estàndard
(Husserl i Heidegger, vist aquí)


El 26 de maig es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Martin Heidegger, el controvertit filòsof del segle XX. Ningú millor per a evocar-lo que Hans Georg Gadamer, un dels més grans filòsofs vius. En una nota del 22 de gener del 39, recollida en les seves obres completes, Heidegger escriu que Gadamer és, juntament amb Walter Bröcker, “l’únic que domina en veritat la filosofia antiga, que constitueïx el alfa i el omega de l’educació filosòfica”.

Com va conèixer a Heidegger?

En la universitat de Friburg. Alguns dels meus amics anaven a escoltar-lo i tornaven fascinats per la màgia de les seves lliçons. Contaven que era una manera completament nova de fer parlar als textos tradicionals. Així, en l’estiu de 1923 també jo vaig anar a Friburg i vaig quedar molt impressionat. Escoltar-lo interpretar als grecs, a Plató, a Aristòtil, i després a Pau, a Agustí, al jove Luter; veure’l treballar en les seves primeres temptatives de trobar un vocabulari filosòfic nou per a expressar el sentit de l’existència humana, va ser una experiència indescriptible. Regnava la sensació que estava naixent un nou astre en la filosofia alemanya.

Va tenir algun contacte amb ell?

Al principi, quan vaig assistir per primera vegada als seus seminaris, vaig mantenir amb ell una relació acadèmica, d’alumne i mestre. Quan va venir a Marburg, en canvi, vam mantenir una relació molt més intensa, confidencial, gairebé familiar. Entre altres coses, va ser el padrí de bautisme de la meva filla. —Si examinem la llista de participants dels seminaris de Friburg, es veuen noms que van deixar una forta empremta en la filosofia contemporània alemanya.

És veritat. En Friburg van estar Marcuse, Horkheimer, Joachim Ritter, Hans Jonas. En una ocasió també va estar Leo Strauss, però només de passada, quan Heidegger va comentar el primer llibre de la Metafísica d’Aristòtil. També per a ell, que estudiava en la mítica Heidelberg de Max Weber, va ser una experiència inoblidable. Tan és així, que m’ho va recordar quan vam tornar a veure’ns a París en l’any 1933. En comparació de Heidegger, Weber li semblava un “pobre orfe”. Heidegger, en resum, era senzillament formidable. Mai vaig veure un talent filosòfic igual.

No obstant això, Weber va tenir gran influència en Heidegger.

Heidegger havia seguit el seu pensament amb atenció i ho respectava molt, encara que veia en ell a l’home públic. En aquest sentit, des del seu punt de vist filosòfic, el criticava. No obstant això, el considerava més interessant que Heinrich Rickert, del que, per altra banda, Weber prenia bona part de les seves categories filosòfiques. —En aquells anys el veritable descobriment de Heidegger va ser Nietzsche. —Nietzsche estava present en la cultura alemanya des de principis de segle, a través de les avantguardes artístiques i literàries. També el jove Heidegger va respirar aquesta atmosfera però més tard, cap a la meitat dels anys trenta, va començar a enfrontar-se seriosament amb els textos nietzscheans. Ja existia el llibre sobre Nietzsche de Jaspers, de qui Heidegger era amic, i també l’Alfred Baeumler, altre amic de Heidegger. A tots els resultava evident la importància que tenia Nietzsche en el pensament alemany, i també Heidegger va voler dominar-lo. La veritat és que no sé si ho va aconseguir. El seu fill Hermann em va explicar que Nietzsche el feia entrar en crisi i que en la seva casa sempre deia: “Nietzsche em va destruir!”

No sabia que Heidegger fos amic de Baeumler.

