En el segle XVI, l’alquimista Paracels va oferir una recepta per a crear un ésser viu a partir d’introduir esperma en “un venter equinus” putrefacte. “Venter” normalment es tradueix com “fem de cavall”, però en llatí “venter” significa abdomen o úter.
De manera que ara els ocultistes sens dubte trobaran graciós que Craig Venter sigui la força motriu darrere de l’equip de científics que el mes passat van anunciar la creació d’una forma de vida sintètica: un bacteri amb un genoma dissenyat i creat a partir de substàncies químiques en un laboratori.
El nou bacteri, apodat “Synthia”, replica i produeix proteïnes. Segons tota definició raonable, està viva. Si bé és molt similar al bacteri natural a partir de la qual bàsicament es va copiar, els creadors van introduïr fibres distintives d’ADN en el seu genoma per a provar que no és un objecte natural. Aquestes fibres lletregen, en codi, l’adreça d’un lloc web, els noms dels investigadors i cites pertinents, com la de Richard Feynman: “El que no puc crear, no ho puc entendre”.
Des de fa alguns anys, la biologia sintètica va apareixent com el pròxim gran tema de la bioètica. Els científics en l’Institut J. Craig Venter esperaven escoltar que els diguessin que estaven “jugant a ser Déu”, i no es van sentir defraudats. Sí, si un creu que la vida va ser creada per Déu, llavors això és el més proper a “jugar a ser Déu” que els éssers humans han arribat, fins a ara.
Art Caplan, el reconegut especialista en bioètica de la Universitat de Pennsylvania, qualifica l’avanç com un descobriment d’importància històrica, perquè “semblaria tirar per terra l’argument que la vida requereix una força o poder especial per a existir”. Quan se li va preguntar per la importància del que l’equip havia fet, Venter va respondre dient que implicava “un canvi filosòfic gegantesc en la manera que veiem la vida”.
Uns altres han assenyalat que, si bé l’equip va produir un genoma sintètic, l’han introduït en una cèl·lula d’altre bacteri, reemplaçant el ADN d’aquesta cèl·lula. Encara hem de crear un organisme viu a partir enterament d’ampolles de substàncies químiques, de manera que algú que creu en una “força de vida” que només un ésser diví pot imbuir en matèria inerta sens dubte seguirà creient-ho.
A un nivell més pràctic, va dir Venter, el treball de l’equip ha produït “un conjunt molt poderós d’eines” per a dissenyar vida. Ho han criticat perquè la investigació va estar finançada per Synthetic Genomics, una empresa que ell co-fundà, que tindrà els drets de propietat intel·lectual resultants de la investigació –i que ja ha presentat 13 patents vinculades a ella-. Però completar el treball van ser necessaris 20 científics durant una dècada, a un cost de 40 milions de dòlars, i els inversors comercials són una font òbvia per a aquest tipus de fons.
Uns altres objecten que les coses vives no haurien de patentar-se. Aquesta batalla es va perdre en 1980, quan la Cort Suprema d’Estats Units va decidir que es podia patentar un microorganisme modificat genèticament dissenyat per a netejar vessaments de petroli. (Òbviament, en vista del dany causat pel vessament de BP en el Golf de Mèxic, encara hi ha molt treball per fer en aquest organisme en particular).
Patentar la vida va ser dut un pas més enllà en 1984, quan la Universitat d’Harvard va presentar reeixidament el “seu oncorratolí”, un ratolí de laboratori específicament dissenyat per a contreure càncer fàcilment, de manera que fora més útil com eina d’investigació. Aquests són bons arguments per a objectar que es converteixi a un ésser que sent en una eina de laboratori patentada, però no és tan fàcil veure per què la llei de patents no ha de cobrir bacteris o algues recentment dissenyades, que no senten gens i poden ser útils com qualsevol altra invenció.
De fet, la pròpia existència de Synthia qüestiona la distinció entre allò viu i allò artificial que sustenta gran part de l’oposició a “patentar la vida” –encara que assenyalar-lo no és el mateix que aprovar que s’atorguin patents amplísimes que impedeixen que altres científics realitzin els seus propis descobriments en aquest nou camp transcendental.
Quant a la probable utilitat dels bacteris sintètics, el fet que el naixement de Synthia hagués de competir per a acaparar els titulars amb les notícies del pitjor vessament de petroli del món va assortir més efecte que qualsevol esforç de relacions públiques. Algun dia, tal vegada puguem dissenyar bacteris que puguin netejar de manera ràpida, segura i efectiva els vessaments de petroli. I, segons Venter, si la nova tecnologia del seu equip hagués estat disponible l’any passat, hauria resultat possible produir una vacuna per a protegir-nos de la grip H1N1 en 24 hores, i no en diverses setmanes.
No obstant això, la perspectiva més emocionant presentada per Venter és una forma d’alga que pot absorbir diòxid de carboni de l’atmosfera i utilitzar-lo per a crear combustible dièsel o gasolina. Synthetic Genomics té un acord de 600 milions de dòlars amb ExxonMobil para obtenir combustible d’algues.
Òbviament, la posada en circulació de qualsevol organisme sintètic ha d’estar curosament regulada, igual que la de qualsevol organisme modificat genèticament. Però qualsevol risc ha de sospesar-se contra altres amenaces greus que enfrontem. Per exemple, les negociacions internacionals sobre canvi climàtic semblen haver arribat a un punt mort, i l’escepticisme públic sobre l’escalfament global va en augment, encara si l’evidència científica segueix demostrant que és real i que posarà en perill les vides de milers de milions de persones.
En aquestes circumstàncies, els riscos suposadament molt reals de la biologia sintètica semblen definitivament compensats per l’esperança que ens pugui permetre evitar una catàstrofe ambiental que se’ns ve a sobre.
Article publicar per Peter Singer a Project Syndicate l’11 del 6 de 2010 amb el títol Life made to order.
Cristian Palazzi 
moltes gràcies per fer-nos-el arribar. Interessants els interrogants que planteja.Curiosa paraula de pas "genesses"