Alta cultura o cultura de masses? Una conversa entre Mario Vargas Llosa i Gilles Lipovetsky

Estàndard
Banksy, Napalm Girl, 2004

Mario Vargas Llosa: La civilització de l’espectacle és un llibre que expressa una preocupació, certa angoixa al veure que el que enteníem per “cultura” quan jo era jove ha anat transformant-se en alguna cosa molt diferent al llarg de la meva vida fins a convertir-se en l’actualitat en alguna cosa essencialment diferent del que enteníem per “cultura” en els anys cinquanta, seixanta i setanta. El llibre tracta de descriure més o menys en què ha consistit aquesta transformació i també de veure quins efectes pot tenir aquesta deriva que ha pres el que avui dia anomenem cultura en diferents aspectes de l’activitat humana –el social, el polític, el religiós, el sexual, etcètera–, ja que la cultura és quelcom que impregna totes les activitats de la vida. El llibre no vol ser pessimista, però si vol ser preocupant i incitar a reflexionar sobre si aquesta importància essencial i hegemònica que han pres l’entreteniment i la diversió en el nostre temps pot convertir-se també en la columna vertebral de la vida cultural. Crec que és una mica el que està succeint, i que està succeïnt amb el beneplàcit d’amplis sectors de la societat, inclosos aquells que tradicionalment representaven les institucions i els valors culturals.

Des del meu punt de vista, Gilles Lipovetsky, un dels pensadors moderns que han analitzat amb major profunditat i rigor aquesta nova cultura. En llibres com L’era del buit o L’imperi de l’efímer ha descrit amb gran coneixement en què consisteix aquesta nova cultura. A diferència del meu cas, s’ha acostat a ella sense inquietud, sense alarma, per contra amb simpatia, advertint en ella elements que considera enormement positius: per exemple, l’efecte democratitzador d’una cultura que arriba a tot el món, una cultura que a diferència de la cultura tradicional no fa distincions, no està monopolitzada per una elit, per grups de clergues o d’intel·lectuals, sinó que d’alguna manera pertany al conjunt de la societat.
Diu també, qüestió per descomptat interessant i debatible, que aquesta cultura ha permès un alliberament de l’individu, perquè, a diferència del que ocorria en el passat –quan l’individu en certa forma era presoner, expressió d’una cultura–, l’individu del nostre temps pot triar entre una immensa varietat de possibilitats culturals, exercitant d’aquesta manera no solament una sobirania i una voluntat, sinó també una afició, una predisposició. Diu que aquesta cultura és una cultura del plaer, que permet que un busqui el seu plaer en activitats que avui tenen aquest signe, l’ésser culturals, encara que en el passat no se’ls considerés com a tals. Són idees debatibles que em convencen a estones i a estones em deixen pensatiu, i per això crec que aquest pot ser un diàleg summament fructífer entre dos acostaments a un mateix fenomen des de posicions que són diferents però que podrien de certa manera ser complementàries.
Gilles Lipovetsky: Moltes gràcies a vostè, Mario, per aquesta bella presentació en la qual em reconec totalment.
Subratlla vostè que aquesta societat de l’espectacle crea una sort de base àcida per al sentit noble de la cultura. Estic d’acord amb vostè en aquest aspecte. He intentat teoritzar sobre aquesta idea en un llibre de pròxima publicació i vaig a permetre’m desenvolupar una mica aquest punt, perquè crec que va en el sentit que vostè enfoca. Què era la cultura noble, l’alta cultura, per als moderns (i així no anar-nos molt lluny en la història)? La cultura representava el nou absolut. Quan els moderns van començar a desenvolupar la societat científica i democràtica, els romàntics alemanys creen una espècie de religió de l’art, que assumeix la missió d’aportar el que no donaven la religió ni la ciència, perquè la ciència simplement descrivia les coses. Es produeix una sacralització de l’art. Els segles XVII i XVIII ens diuen que el poeta i els artistes en general són els que mostren el camí, són els que diuen el que abans deia la religió.