Fins a cert punt. Baeumler, per altra banda, no era cap ximple. Va escriure un llibre gens dolent sobre la Crítica de la raó pura, de Kant. Després, no obstant això, Heidegger va criticar la seva interpretació de Nietzsche. Baeumler, que juntament amb Ernst Krieck i Alfred Rosenberg, s’havia convertit en un dels inspiradors de la política cultural del partit nacional socialista, va reaccionar amb hostilitat. També es va convertir en acérrim enemic meu i va tractar per tots els mitjans d’obstaculitzar la meva carrera.

Parlem de Nietzsche…

En aquells anys, en el món alemany era pràcticament obligatori abordar-lo. No havia filòsof, literat o artista que no hagués passat en algun moment de la seva vida per una etapa nietzscheana. Jo sóc un dels pocs que van escapar a aquesta fascinació per Nietzsche.

Ernst Jünger era un dels grans intèrprets de Nietzsche. Ho va conèixer?

Vaig conèixer tant a Ernst com a Friedrich Georg, el seu germà. Eren persones completament distintes. Ernst era més genial, però tenia un caràcter més difícil. Friedrich Georg, el poeta, en canvi, era un romàntic. Ens varem freqüentar durant un temps. M’agrada sobretot el que va escriure en el llibre “La perfecció de la tècnica” . També vaig conèixer personalment a Ernst. Em feia l’efecte d’un típic home de formació militar. Tenia una postura rígida i una veu gairebé metàl·lica, àtona.

Quins van ser, en la seva opinió, els motius pels quals Heidegger va ingressar al partit nacional socialista en 1933 i es va fer designar rector de Friburg?

Quan va arribar a Marburgo la notícia que Heidegger havia pres partit en favor del nazisme, no la podíem creure. Heidegger, nazi? “Impossible!”, va anar la nostra primera reacció. Era absurd, un sensentit. La seva esperança d’impulsar una renovació de la universitat per mitjà del moviment nacional socialista va ser d’una ingenuïtat increïble, sobretot en el cas d’algú com ell, que no tenia idea sobre el funcionament d’un aparell burocràtic. Recordo que, després d’assumir el càrrec, en poques setmanes tota l’administració universitària va quedar paralitzada. Escrupolós com era, pretenia veure i controlar personalment tot allò que signava. I mai signava una text sense llegir-lo abans.

Karl Löwith, que va ser deixeble de Heidegger, escriu coses terribles sobre la seva conducta després de 1933.

En realitat, Heidegger va fer tot el que va poder per ajudar a Löwith, però no era un valent i, de totes maneres, no hauria obtingut gens dels nazis. La destinació de Löwith estava segellat des del principi. El que va acabar amb l’amistat va ser que, en aquestes circumstàncies, quan Heidegger viatja a Roma en 1936 i, a l’endemà de la seva conferència, va a buscar a Löwith, no va tenir la delicadesa de treure’s el distintiu del partit. Per Löwith va ser una provocació, i això va precipitar la ruptura.

Es va dir que Heidegger va ser antisemita.

No hi ha dubte que Heidegger era temerós, però dir que va ser antisemita és una necetat. Quan es parlava del tema, Paul Friedländer, un col·laborador d’origen jueu que havia treballat amb ell a Marburgo, deia que para Heidegger l’únic criteri de selecció era la intel·ligència, no els orígens jueus o aris. D’altra banda, els seus nombrosos deixebles jueus —Löwith, Jonas, Hannah Arendt, Günther Anders, Marcuse—, així com el fet que a principis de la dècada del 30 fins i tot el seu assistent, Werner Brock, era jueu, constituïxen la millor refutació.

No obstant això, la poesia que va escriure Celan després de la seva visita a la cabanya de Todtnauberg, on vivia el filòsof, al·ludeix que la seva posició era elusiva.

No, no crec que la poesia de Celan vulgui dir això. Em sembla que interpretar la seva relació en aquests termes és reduccionista, com si no haguessin tingut altre tema de discussió que el nacional-socialisme i l’holocaust. Segurament van parlar d’altres coses. Heidegger admirava molt la poesia de Celan. La considerava art amb majúscules, la forma del pensament poètic que ell impulsava. A Celan, per la seva banda, li interessaven els temes filosòfics que abordava Heidegger. Ambdós compartien un mateix sentiment respecte de la importància de la poesia en una època de crisi.

