L’art de la vida, segons Zygmunt Bauman

Al voltant dels anys 30 del segle passat Stalislaw Ignacy Witkiewicz, un dels més brillants artistes polonesos del segle XX, vivia fascinat per un autor encara desconegut de nom Bruno Schulz. La mútua admiració que es van professar es va materialitzar en forma de correspondència, bruscament interrompuda pel suïcidi de Witkiewicz davant la invasió de Polònia per part de l’Exercit Roig, i a ella devem una de les poques explicacions que Shulz dedica a la seva obra.

Debia de ser cap a l’any 1934 que Schulz, davant la pregunta, “podria interpretar en el plànol filosòfic la realitat que s’expressa en la seva obra?”, anotava: “Les Botigues de Canyella Fina donen una certa recepta de la realitat, postulant un gènere particular de substància. La substància d’aquesta realitat està en estat de perpètua fermentació, es caracteritza per la seva ebullició contínua, per la vida secreta que l’habita. No hi ha objectes morts, durs o limitats. Deforma i dilata qualsevol cosa més enllà dels seus límits, no adopta una certa forma més que per a abandonar-la a la primera ocasió. Un principi es manifesta en els hàbits i maneres d’ésser d’aquesta realitat: és el principi de la mascarada universal”.

Serà perquè Zigmunt Bauman ha dedicat tota la seva vida a intentar desentranyar sociològicament aquesta mascarada que les paraules de Schulz ens semblen extremadament pertinents per a parlar de la societat líquida. Morta la metafísica l’únic llenguatge que ens queda és el de la sociologia i a això debem l’auge imparable que estan experimentant les obres de Bauman, almenys en el nostre país, des de fa tot just una dècada.

El sociòleg s’ha convertit a dia d’avui en el filòsof de l’estadística, en el hermeneuta d’una societat secularizada la principal característica de la qual és la fluïdesa. Fluïdesa fronterera, fluïdesa psicològica, fluïdesa ètica. Aquesta fluïdesa, tant dels mercats monetaris, com dels estats emocionals, ha traspassat l’àmbit de la metàfora i s’ha convertit, per a inquietud de molts, en una realitat palpable. La cultura digital i els nous usos que fem de la tecnologia ha transformat la nostra visió del món, culminant en cert sentit el somni de Marx. No només s’ha transformat la nostra visió del món sinó que hem entès que la nostra visió és ja de per si transformadora. El món, la vida, el jo, tot està per fer. “La realitat, continua Schulz, només assumeix certes formes d’aparença; és per a ella una broma, una simple diversió. S’és home o panerola, però aquesta forma no arriba a l’ésser en profunditat, no és més que un paper momentani, una espècie d’escorça superficial de la qual un es desempallega un instant després. Tot això ve a postular un monisme extrem de la substància; sota aquesta òptica els objectes són només màscares. Per a viure s’han d’utilitzar un nombre il·limitat de màscares. Aquest errar de les formes és l’essència mateixa de la vida”.

Ara bé, en un món-teatre caracteritzat per Bauman com el tràfec constant entre vasos comunicants que connecten cada part amb el tot diluint així els discursos forts i democratitzant la participació en la vida pública, com és possible parlar de què és la vida més enllà del paper que representem cadascun de nosaltres? Una cop hem acceptat que tothom té alguna cosa que dir i que tot el que es diu importa, com podem atrevir-nos a afirmar quelcom que està més enllà de nosaltres mateixos? Lluny d’arrugar-se davant les seves pròpies conclusions, són precisament aquest tipus de preguntes les que Bauman pretén abordar el seu últim llibre L’art de la vida, magníficament editat per Paidós, que contínua pacientment amb la labor d’acostar-nos als pensaments d’aquest octogenari sociòleg polonès.