Quan advertim el que és la cultura en l’univers del consum, en l’univers de l’espectacle, el que vostè anomena la “civilització de l’espectacle” –estic totalment d’acord amb aquesta denominació: és un títol magnífic–, el que observem és justament la caiguda d’aquest model. La cultura es converteix en una part del consum, en una cèl·lula del consum. Ja no estem esperant que la cultura canviï el món, com pensava Rimbaud: canviar la vida, canviar el món. Aquesta era la tasca dels poetes, com Baudelaire, que rebutjava el món de l’utilitari. Creien que l’alta cultura era el que podia canviar a l’home, canviar la vida. Ara ja ningú pot pensar que l’alta cultura pot canviar la vida. En aquest plànol és la civilització de l’espectacle la que, de fet, ha guanyat. De la cultura el que esperem és divertiment, una diversió un xic més elevada, però fonamentalment avui el que canvia la vida és el capitalisme, és la tècnica. I la cultura ve a ser l’aurèola de tot això.
Podem tenir una visió estrictament negativa, que no és totalment la seva, d’aquesta civilització de l’espectacle i en general de la societat de consum. No obstant això, durant els anys en els que he estudiat a la societat contemporània he intentat demostrar el potencial positiu, malgrat tot, que representa. Si prenem el model tradicional de la cultura, la part negativa és major, sí, és innegable. Però la vida no només és cultura. La vida és també la política –per a nosaltres, la democràcia–, són les relacions amb els altres, la relació que aconsegueixo amb mi mateix, amb el cos, la relació amb el plaer i amb molts altres elements. En aquest plànol podem dir que la societat de l’espectacle, la societat de consum, que d’una banda ha massificat els comportaments, ha donat un major grau d’autonomia als individus. Per què? Perquè ha fet que caiguin els mega-discursos, les grans ideologies polítiques que marcaven als individus, que els posaven dintre d’un règim estanc, i els ha substituït amb el temps lliure, amb l’hedonisme cultural. Les persones, en general, ja no volen seguir a les grans autoritats: volen viure felices, volen buscar la felicitat amb els mitjans que tinguin, encara que, afegiria, no sempre ho aconsegueixen. De qualsevol manera, la societat de consum, per mitjà de l’hedonisme, ha multiplicat els models de vida i les referències. La televisió, per exemple, que ha representat una sort de tomba de l’alta cultura, ha nodrit de referències a la gent, ha obert els horitzons: permet als individus comparar. En aquest plànol, la revolució de les maneres de vida de la societat de l’espectacle ha permès la autonomització dels individus, creant una espècie de societat a la carta on aquests construeixen les seves maneres de viure.
Crec que és un aspecte important, perquè les societats on domina l’espectacle són, en general, societats consensuades sobre el pacte democràtic. Ja no hi ha lluites socials que acaben en banys sagnants i s’ha rebutjat en tots aquests llocs la figura del dictador. En aquest sentit crec que la societat de l’espectacle ha permès a les democràcies viure d’una manera menys tràgica, menys esquizofrènica que abans. Això ens ha alliberat en certa manera dels dos vessants fonamentals, o els dos grans vicis de l’edat moderna: la revolució i el nacionalisme. On triomfa la societat de l’espectacle existeixen els nacionalismes, però no són sagnants, i la revolució –la gran epopeia, la gran esperança revolucionària escatològica que anunciava, per exemple, el marxisme– ja no té molts fidels ni molta credibilitat. Recordar el que els nacionalismes i les revolucions van significar per al segle XX ens permet evitar les lectures apocalíptiques de la societat de l’espectacle, encara que seguim sent crítics amb ella.
Mario Vargas Llosa: Aquests són els aspectes positius del que podríem anomenar la civilització de l’espectacle, amb els quals coincideixo en general. Ara, vegem alguns negatius. La desaparició o el ensorrament de l’alta cultura ha significat també el triomf d’una gran confusió. Amb l’alta cultura s’han desplomat certs valors estètics sobre els quals no existeix ja un cànon o un ordre de relació, unes certes jerarquies que la vella cultura havia establert i que eren més o menys respectades. Això avui pràcticament no existeix. D’una banda es pot dir que és extraordinari perquè significa que en l’actualitat tenim en el camp de la cultura una llibertat infinita. Però dintre d’aquesta llibertat també podem ser víctimes dels pitjors entabanaments. I concretament, en alguns dels camps de la cultura, és avui una realitat que verifiquem cada dia. Potser el més dramàtic sigui el de les arts plàstiques. La llibertat que les arts plàstiques han adquirit consisteix que tot pot ser art i res ho és. Que tot art pot ser bell o lleig, però no hi ha manera de saber-ho; no tenim el cànon que abans existia i que ens permetia diferenciar l’excel·lent del regular i del execrable: avui tot pot ser excel·lent o execrable. Al gust del client. En el món de l’art la confusió ha arribat a uns extrems que arriben a ser còmics i risibles. El gran talent i el murri es confonen perquè ambdós són víctimes de mecanismes, el de la publicitat, per exemple, que en última instància té la paraula final. És veritat que en altres camps la confusió no ha arribat a aquests extrems, però d’alguna manera s’ha infiltrat i existeix també un enorme desconcert.