També rebutja les acusacions d’antisemitisme?

Sí, i la prova més convincent és la seva extraordinària història d’amor amb Hannah Arendt.

La relació entre ambdós havia transcendit?

No, en absolut. Per a nosaltres va ser una sorpresa, però això llança una llum més humana sobre la seva personalitat. També la figura de la dona de Heidegger es va revaloritzar. Se la sol considerar una nazi fanàtica però les coses no són així. El fet que Heidegger decidís quedar-se al seu costat significa que, malgrat tot, Elfride era la dona indicada per a ell, i que la seva organització domèstica li permetia a ell ser el que era. Heidegger tenia una gran fantasia però al mateix temps posseïa una disciplina de ferro pel que fa al treball. Si bé va estar exposat a moltes temptacions, sobretot en el que fa al sexe oposat, va aconseguir elaborar una obra filosòfica d’extraordinària envergadura.

A quina es refereix quan al·ludeix a les relacions de Heidegger amb el sexe oposat?

Hannah Arendt va ser només el començament. És evident que ella el va fer feliç, i aquesta història és única i irrepetible per a Heidegger. No obstant això, la seva personalitat carismàtica posseïa per a les dones una fascinació especial. Després de la història amb Arendt, és probable que haguís deixat de reprimir-se. Circulen moltes històries referents a això, algunes fundades.

Com va viure Heidegger la postguerra?

Havia perdut tot. En tot sentit, tant en el material com en l’espiritual. S’enfonsava en una profunda crisi. El drama va ser que, en realitat, feia temps que s’havia distanciat del seu entusiasme inicial pel nazisme que, per altra banda, criticava a les seves classes. No obstant això, com era una persona molt temerosa, no va tenir la valentia de manifestar obertament les seves disensos. Una vegada acabada la guerra, es volia fer-lo passar per nazi a pesar de que no ho era.

La seva dona va influir o no va tenir influència en la seva adhesió inicial al nazisme?

No, és un mite molt estès però sense fonament. La seva dona no era nazi sinó simpatitzant del partit güelf, que tenia representació en el parlament prussià i el programa polític del qual es caracteritzava per la seva oposició al cesarisme.

Però es diu que era una dona molt rígida, que va ser ella qui va evitar que el seu marit assistís al enterrament de Husserl.

Aquest és altre episodi que revela la debilitat de Heidegger. Va ser una falta de valentia imperdonable. Estàvem en 1938 i probablement Heidegger va témer que la seva assistència pogués comprometre la seva posició davant el nazisme. És veritat que ell ja no tenia oportunitat de participar activament en les decisions sobre la política cultural del nacional-socialisme, com a tal vegada s’esperava quan va acceptar el càrrec de rector.

Vostè mostra el costat humà de Heidegger però, va haver-hi una distanciament en el terreny filosòfic?

Vaig percebre amb claredat la perillositat de la seva elecció. La meva reacció va ser evitar tot contacte amb ell. No el vaig veure durant cinc anys, però no per raons morals o perquè volgués manifestar-li així el meu desacord, sinó perquè no volia quedar involucrat. Tal vegada el seu únic veritable acte de valentia va ser renunciar al rectorat. Va ser una veritable provocació a la jerarquia nacional socialista. L’opinió pública no va comprendre el significat d’aquest gest. Per a ell va ser el principi de les dificultats. En les seves classes, qui l’escoltava advertia que hi havia una clara presa de distància respecte del nacional socialisme.

Aquesta entrevista de Franco Volpi i Antonio Gnoli publicada a la Reppublica el 22 de Maig de 2001 que ha estat traduida amb l’ajut de la versió de Cecilia Beltrano, publicada a Clarín el 27 de Maig de 2001.

Anuncis