Dimecres passat ens deixava José Luis Brea, professor d’Estètica i Teoria de l’Art Contemporani a la Universitat Carlos III de Madrid. Brea era el director d’Estudios Visuales i salonKritik, dos dels poquíssims exemples que tenim a prop si volem conèixer realment les potencialitats que ens ofereix la xarxa quan parlem de coneixement. Crític d’art, director de la col·lecció Estudis Visuals de l’editorial AKAL, la seva vida va estar sempre íntimament relacionada amb el món dels museus, el comissariat, el foment de la cultura audio-visual.
Va escriure varis llibres, entre els que destaquen Las 3 eras de la imagen. Imagen-materia, film, e-image, ed. AKAL, Madrid, 2010; cultura_RAM. mutaciones de la cultura en la era de su distribución electrónica, Gedisa, Barcelona, 2007. Noli me legere. El enfoque retórico y el primado de la alegoría en el arte contemporáneo, CENDEAC, Murcia, 2007. Estudios Visuales. La epistemología de la visualidad en la era de la globalización, (ed.) AKAL, Madrid, 2005. El tercer umbral. Estatuto de las prácticas artísticas en la era del capitalismo cultural. Murcia, 2003. La era postmedia. Acción comunicativa, prácticas (post)artísticas y dispositivos neomediales. Editorial Centro de Arte de Salamanca, Salamanca, 2002.
Us oferim, com a petit homenatge la traducció de l’última de les seves columnes, que periòdicament publicava a salonKritik. Trobareu alguns dels seus llibres per descarregar i més informació a la seva pàgina web: joseluisbrea.net
Mineralitat absoluta. La vengança del cristall
El cristall riu –deia Smithson.
Hi ha tota una lògica de la producció d’estructures dinàmiques que té a contradir la seva destinació aparent –en l’entropia, en l’esdevenir freturós de la capacitat d’obrar- la seva gràcia. És cert que podem considerar aquest comportament tort, contradestinal, una jugada humorística.
Per ventura sobretot en el sentit humoral: com un tendir al líquid –també per a la física de l’estat sòlid, del –fins i tot diríem- el més sòlid dels estats possibles. Posem que es tracta sobretot d’un afluixament de les estructures, que fan que tot el que sembla tendir màximament a l’estabilitat, l’homeòstasi, l’acte-contenció de tot joc de fugides i derives –coneix fet i fet dinàmiques d’erosió o transformació interna, estructural, que ho alliberen d’una forma de ser que no tindria gran diferència en la seva manera del no estar sent –no esdevenir, no ser el seu propi joc del diferir-hi de si, ja quant al temps, ja en la seva molecularitat més pròpia i insistent- amb el més perfecte i implacable no-res.
El que m’agrada d’aquest experiment interior al que fins i tot el més cru i ranci del que és, el mineralògic si es vol d’una materialitat absoluta, … pensa a fer-lo -derivar, estar, fluir. En efecte, en aquest moviment on tot creix -qui pot observar-lo?, deia Nietzsche- tot pensa, tot coneix, tot és coneixement i productivitat de sentit …
O pensar, vull dir, és també aquesta mobilitat imprevista del que tendiria a depotenciar-se fins a l’absolut, fins al zero del no-res de pensament, estupidesa profunda i misteriosa del imponderable, negra nit d’un forat fosc en el centre de la matèria. Però no: fins i tot en aquest nucli s’avorta llum, espurnes sinàptiques que incorren en adreces evolutives imprevisibles –i cadascuna d’elles diferencia un sentit.
Fins i tot allí –viu la negentropía, cant dalinià de la catàstrofe matemàtica del material com territori d’aflorament d’un logiciel –d’una pre-sintaxi- en la pròpia arquitectura formal del hard, de la materialitat rala i mera –de cristall o figura relacional fos quina fos, xarxa de punts interconnectats.
M’interessa dir que aquesta és la seu més estranya d’un inconscient –que també ens interpel·la, que també és nostre: que també porta en les seves arquitectures –posem el sistema dels objectes- el testimoniatge i l’esgarrapada del sentit: del voler dir que –com la trackleana ganivetada de foc- també travessa i estripa a tot allò que en aparença és mut i insensible … No només –llavors- un ics que ens retrotragués cap a l’animalitat perduda –quin innecessari salvar-nos de la bèstia dintre: quina escolàstica i venial-, sinó això que ens porta mineralitat oblidada. Hi ha un ics funcionant en el nostre cos sense òrgans, sí, que juga la potència de discurs del pur mineral, del material absolut.
I ell no només diu un saber del ser tel·lúric i contracenital –aquest saber, el més mistèric, que respon a la pregunta primera per excel·lència: per què l’ésser i no més aviat el no-res- sinó que porta al mateix temps la saviesa de tota època, tal com ella es transfereix, per mitjà de la producció tècnica, des del funambulisme capciós del joc del pensament –a les arquitectures constel·lades concretes en la seva frugalitat perible, seient fugacíssim dels gestos que traslladen el pensament des de la territorialitat del psíquic esqueixat de món … al purament món, colònia de la terra.
I és un inconscient que, en efecte, i a diferència de l’animal (fonamentalment reproductiu), és productiu. Fonamentalment riu, assentat en els objectes, en les matèries produïdes: juga sempre amb l’avenir i mai amb la nostàlgia rememorativa de ser el que ja va haver estat, retingut en la passió de la seva permanència (instint de conservació, l’anomenaríem) … Però aquest ics enuncia només enuncia el sentit cap a davant: és inventiu, és per ventura un inconscient polític, perquè només sent la nostàlgia del que no hi ha. És pensament tècnic, és la forma que el tècnic … és fonamentalment pensament, obraduría de concepte.
Cap pensament que no escolti aquest sonar de les coses, aquest dir el sentit que cobra cada articulació del sistema dels objectes com escenari de pregnància del sentit, d’aterrament en matèria de la força dels conceptes, seria per a sempre cec al seu pròpia elucidació –per perdre l’escenari de plasmació efectiva per excel·lència del que es pensa, es vol, es desitja o se simbolitza … en el registre en el qual tot això, cobra cos. Matèria. Mineralitat absoluta.
Cristian Palazzi 