Si la cultura és purament entreteniment, no importa res. Si es tracta de divertir-se, un engalipador pot divertir-me més que una persona profundament autèntica, sens dubte. Però si la cultura significa molt més, llavors si és preocupant. I jo crec que la cultura significa molt més; i no només pel plaer que produeïx llegir una gran obra literària o veure una gran òpera o escoltar una bella simfonia, o veure un espectacle exquisit de ballet, sinó perquè el tipus de sensibilitat, el tipus d’imaginació, el tipus d’apetits i desitjos que l’alta cultura, el gran art, produeixen en un individu ho armen i equipen per a viure millor: per a ser molt més conscient de la problemàtica en la qual està immers, per a ser molt més lúcid respecte al que camina bé i al que camina malament en el món en el qual viu. I també perquè aquesta sensibilitat així formada li permet defensar-se millor contra l’adversitat i gaudir més, o en tot cas sofrir menys.
Parlo per experiència personal. Jo crec que haver pogut llegir i gaudir amb Góngora, haver pogut llegir i entendre l’Ulisses de Joyce ha enriquit la meva vida enormement. I no solament pel plaer que em va donar viure aquelles experiències culturals, sinó perquè em van fer entendre millor la política, em van fer entendre millor les relacions humanes, em van fer entendre millor allò que és just i que és injust, allò que va bé i allò que va malament, i allò que va molt, molt malament. Van omplir una vida en la qual la religió havia desaparegut. Quan jo era molt jove, sense aquestes lectures no hauria entès l’espiritualitat. Estic parlant des d’un punt de vista individual, però si nosaltres estenem això al conjunt de la societat i el que aquesta cultura significa desapareix i és substituïda pel pur entreteniment, què passa amb la resta? El pur entreteniment és capaç d’armar a una societat suficientment com per fer front a totes aquestes problemàtiques?
No estic en contra del capitalisme, estic a favor del capitalisme, crec que ha significat un extraordinari avanç per a la humanitat: ens ha portat millors nivells de vida, un tipus de desenvolupament científic que ens permet viure infinitament millor que els nostres avantpassats. No obstant això, els grans pensadors del mercat sempre ho han dir: el capitalisme és un mecanisme fred, és un mecanisme que crea riquesa i que crea també un egoisme que passa a formar part de la vida quotidiana. Això ha de ser contrarestat per una molt rica vida espiritual. Molts teòrics capitalistes pensaven que aquesta via espiritual era la religió. Però altres, que no eren religiosos, pensaven que era la cultura. Jo crec profundament que la millor manera de contrarestar aquest egoisme, aquesta solitud, aquesta competència terrible i que arriba a extrems de gran deshumanització, exigeix una vida cultural molt rica, en el sentit més elevat de la paraula “cultura”, si no volem arribar a alguna cosa al que, desgraciadament, la societat contemporània està arribant: a un buit espiritual on tots aquests aspectes negatius de la societat industrial, tota aquesta deshumanització que porta amb si, s’estan manifestant diàriament.
A diferència de Gilles, jo no crec que la civilització de l’espectacle hagi portat aquesta pau, aquest assossec, aquesta conformitat amb l’existent que ha eliminat o disminuït la violència. Tot el contrari. La violència està aquí, és una presència constant en les nostres ciutats, que estan profundament impregnades de criminalitat, hi ha una violència que es manifesta en els crims de gènere i en tot tipus de discriminació. Hi ha fantasmes que neixen, per exemple, amb la crisi econòmica que es tradueixen en xenofòbia, en racisme i en discriminació. Està present la violència contra les minories sexuals, per exemple, que és manifesta, amb molt poques excepcions, en tot el món. I això, a què cal atribuir-ho?, com explicar-ho? Crec que un dels factors en els quals aquesta violència es manifesta d’aquesta manera tan crua, sense contrapesos i sense frens, és precisament l’ensorrament de l’alta cultura, que és la que enriqueix la sensibilitat, la qual, d’alguna manera, ens duu a preocupar-nos pels grans temes; una cultura que, a més de ser entretinguda, sigui preocupant, inquietant, que generi en nosaltres inconformisme i un esperit crític, quelcom que no pot crear mai en si una cultura que és pura diversió. Això que en un dels assajos de Gilles s’anomena “cultura-món”.