No podia ser d’altra manera. Ja ho dèiem abans, el sociòleg, el bon sociòleg, és el filòsof que amb les dades en la mà intenta explicar allò que veu de manera que pugui ser vist per tots. És així que, donat el món que vivim, la pregunta per la vida solament podrà ser contestada sociològicament. Dit això, què millor que preguntar-nos per la nostra idea de felicitat per a preguntar-nos pel sentit de la vida? Existeix alguna pregunta que configuri el món com ho fa la pregunta per l’auto-satisfacció personal actualment? De fet, la felicitat està en boca de tots, encara que ningú sàpiga definir-la per complet, des de fa almenys dos mil anys i així ho adverteix Bauman citant a Séneca en la primera pàgina “Viure feliç és el que vol tothom, però vam caminar a cegues tractant de descobrir que és això que fa feliç una vida”. Lluny d’entendre aquesta manca de seguretat sobre el que la felicitat pot significar com una barrera, Bauman emprèn una aventura arqueològica tractant de mostrar quines han estat les diverses respostes filosòfiques i sociològiques que s’ha donat a aquesta pregunta des dels temps de Epictet. Des del Financial Times, passant per Max Scheler, Aristòtil, Pascal, Lipovetsky, Ricoeur, Rousseau o Heidegger, fins al cas de Tom Anderson, creador de la famosa pàgina web MySpace, Bauman relata com la idea de felicitat ha passat de ser un estat al que és possible arribar a gràcies a l’exercici de certes virtuts, a un terreny que hem de construir d’acord amb la nostra llibertat com a moderns. D’estudiós, l’home, s’ha convertit en un artista de la seva pròpia vida. Condemnat al lliure albir es tracta ara de viure d’acord amb les possibilitats de cadascú, encara que això passi necessàriament per estar constantment canviant de paper. Segons Bauman, “practicar l’art de la vida, fer de la pròpia vida una obra d’art, equival en el nostre món modern líquid a mantenir-se en un estat de transformació permanent, a redefinir-se perpètuament convertint-se en algú diferent del que s’ha estat fins al moment”. Centrats com estem en un discurs expansionista de l’ego particular, l’única sortida que queda és l’acte-generació constant. “La destrucció creativa. Dia rera dia”.

Tot preguntant-se per la felicitat, Bauman caracteritza la vida humana com una obra d’art, però amb això no queda contestada totalment la pregunta inicial. Com universalizar aquesta idea de vida que estem defensant? Bauman no eludeix les qüestions espinoses i dedica el tercer capítol del llibre ha plantejar-nos el seu criteri. En aquest cas recorre a dos autors, que aparentment no tenen res en comú, i la fusió d’ambdós constitueix la seva resposta. Nietzsche i Levinas, ambdós dedicats a explorar les exigències de la felicitat des de molt diversos àmbits, que com a colofó a aquesta obra se’ns mostren complementaris. Bauman parteix d’aquesta premissa: “tots els artistes lluiten amb la resistència del material en el qual desitgen deixar gravats els seus somnis. Totes les obres d’art contenen indicis d’aquesta lluita: de les seves victòries, les seves derrotes i les moltes transigències inevitables, encara que no per això menys vergonyoses. Els artistes de la vida i les seves obres no són una excepció d’aquesta norma. Els cisells utilitzats pels artistes de la vida en els seus esforços per gravar són els del seu caràcter”. I és aquí, en l’ethos, on Bauman troba la perspectiva per a afrontar la pregunta per la vida. Un caràcter que es forja a partir de l’exigència de l’altre (Levinas) i l’exigència d’auto-promoció (Nietzsche). Un caràcter que és, com no podia ser d’altra manera, el punt d’intersecció de la llibertat del esser humà.

No hi ha receptes per a la vida a l’inici d’aquest segle XXI, només una cosa és segura, estem condemnats a acostumar-nos a la fluïdesa. És a les nostres mans ser capaços de trobar referents que ens ajudin a pensar la nostra manera de veure el món i aquest assaig n’és una brillant demostració.