Don’t be evil: un codi ètic d’Internet?

Estàndard
Dan Farber/CNET News.com

La manca d’un codi ètic a internet suposa un debat extens, perquè moltes han sigut les transformacions que aquest suport ha sofert en els últims anys. Quan l’any 2005 van condemnar a deu anys de presó a un periodista xinès dissident del règim perquè l’empresa Yahoo havia facilitat dades privades del seu correu electrònic, van esclatar les crítiques des de diversos àmbits. La situació d’empreses com Google o Yahoo a la Xina és clau per comprendre el problema. Hi ha qui respon, com Google, que el boicot total al país no ajuda a resoldre la manca d’accés a la informació que tenen els ciutadans de la Xina i que és preferible oferir un servei restringit a no oferir-ne cap. Un altre exemple per recordar és el del fiscal general dels Estats Units, quan, al gener de 2006, va demanar reiteradament que algunes de les empreses dedicades a la cerca d’informació revelin dades concretes pel que fa a les cerques dels usuaris. En aquest cas, les diferències d’opinió entre empreses són remarcables. Actualment Google és l’única que continua negant-s’hi al·legant que la privadesa i l’anonimat del servei que ofereix és un dels factors clau en el seu èxit. Tanmateix, els desenvolupadors de Google reconeixen que no es suficient amb el lema que inspira la companyia: “Don’t be evil”. Davant aquesta situació es fa necessari redactar un codi ètic per la web, que cobreixi el buit legal de la legislació actual sobre el tema.
De fet, la resposta no s’ha fet esperar. Aquest gener llegíem que Yahoo i Google, juntament amb Microsoft i Vodafone, s’han agrupat amb organitzacions de defensa dels drets civils i associacions d’usuaris de la xarxa per desenvolupar conjuntament un codi ètic de conducta que aconsegueixi preservar a nivell global la privadesa i la llibertat d’expressió dels internautes. Els dos moderadors del projecte, encarregats de l’estructuració i la documentació de les sessions de treball, són el Center for Democracy and Technology i el Business for Social Responsibility, però el projecte compta amb més de 20 representacions, incloent-hi observadors de l’ONU i una coalició d’institucions acadèmiques anomenada OpenNet Consensus. L’objectiu és establir un consens en els principis que hauran de guiar el comportament de les empreses dedicades a la distribució i captació d’informació davant una possible malversació de les seves dades.

Cal recordar que un codi ètic no té caràcter de llei, sinó que representa un model de conducta amb el que és possible identificar-se i definir-se. Les primeres reunions van començar al novembre de 2006, però la iniciativa no es va comunicar a la premsa fins el gener de 2007. Entre tant, Tom O’Reilly, inventor del terme “web 2.0” i un dels gurús més respectats de la indústria virtual, i Jimmy Wales, ideòleg i creador de la Wikipedia, una de les pàgines web més consultada pels usuaris, van presentar el març passat una proposta de codi de conducta per regular els 72 milions de blogs que hi han actualment a la xarxa. Es tracta de deu normes per regular els continguts que s’expressen a les pàgines personals.

El fet que les grans corporacions estiguin estudiant la seva aparició “ètica” al mercat internacional, i que aquest tipus d’iniciatives a títol individual no deixin de repetir-se (ja abans d’aquesta proposta el creador de Linux havia plantejat el seu codi de conducta) donen a entendre que la percepció de la web està evolucionant i que ja no es possible parlar d’un ingenu “navegar”, sinó d’una interacció conscient amb conseqüències que s’han de saber tenir en compte.

Anuncis