No tinc res contra l’espectacle, l’espectacle em sembla formidable i a mi em diverteix moltíssim. Però si la cultura es converteix només en espectacle, crec que el que prevaldrà en última instància, més que l’assossec, serà el conformisme. Una espècie de conformisme, de resignació, d’actitud passiva. I en la societat moderna capitalista, la pura passivitat de l’individu significa no el reforçament de la cultura democràtica sinó l’ensorrament de les institucions democràtiques. Perquè aquesta actitud va en contra de la participació activa, la participació creativa i crítica de l’individu en la vida social i en la vida política i cívica. Un dels fenòmens per a mi més inquietants de la societat contemporània és aquesta desmobilització dels intel·lectuals, dels artistes enfront dels temes cívics, el menyspreu absolut a la vida política, considerada una activitat bruta, innoble, corrompuda, a la qual cal donar-li l’esquena, amb la qual no cal de cap manera embrutar-se. Com pot a la llarga sobreviure una societat democràtica sense una participació de la gent més pensadora, de la gent més sensible, de la gent més creativa, de la gent amb major imaginació?
L’enfonsament de l’alta cultura no és només una pèrdua per a una minoria, per a aquesta elit que gaudia dels plaers exquisits de l’intel·lecte i la sensibilitat, sinó que el conjunt de la societat sofreix i pot patir els estralls que d’això puguin resultar.
Montserrat Iglesias: A La civilització del espectáculo hi ha una contínua reflexió al llarg de les seves pàgines sobre el paper que ha jugat la religió o el laïcisme a través de les arts en el sentit de la transcendència. Com troba aquesta transcendència en la seva idea de cultura-món?
Gilles Lipovetsky: La transcendència la trobem en la perpetuació de l’exigència ètica, que no ha mort. Sovint associem la societat de l’espectacle amb la desaparició dels ideals. Aquesta, sens dubte, és un vessant, però no és l’única. En les noves generacions de gent compromesa hi ha una base que ja no és la base política, que era la que apareixia en generacions anteriors, sinó que està vinculada amb l’exigència de la generositat, de l’ajuda mútua. Això mostra que la societat contemporània no és sinònim de cinisme absolut o de nihilisme. És el vessant dominant, estic d’acord, però hi ha contra-tendències. Ho veiem amb les ONG, amb els voluntaris, gent que es compromet i dóna el seu temps i que busca fer alguna cosa no només per si mateixa, sinó pels altres. Reconec que no és un fenomen generalitzat, però em sorprèn que la societat de l’espectacle, malgrat tot, afavoreixi aquests mostres de generositat a escala planetària. La societat de l’espectacle no solament només egoisme. També crea altres fenòmens que permeten equilibrar la balança.
Potser tenim una visió distinta de l’alta cultura. Vostè veu en l’alta cultura un contrapès, una salvació enfront de la desregulació mortífera de la societat de l’espectacle i del capitalisme. (Vostè no està en contra del capitalisme, sinó que busca la manera de com humanitzar-lo. En aquest punt estem d’acord.) No compartim, no obstant això, el mateix optimisme. Vostè pensa que l’alta cultura és un mitjà cabdal, essencial per a rectificar un vessant del capitalisme. Jo, en canvi, sóc més escèptic. Potser tinc menys fe que vostè en l’alta cultura.
Ha dit coses molt interessants sobre la violència. Ha dit que en la societat de l’espectacle, que també s’associa a la diversió, s’ha manifestat tota classe de violència. No obstant això, Oscar Wilde, durant un moment important de l’alta cultura, va passar vint anys, gairebé tota la seva vida, a la presó. També recordo que la nació més conreada abans de la guerra era l’alemanya. L’alta cultura no va poder protegir als homes de la barbàrie absoluta que va significar el nazisme en la nació de Goethe i Kant.
