Traduim el primer escrit que dona forma a tan extranya coincidència:
Georges Bataille
És necessari produir i menjar: moltes coses son necesàries i no per això son quelcom, i el mateix succeeix amb l’agitació política.
¿Qui sommia, abans d’haber lluitat fins al final, amb deixar el lloc a homes que és impossible contemplar sense experimentar la necessitat de destruir-los? Però si res pogués trobar-se més enllà de l’activitat política, l’avidesa humana només s’enfrontaria al buit.
SOM FEROÇMENT RELIGIOSOS y, en la mesura en que la nostra existencia és la condemna de tot el que avui es reconeix, una exigència interior reclama que siguem igualment imperiosos.
El que emprenem és una guerra.
És temps d’abandonar el món dels civilitzats i la seva llum. És massa tard per pretendre ser raonable e instruit, doncs això ens conduí a una vida sense atractius. Secretament o no, és necessari convertir-nos en altres o deixar de ser.
El món al que pertanyem no proposa res per estimar més enllà de la suficiència individual: la seva existència és limita a la seva comoditat. Un món que no pot ser estimat fins a morir –de la mateixa manera que un home estima a una dona- representa només l’interés i la obligació cap al treball. Si es compara amb els móns desapareguts, és odiós i sembla com el més fallit de tots.
Als móns desapareguts va ser possible perdre’s en l’èxtasi, el que és impossible en el món de la vulgaritat instruida. Els aventatges de la civilització són compensades amb la forma en que els homes les aprofiten: els homes actuals les aprofiten per convertir-se en els més degradats de tots els essers que han existit.
És precís tornar-se bastant ferme i inquebrantable com per què l’existència del món de la civilització sembli finalment incerta. És inútil respondre a aquells que poden creure en l’existència d’aquell món i el prenen com pretext: si parlen, és posible mirar-los sense escoltar-los i, inclús quan els mirem, no “veure”, sinò allò que existeix lluny darrere d’ells. És precís no acceptar l’aburriment i viure només d’allò que fascina.
En aquest camí seria inútil agitar-se i buscar atraure a aquells que tenen veleitats tals com deixar passar el temps, riure o convertir-se individualment en rars. És precís aventurar-se en ell sense mirar cap enrrere i sense tenir en compte a aquells que no tenen la força per oblidar la realitat inmediata.
La vida humana s’excedeix quan serveix de cap i de raó a l’univers. En la mesura en que es converteix en aquell cap i en aquella raó, en la mesura en que es converteix en necessària per l’univers, accepta una dependència. Si no és lliure, l’existència es converteix en quelcom buit i neutre, i si és lliure és un joc. La Terra, mentre engendrava només cataclismes, arbres o ocells, era un univers lliure: la fascinació de la llibertat es va entel·lar quan la Terra va produir un esser que exigía la necesitat com a lley per davant de l’univers. Tot i així l’home va seguir sent lliure de no respondre a cap necessitat: és lliure de semblar-se a tot el que no és ell mateix a l’univers. Pot deixar de banda el pensament que diu que ell o Deu impedeixen a la resta de les coses ser absurdes.
L’home va escapar del seu cap com un condemnat de la pressó.
Trobà més enllà de si mateix no a Deu, que és la prohibició del crim, sinò a un esser que ignora la prohibició. Més enllà del que soc, retrobo un esser que em fa riure perquè no té cap, que m’omple d’angoixa perquè està plé d’inocencia i de crim: té una arma de ferro a la seva mà esquerra, flames que semblen un cor de sacrifici a la seva dreta. Reuneix en una mateixa erupció el Naixement i la Mort. No és un home. Tampoc és un deu. No és jo, però és més jo que jo: el seu vente és el Dédal que es va perdre a si mateix, en el que em perdo amb ell i en el que em torno a trobar sent ell, es a dir, monstre.
El que penso i el que imagino no ho vaig pensar ni ho vaig imaginar sol. Escric en una petita casa freda d’un poble de pescadors, i un gos acaba de bordar en plena nit. La meva habitació està a prop de la cuina on André Masson es mou feliçment, i canta: al mateix moment en el que estic escribint, acaba de posar al fonògraf el disc de l’obertura de Don Joan: més que qualsevol altre cosa, la obertura de Don Joan vincula el que em va tocar en sort de l’existència amb un desafiament que m’obre a la rauxa fòra de mí. En aquell instant inclús contemplo a aquell esser acèfal, l’intrús compost de dues intencions igualment desbocades, convertir-se en la “Tomba de Don Joan”. Quan fa alguns dies estava amb Masson a aquesta cuina, assegut amb un got de vi a la mà, mentrés ell, imaginant-se de sobte la seva pròpia mort, sofrint, gairebé cridava que era precís que la mort es convertís en una mort afectuosa i apasionada, cridava el seu odi en contra d’un món que impossa, fins i tot de la mort, la seva cama d’empleat, jo no podía dubtar de que la sort i el tumult infinit de la vida humana estiguessin oberts per aquells que no podíen ja existir com ulls reventats, sinò com vidents enrauxats per un somni estremidor que no pot pertanyer-los.
PD: Algú ens podria explicar que hi feia Bataille a Tossa????
Cristian Palazzi 
“El mon de la vulgaritat instruida”, muy acertado. Evidentemente Bataille estaba en Tossa buscando éxtasis. Cuanto más al norte menos éxtasis…