“Hi ha alguna cosa en la raó mateixa que no pot ser racionalitzat”, Edgar Morin

La racionalitat no és una cosa simple.Suposa dos diàlegs.La paraula “diàleg”, en el sentit que la faig servir ara, significa l’ús de principis o arguments, però aquests també podrien ser competidors o antagonistes. Per exemple, el primer diàleg és el diàleg entre el racional, o més aviat, entre el lògic i l’empíric. D’una banda, l’esperit humà desenvolupa sistemes de lògica de les idees, que compara amb el món de l’experiència, i requereix una adequació entre el discurs o el sistema i el món empíric o l’esfera de l’experiència a la qual el volem d’aplicar. Per descomptat, si es dona un excés de lògica i les estructures lògiques que no es corresponen amb el món empíric, llavors hi ha un divorci entre el lògic i l’empíric. Així que tot el joc – i és un joc molt ajustat, que la ciència moderna, la ciència occidental, ha desenvolupat – és un joc entre lògica i empirisme.Ningú té l’absoluta supremacia sobre l’altre, perquè si un sistema d’idees és perfecte, si vostè té una lògica molt elegant i, a continuació es troba en contradicció amb l’experiència, ha de ser abandonada, però si simplement vol mantenir-se en el nivell de l’experiència, amb mers fets i xifres, llavors hem d’abandonar la idea de la racionalitat.

L’altra lògica, l’altre diàleg, és el diàleg entre l’esperit crític i l’esperit de la coherència.Per una banda, la racionalitat crítica no només afecta els mites, religions, déus, sinó també els sistemes d’idees, buscant la seva dissolució; de l’altra banda, hi ha el desig de construir una visió coherent de les coses, fenòmens i límits del món mateix.

En quina relació es troben les dues tendències de la racionalitat, aquella crítica i aquella que pretén organitzar el món?

És evident que aquestes dues forces poden ser mútuament antagonistes, l’esperit crític il·limitat ho dissol tot i es converteix en un escepticisme generalitzat que és propens al nihilisme, on no queda res, on no hi ha certesa, sense cap possibilitat de pensar.Un esperit de coherència sense límits produeix sistemes admirables, capaços d’explicar-ho tot, però que resten tancats en si mateixos, i, en el pitjor dels casos, deliren: és allò que podem anomenar amb el nom de “racionalització”.

Així que des del principi, veiem que la racionalitat és una cosa inestable, que necessita d’estratègies, de correcció, d’ajust, d’autoregulació, en el sentit que la racionalitat no es pot ajustar simplement per si mateixa, sinó que també ha de ser ajustada d’acord amb el món exterior a què s’aplica. El cas contrari és la racionalització. I que és la racionalització?La reducció a un sistema coherent d’idees la realitat que se suposa que he de descriure.

Quines són les característiques de la racionalització? Quina és la diferència entre la racionalitat i la racionalització?

Racionalització en primer lloc, dóna prioritat a l’empirisme de la coherència lògica, intenta dissoldre l’empiria, per eliminar-la, per rebutjar el que no s’ajusti a les normes, per tant cau en el dogmatisme.A més, es va observar que hi ha alguna cosa que és comú en el sistema paranoic de la racionalització, els sistemes d’idees que ho expliquen tot, allò que és absolutament tancat en si mateix i indiferent a l’experiència. No és casualitat que Freud utilitzi el terme racionalització per descriure aquesta tendència del neuròtic/psicòtic, per la qual el subjecte és atrapat en un sistema tancat d’explicació, sense cap relació amb la realitat, tot i que poseeix la seva pròpia lògica.

D’alguna manera la gran diferència entre la racionalitat i la racionalització és que una resta oberta i l’altre es tanca, és el tancament del sistema.Hi ha una font comú entre la racionalitat i la racionalització, és a dir, la voluntat de l’esperit de tenir una visió coherent de les coses i el món. Però una cosa és la racionalitat, és a dir, el diàleg amb aquest món, i una altra cosa és la racionalització, és a dir, el tancament de tot el món.No podem saber quan hi ha un canvi d’un sistema racional a un sistema de racionalització. Per què? Degut a que durant algun temps tenim un sistema explicatiu, que sembla ser demostrat, comprovat per l’experiència.Després apareixen nous fets, noves adquisicions, que descobreixin fets que contradiuen la teoria. Llavors vostè pot tenir una determinada teoria, i és possible que no vulgui deixar-la, oblidar-la, així que amaga la contradicció, i sense que ens n’adonem, es passa de la racionalitat a la racionalització.Això passa sovint en el cas de les teories científiques.

Com podeu veure, hi ha un principi d’ambivalència i el principi d’incertesa en el problema de la racionalitat. D’una banda, la racionalització, que tendeix a tancar, per altra la racionalitat, que ha de romandre oberta.

Podria tornar al concepte d’auto-crítica de la raó per aclarir la seva relació amb la complexitat de la raó?

Què és l’autocrítica? L’autocrítica es relaciona amb la capacitat d’observació i d’objectivar.Aquest procés fa que la idea d’una racionalitat que és capaç de trobar els meta-punts de vista sobre si mateixa sigui una extensió en el seu propi terreny, de la idea d’autoexàmen o l’examen de segon grau.Jo diria que la moderna racionalitat complexa és una racionalitat del meta-punt de vista.