Jo sóc acadèmic, defenso l’alta cultura, però penso que també hem de proposar altres vies, distintes a l’alta cultura. El coneixement de les grans obres és una via, però no és l’única. Immersos en la desorientació del món contemporani, el que hem de fer és retornar-los la dignitat als homes, retornar-los la fe en l’activitat. No sols fe en el coneixement i en el gaudi de les grans obres. L’alta cultura fa a l’home, però també el fet que els individus siguin actors i que construeixin el seu món. L’escola no ha de quedar-se aquí i anar en contra de la televisió, etcètera. L’escola ha de donar eines perquè els individus es converteixin en creadors, no només d’art o de literatura, sinó creadors de tot.
L’alta cultura, que és l’humanisme, és una via. Però no és l’única. És una via que ha d’acompanyar a unes altres, sí, però si la prenem com la central, tindrem dificultats. En la societat de la imatge, de la diversió, és més difícil que les masses participin d’aquest bany cultural. Que les persones dels llocs més humils llegeixin l’Ulisses de Joyce és molt difícil avui. És possible, però molt difícil. De qualsevol manera, crec que podem viure, i viure bé, de manera digna, sense conèixer les grans obres.
Estem d’acord en el diagnòstic de l’origen de la societat de l’espectacle amb l’ensorrament de les jerarquies estètiques. Però aquí hem de prendre una mica d’espai i observar que la societat de l’espectacle no és l’única responsable. Va començar amb la més alta cultura: les avantguardes. És aquí on es dóna l’atac real contra l’art acadèmic, l’estil, el bell. Duchamp no és la societat de l’espectacle i va ser ell qui va obrir la via a qualsevol cosa, la idea que en les exposicions podíem posar qualsevol cosa i que només per això es diria “art”. La societat de l’espectacle va captar això, però va néixer dins de l’alta cultura. La llavor de l’ensorrament de l’estètica i de l’alta cultura està dintre de la pròpia alta cultura.
Al final, la societat de l’espectacle no ha canviat molt les jerarquies estètiques. Què ha fet? La societat de l’espectacle crea una cosa inèdita en la història: l’art de les masses. Les arts eren arts tradicionals, arts rituals, arts màgiques, arts religioses i arts de classe, arts aristocràtiques. La societat moderna, des del segle XX, inventa quelcom que no existia fins llavors i que podem anomenar l’art “de les masses”. El cinema, per exemple. Una pel·lícula és una obra que es dirigeix a tots, independentment del bagatge cultural; no fa falta haver llegit les grans obres per a apreciar-la. El cinema no ha canviat l’estètica, ha creat quelcom diferent. Al costat de les grans jerarquies estètiques ha creat un art de la diversió que ens pot donar obres mediocres però també peces magnífiques; cada vegada més, obres mitjanes, que no són grans obres d’art però tampoc són dolentes, produeixen emocions i fan reflexionar a la gent.
El capitalisme –el cinema és un producte del capitalisme, no hi ha cinema sense capital– no ha de rebutjar-se del tot. Ha creat l’art de masses. Ha creat, també, la publicitat, que podem denunciar –no sempre és agradable veure-la, especialment quan interromp una pel·lícula o algun programa cultural–, però com podem pensar en una democràcia sense ella? La premsa no existeix sense publicitat; avui, amb internet, no pot viure simplement dels seus lectors. Sense publicitat no pot existir una premsa lliure. Cal denunciar, sí, el fenomen de publicització de totes les activitats, però no podem quedar-nos en l’aspecte negatiu.
Mario Vargas Llosa: M’alegro que Gilles hagi tocat el tema del nazisme. El primer que va fer el nazisme en arribar al poder va ser una gran crema de llibres enfront de la Universitat de Berlín [avui Universitat Humboldt], on pràcticament tota la gran tradició cultural alemanya es va cremar en una pira gegantesca. El nazisme, no obstant això, no ha estat l’únic moviment totalitari que ha tingut una desconfiança cerval cap a la creació artística, cap al pensament filosòfic, cap als artistes més o menys crítics del seu temps, de la seva societat, als quals per descomptat va reprimir brutalment.
