Esser i Temps, part 5. Ansietat.

L’ansietat fa la seva aparició en la Divisió 1, Capítol 6, on Heidegger tracta de definir l’ésser del Dasein amb el que ell anomena “cura” (Sorge). Es necessitarien moltes més entrades per a exposar amb suficient detall l’estructura i el significat de la cura. Però podem aconseguir més d’una pista al observar l’ansietat.

El Dasein és ser-en-el-món. La nostra existència quotidiana es caracteritza per una immersió completa en els camins del món. El món ens fascina i la meva vida estan completament atrapada en els seus ritmes i activitats. La pregunta de Heidegger en el capítol 6 és: com es revela l’ésser-en-el-món? Existeix una experiència en la qual el món com a tal i en el seu conjunt es reveli a nosaltres? Existeix un estat d’ànim en el qual nosaltres ens col·loquem abans del món i puguem veure una mica distint a nosaltres? L’afirmació de Heidegger és que l’ésser-en-el-món en el seu conjunt es presenta en l’ansietat i es defineix com atenció. No cal dir que l’ansietat té una funció metodològica important en l’argument d’Ésser i temps.

Però la ressonància existencial de l’ansietat és molt més que metodològica. La primera cosa a entendre és que l’ansietat no significa sofrir sense parar ni preocupar-se de tant en tant sobre una cosa o altra. Per contra, Heidegger diu que l’ansietat és un estat d’ànim rar i subtil, i en un lloc fins i tot ho compara amb una sensació de calma o pau. És en l’ansietat que el lliure, l’autèntic jo ve a l’existència. I aquesta és, per descomptat, l’estat d’ànim que va engegar un miler de novel·les existencialistes, la més famosa Nàusea de Sartre i l’Estranger de Camus (encara que Heidegger era molt crític amb l’existencialisme).

A fi de comprendre el que Heidegger entén per l’ansietat, cal distingir-lo d’altre estat d’ànim que també examina: la por. La seva pretensió és que la por és sempre por d’alguna cosa, alguna cosa en particular en el món. Diguem que tinc por a les aranyes. La por la tinc cap a un objecte i quan aquest objecte es retira, ja no la tinc. Veig una aranya en el bany i de cop i volta estic espantat. El meu amic la fa enrere, ja no estic temerós.

Les coses són molt diferents amb l’ansietat. Si la por és por a alguna cosa concreta i determinada, llavors l’ansietat és ansiosa per no-res en particular i és indeterminada. Si la por es dirigeix cap a alguna cosa concreta en el món, les aranyes o el que sigui, llavors l’ansietat és per ésser-en-el-món com a tal. L’ansietat és experimentada davant d’alguna cosa totalment indefinida. És, Heidegger insisteix, “no res i enlloc”.

Però tornem per un moment aquí. Heidegger parla al principi de la Divisió 1 d’Ésser i Temps (discutit en el post 3), que l’ésser humà es troba en un món ricament significatiu i del qual està fascinat. En altres paraules, el món és familiar (heimlich), fins i tot acollidor. En l’ansietat, tot això canvia. De cop i volta, estic superat per l’estat d’ànim d’ansietat que fa que el món manqui de sentit. Tot sembla un inauténtic espectacle, una espècie d’intranquil·la i sense sentit agitació de l’activitat. En l’ansietat, el món quotidià s’escapa i la meva casa es converteix en quelcom estrany (unheimlich) i rar per a mi. De ser un jugador en el joc de la vida que m’agradava, em converteixo en un observador d’un joc que del que ja no veig la importància al joc.

El primer que veig en l’ansietat és l’autèntic jo. Mentre el món s’escapa, ens entrometem. M’agrada pensar en això en termes marítims. La vida inauténtica en el món està íntimament lligada amb les coses i altres persones en una espècie de “infundades flotacions” – la frase és de Heidegger. La vida quotidiana en el món és com estar immers en el mar i ofegar-se per la banalitat sufocant del món. L’ansietat és l’experiència de la marea sortint, drenant l’aigua de mar, revelant al jo com encallat en la platja, per així dir-lo. L’ansietat és que l’estat d’ànim on el jo es distingeix del món i es torna conscient de si mateix.

L’ansietat no necessita la foscor, la desesperació o les suors nocturnes. Pot sorgir en la més innòcua de les situacions: assegut en el metro distret llegint un llibre escoltant les converses, i de cop i volta et veus posseït per la sensació de falta de sentit, per la distinció radical entre tú i el món en el qual et trobes. Amb aquesta experiència d’ansietat, diu Heidegger, el Dasein és individualitzat i es fa conscient de si mateix.

L’ansietat és la primera experiència de la nostra llibertat, com llibertat respecte de les coses i de les altres persones. És una llibertat per a començar a ser un mateix. L’ansietat és tal vegada l’estat d’ànim per excel·lència del filosof, és l’experiència de despreniment de les coses i dels altres i allà on puc començar a pensar lliurement per mi mateix. No obstant això, com Heidegger sabia, l’ansietat és un estat d’ànim que és poderosament analitzat en la tradició cristiana, d’Agustín a Kierkegaard, on es descriu l’esforç del jo per a convertir-se, a sotmetre’s a un tipus de conversió. La diferència de Heidegger amb el cristianisme és que la conversió del jo no és experimentat, amb referència a Déu, sinó en relació amb la mort, que serà el tema de la pròxima entrada.

Article publicat al The Guardian per Simon Critchley el 6 de juliol de 2009.