D’altra banda, jo diria que la racionalitat complexa suposa que, a priori, no hi ha adequació entre allò racional i la realitat. Parteix de la idea que el coneixement no és un reflex del món.Tot coneixement és a la vegada construcció i traducció: la traducció d’un idioma desconegut, a la qual afegim els noms.Som nosaltres els que assignem noms de certes qualitats o propietats de les coses. Així que la traducció del coneixement es construeix i la racionalitat, en particular, és una manera de construir una traducció amb una sèrie de correctius i verificatius.

En quin model es basa en la racionalitat complexa que defensa?

Del que he dit, veiem que aquesta racionalitat es basa en un concepte complex i de coneixement obert. Diré també que es basa en un paradigma de la naturalesa humana completament diferent de la de “homo sapiens”. El paradigma de “homo sapiens” defineix l’home per la raó i la raó és la seva tècnica.“Homo faber” i “homo sapiens” és el mateix.Però l’home també és un “homo demens”, un home d’idees delirants, de mites, de bogeria, d’afectivitat, i no hi ha frontera entre la saviesa i la bogeria.

Què significa viure amb prudència? És una vida que economitza els seus esforços per evitar qualsevol risc de perdre, al abstindre’s de circular, de viatjar, només menjants aliments sans, sense beure vi, ni cometre excessos.Però és la saviesa, això?O és més aviat una forma de vida delirant, en la qual no hi ha vida?I la vida boja és realment boja? El consum de la vida és realment un deliri o simplement viure la vida?Ningú no pot dir on està, a la vida, la línia entre la saviesa i la bogeria, i els demés – tot i que aquí no és el lloc ideal per parlar d’això – en el moment que pensem la naturalesa humana sota un doble aspecte contradictòri i complementàri, podem localitzar la racionalitat en el diàleg que sorgeix.Castoriadis diu: “L’home és un animal boig, la bogeria ha creat la raó”.Això significa que podem, després de tot, racionalment, ser conscient d’aquesta bogeria i reconèixer els límits de la raó. Per a la nostra racionalitat està reservat un futur, sempre que s’adoni de la bogeria, i no només de la bogeria, sinó també del fet que sempre hi ha alguna cosa que no pot ser racionalitzada.

Vols dir que també hi ha coses irracionals?

No només diria que irracional, sinò també a-racionals. Per què hi ha ésser en comptes de no-ser? El ser és a-racional: no és contrari a la raó, però no és conforme a ella. Hi ha moltes coses irracionals i hi ha coses que son a-racionals.En la mateixa raó hi són els axiomes i els postulats de qualsevol sistema d’idees que no es poden provar, que són indemostrables. Hi ha alguna cosa en la raó mateixa que no pot ser racionalitzat – que no pot ser reduït a termes lògics. Els principis de l’explicació no es poden explicar racionalment.Aquesta és la conseqüència d’un dels grans descobriments, en la meva opinió, del pensament contemporani, tant en la ciència com en la filosofia, això és la crisi de la fonamentació, el descobriment de l’absència d’un fonament últim de la veritat.Sabem i entenem que tots els nostres pensaments estan determinats pels paradigmes, les estructures d’un a priori que no depenen de cap prova empírica o experimental necessària per a l’estructura del nostre pensament.Això ens porta a la idea de la racionalitat complexa.

Racionalitat complexa vol dir que la complexitat és allò primer en aquest diàleg entre l’empirisme i la lògica, que ha de continuar sense donar primacia a qualsevol. La complexitat està en el principi de la incertesa i d’ambivalència que trobem entre la racionalitat i la racionalització. La complexitat està en el principi de transparència, de diàleg, perquè després de tot el millor en aquesta aventura de la racionalitat és arribar a les fronteres d’allò que és racionalitzable, fins allò que no pot ser racionalitzat, per tractar d’escatir el misteri de l’ésser.

Aquí trenquem amb el paradigma cartesià, per exemple, pel qual la realitat havia de ser veritable. La veritat era una cosa que corresponia a les idees clares i distintes. Si no és clara i distinta la idea no pot ser veritat.I el poeta Boileau va afegir: “El que nosaltres entenem bé, ho enunciem clarament / les paraules per dir-ho venen fàcilment”.Quan un entén la complexitat, de què allò que es concep no sempre s’expressa clarament el que veiam, i les paraules per dir-ho arriben amb dificultat, es fa necessari un treball en el concepte i el pensament, perquè el pensament sempre es lluita en contra d’un material resistent. El real és el que resisteix a la idea, és el que resisteix a la lògica. La bellesa del pensament és infinit en aquesta lluita, que és una lluita amorosa: combatre fins a la mort i la còpula, amb el que comporta el món de misteri i d’irracionalitat. Podem somiar de conquerir nous camps a la racionalitat, i arribarem a fer-ho, però és necessari creure que el món en la seva totalitat, el món en la seva essència, mai no serà racionalitzat, ja que la racionalitat implica, en principi, la seva problematització.

Entrevista feta el 2/4/1991 a Nàpols.