La primera acció de totes les societats autoritàries de la història és establir sistemes de censura per la gran desconfiança que els mereix la cultura. I tenien raó. Veien en la cultura un gran perill. Això és la Inquisició, una institució que es crea per a no permetre la lliure emissió de les idees, de les creences, per a encasellar el pensament, la vida intel·lectual, per descomptat la vida espiritual, en certes normes precises que responien a les conviccions del poder. Això és el que van fer el comunisme, el feixisme, el nazisme, totes les dictadures que en el món han existit. Aquí tenim justament la millor demostració de la importància de tenir una cultura rica, altament creativa i lliure. De fet, una cultura rica i altament creativa només pot ser lliure. Per això una cultura rica i creativa és un dels fonaments de la llibertat. Si ella desapareix és perquè ha desaparegut la llibertat en el si d’aquesta societat. Aquesta llibertat pot desaparèixer, per descomptat, en raó d’un règim autoritari i brutal –Hitler, Stalin, Fidel Castro, Mao Tse Tung–, però pot desaparèixer també d’altres maneres: a través de la frivolitat i l’esnobisme, pot anar-se degradant cada vegada més si arribem a creure que per a certa gent Joyce, Eliot o Proust són absolutament inútils i inservibles –perquè no tenen la cultura necessària, perquè tenen una preocupació immediata molt més urgent, perquè tenen necessitats que solucionar…–. Aquest tipus de pensament és molt perillós. Crec que Proust és important per a tots, encara que alguns no sàpiguen llegir. Creo que d’alguna manera el que va fer Proust els beneficia també a ells, a pesar de no estar en condicions de llegir-lo. Proust va crear un tipus de sensibilitat enfront de certes coses que, per exemple, va fer als individus que van ser capaços de contaminar-se d’ella més sensibles a la situació d’aquestes pobres persones. I els va donar consciència que havia uns drets humans. Aquest tipus de sensibilitat resulta fonamentalment de la cultura. Quan la cultura no està darrere aquesta sensibilitat s’esmussa extraordinàriament. I això explica que havent estat el nazisme el que va ser encara hi hagin rebrots en l’Europa més culta i més civilitzada. Això explica que havent viscut Europa l’experiència atroç de l’Holocaust, l’antisemitisme no només no ha desaparegut, sinó que reneixi periòdicament. I que la xenofòbia, que és per desgràcia una tara universal, rebroti, i no en societats primitives, incultes, sinó en societats molt cultes, però just en aquells sectors on no arriben Proust, Eliot ni l’Ulisses de Joyce.
L’alta cultura és inseparable de la llibertat. Perquè l’alta cultura ha estat sempre crítica, ha estat sempre resultat de l’inconformisme i font d’inconformitat. No es pot llegir a Kafka, a Tolstói o a Flaubert sense convèncer-se que el món està malament fet, que comparat amb aquestes coses tan belles, tan perfectes, tan belles, on tot és bell –el lleig i l’inconvenient és també bell–, el món real és tan mediocre en comparació amb aquest món meravellós que van crear els grans escriptors, artistes. Això crea en nosaltres un sentiment enorme de disconformitat, de resistència, i, de rebuig de la realitat real. Aquesta és la font principal del progrés i de la llibertat. No només en el camp material, sinó fonamentalment en el camp dels drets humans i de les institucions democràtiques. La defensa de l’alta cultura està lligada a aquesta gran preocupació per la llibertat i per la democràcia.
És veritat que en les societats cultes del passat es van donar injustícies monstruoses des del punt de vista social i econòmic. Què ens va fer conscients que aquestes injustícies estaven allà? La cultura. La cultura ens va donar suficient sensibilitat, suficient racionalitat per a fer-nos conscients d’allò que anava malament al nostre voltant. Va ser la cultura la que ens va fer entendre que l’esclavitud era injusta i que calia acabar amb ella, que el colonialisme era injust i que calia acabar amb ell, que tota forma de racisme i discriminació és injusta i violenta. Quan Proust escrivia A la recerca del temps perdut no sabia que estava treballant per la llibertat i la justícia, però ho estava fent. Això estaven fent Rembrandt, Miguel Ángel i Wagner quan componia la seva música, encara que era racista en la seva vida privada. És el que han estat fent els grans artistes, els grans pensadors, els grans creadors, la funció dels quals no és la dels tecnòcrates ni la dels científics –amb la contribució extraordinària que ells presten a la humanitat–, que és un treball d’especialistes, és un treball que va orientat en una direcció. El treball dels grans humanistes, en canvi, no va orientat en una direcció, va orientat al conjunt de la societat i d’alguna manera estableix els denominadors comuns que es perden en la societat amb la modernització i la industrialització. La societat moderna va segregant, va separant als individus i, per això, en aquesta societat és tan important un denominador comú que ens faci sentir sempre solidaris i fraterns, perquè estableix entre nosaltres una comunitat d’interessos. Aquesta comunitat d’interessos només la crea la cultura. Aquesta comunitat d’interessos no l’estableixen mai la tècnica ni la ciència, que crea especialistes, crea divisions absolutament tancades, incompatibles entre si.
Per tant, defensar l’alta cultura és defensar no només a aquesta petita elit que gaudeix amb els productes de l’alta cultura, sinó que és defensar coses tan fonamentals per a la humanitat com la llibertat i la cultura democràtica.
L’alta cultura ens defensa contra els totalitarismes, contra els autoritarismes, però també contra els sectarismes i contra els dogmes.
Gilles Lipovetsky planteja en els seus estudis que les ideologies –de les quals tinc la mateixa desconfiança i temor– s’han anat erosionant en la cultura de l’espectacle. Que la societat de l’espectacle ha estat més eficaç que els arguments racionals i democràtics en la lluita contra les grans ideologies utòpiques. Això és, que moltes de les ideologies s’han anat desintegrant i desapareixent a través de la necessitat de diversió, d’entreteniment, de les modes i de la recerca del plaer immediat i ràpid. Si aquest és un dels assoliments de la societat de l’espectacle, enhorabona, és quelcom que hem de celebrar. L’ensorrament de les grans ideologies és l’esfondrament d’una de les grans fonts de guerra i violència en la societat moderna.
Gilles Lipovetsky: Mario ha ressaltat un punt en el qual estic totalment d’acord: el que som els homes moderns l’hi devem a l’alta cultura. L’hi devem a la filosofia i a la literatura. La democràcia, els drets humans i l’humanisme no neixen així com així, portats per l’evolució de la història. És tot un bany de reflexions, de sensibilitats modernes portades per filòsofs i escriptors i és el que ha forjat el cosmos humanista, individualista i democràtic. El món modern neix de l’esperit de certs pensadors que han posat el germen, persones que han donat el codi d’una societat que ja no té la seva base en el més enllà, sinó que ho troba en si mateixa al reconèixer la llibertat, la dignitat i la igualtat de tots. Aquesta és una invenció intel·lectual que devem a l’alta cultura. Estem d’acord, igual que en el precepte de que cal defensar la creació com agent de llibertat.
No estic completament convençut, en canvi, que l’alta cultura ens preservi, ens conservi i ens protegeixi contra el desbordament de la violència, del totalitarisme o de violència de qualsevol altre ordre. Si l’alta cultura genera llibertat, sovint, com diria Kant, estaria emmanillada contra les amenaça del poder i dels interessos.
Avui no solament l’alta cultura defensa els valors que vostè vol i aprecia tant com jo: molts camps, com la televisió, el cinema i tot un conjunt de produccions de massa, celebren els drets humans i la dignitat. Potser no ho facin amb obres que seran consagrades per la història, però, malgrat tot, difonen la ideologia humanista. Em sorprèn veure pel·lícules de Spielberg, que no són alta cultura –són èxits de taquilla i produir-las costa milions de dòlars–, on es difonen les idees humanistes, i es trasllada a la societat l’imaginari democràtic i els valors que en el seu inici van néixer en l’alta cultura.
La societat de consum, de l’espectacle, dóna el mateix, ha aportat moltes coses: ha creat benestar, ha obert les opinions, ha dissolt les grans ideologies, ha donat més autonomia i al mateix temps no és suficient. La societat de l’espectacle, que promet la felicitat, no pot complir aquesta promesa. No obstant això, no podem demonitzar a la societat de consum, no s’ha de “llençar al nadó amb l’aigua bruta”. Cal quedar-se amb el que aquesta societat té de positiu –llibertat, longevitat, maneres de vida–; però al mateix temps cal reconèixer, i aquí estem d’acord, que l’univers del consum és incapaç de complir amb les aspiracions més elevades de l’home. L’home no és només un consumidor i la societat de consum es dirigeix a l’home com si fora solament consumidor. Quin és la diferència entre el consumidor i l’home? Hi ha moltes. En tot cas, amb una perspectiva humanista, herència de l’alta cultura, podem esperar de l’home que sigui creatiu, que inventi, que tingui valors; condicions que la societat de consum no dóna. Per aquesta raó veiem nombrosos moviments que es comprometen, que proposen, que actuen. Les persones necessiten comprometre’s.
A través d’Internet i de les noves eines de comunicació veiem un desenvolupament formidable de joves amateurs que fan, creen vídeos, curtmetratges, música… No tots aquests productes són genials, però aquesta activitat ens diu que allò que Nietzsche anomena “voluntat de poder” avui és voluntat de creació. Aquesta voluntat és quelcom que la societat de consum no ha destruït, no ha aconseguit que l’home es converteixi en algú que només pensa en marques. Els homes segueixen volent fer alguna cosa amb les seves vides. Això és el que ha de fer l’escola: donar eines perquè l’home, estigui on estigui, pugui fer alguna cosa amb la seva vida i no ser simplement un consumidor de marques i modes. Tenim un treball enorme per fer.
El mecanisme mundial del capitalisme redueix el marge de maniobra, estreny els marges d’acció, però en la cultura sí podem fer coses, l’educació pot actuar. Aquest és un dels grans reptes del segle XXI. La societat no pot estar conformada només per la tècnica, necessita també homes armats en els seus caps, en els seus desitjos. L’escola ha d’ajudar als homes a aconseguir-los. L’alta cultura és un dels instruments, però no és l’únic. Hem de repensar l’escola en l’era d’Internet. Hem de pensar què és l’educació en una societat desorientada, que ja no té les referències d’abans. És un treball enorme, però dissenyarà el món del futur.
Mario Vargas Llosa: Estic completament d’acord. La societat industrial moderna, la societat de mercat, la societat dels països avançats ha millorat extraordinàriament les condicions de vida dels individus. Però de cap manera ha portat aquesta felicitat que busca l’ésser humà com una destinació final. El que falta és justament això que es denomina una “vida espiritual rica”, que a un sector de la societat se la dóna la religió –un sector que sent que completa la seva existència material a través de la fe–, però queda un sector molt ampli al que la religió no arriba, no li diu res, i aquí és on la cultura ha de jugar un paper fonamental.
L’educació, estic d’acord, ha de ser un dels grans instruments a través dels quals la societat moderna pugui anar omplint aquest buit espiritual. Però precisament si hi ha quelcom que està en crisi en la societat moderna és l’educació. No existeix un sol país en el món, el sistema del qual d’ensenyament no reflecteixi una crisi profunda, per la senzilla raó que no sabem quin és el sistema més adequat i més funcional, que produeixi, d’una banda als tècnics i professionals que la societat necessita i, per una altra, ompli els buits que aquesta societat moderna té en el camp espiritual. L’educació està en crisi perquè no ha estat capaç de trobar una fórmula que uneixi aquests dos objectius. És aquí on hem de treballar si volem que la societat moderna, capaç de satisfer les necessitats materials dels homes i de les dones, sigui també capaç d’omplir el buit espiritual que acompanya a la societat del segle XX. L’educació és absolutament fonamental, però al costat de l’educació també són fonamentals la família i l’individu, i tot això requereix que hagi uns certs consensos a l’hora de desenvolupar els programes que han de regular la vida de les nostres escoles, dels nostres instituts i de les nostres universitats. Sobre això existeix una extraordinària confusió, però, si existís almenys la consciència de que és aquí on nosaltres hem de ser creatius i funcionals, crec que hauríem donat ja un gran pas. En tot cas crec que, encara que les discrepàncies puguin ser nombroses en la superfície, el profund, Gilles i jo estem d’acord que cal llegir a Proust, que cal llegir a Joyce, que cal llegir a Rimbaud, que el que va fer Kant, el que va fer Popper o el que va pensar Nietzsche són coses valuoses en aquesta època, i poden ajudar-nos a dissenyar aquests programes d’educació dels quals depèn que la societat del futur sigui menys violenta i menys infeliç que la d’avui.

Anuncis