– Avui? La silueta d’un fantasma, l’obsessió de la consciència democràtica. El fantasma té drets i poders. Però com ajustar exigències contradictòries? Perquè ha de defensar-se la democràcia parlamentària d’allò que, no obstant això, sembla la font de la seva legitimitat? Sí, tenen vostès raó a precisar: avui, al dia (a la llum) d’avui. Pel que es refereix al ritme, al medium i en primer lloc a la història de l’opinió pública, es tracta de la qüestió del dia (de la llum). l. L’opinió presta a les «opinions públiques» el vici o la virtut de la imprevisibilitat: «mòbils i canviants», «dificils de controlar», deia ja La carta a d’Alembert. Com els «daus», aquelles desafien alhora «a la força i a la raó». De fet i de dret, l’opinió pot canviar de dia en dia. Literalment efímera, no té estatut, ja que no està subjecta a l’estabilitat, ni tan sols a la constància en la inestabilitat, doncs té de vegades «fases llargues». Una primera ambigüitat prové d’aquest ritme: si tingués un lloc propi (però aquí està tota la qüestió), l’opinió pública seria el forum d’una discussió permanent i transparent. S’oposaria a poders no democràtics, però també a la seva pròpia representació política. Aquesta no s’adequarà mai a aquella: respira, delibera i decideix a altres ritmes. Es pot també témer la tirania dels moviments d’opinió. La velocitat, el «dia a dia», fins i tot en la «durada llarga», afecta de vegades al rigor de la discussió, al temps de la «presa de consciència», amb paradoxals retards de l’opinió sobre instàncies representatives. A propòsit de la pena de mort es creu saber (però això sobretot per mitjà de sondejos) que les majories no serien avui les mateixes: l. en el Parlament, 2. en una consulta per referèndum, 3. en ocasió de «sondejos d’opinió» o d’enquestes sociològiques. De discordances o diferències de ritme no falten exemples. Per reconèixer el dret de vot dels immigrats, en les eleccions locals, la campanya llançada per SOS Racisme d‘informar i convèncer a una opinió que, a continuació, seria escoltada per la majoria parlamentària; però el president de la República, candidat llavors, havia anunciat ja la seva «opinió» personal sobre aquest assumpte, i més encara, havia donat el seu parer sobre la situació actual; en realitat, sobre el retard de l’opinió i fins i tot del Parlament, la qual cosa no deixa de tenir efecte sobre una i altre. Desconcertant topologia. Com identificar aquí l’opinió pública? Té aquesta lloc? On es presta a ser vista, i com a tal? La errancia del seu cos propi és també la ubiqüitat d’un espectre. Aquest no està present com a tal en cap d’aquests espais. L’opinió pública, que desborda la representació electoral, no és el dret ni la voluntat general, ni la nació, ni la ideologia, ni la suma de les opinions privades analitzades segons tècniques sociològiques o les institucions modernes de sondeig. No parla en primera persona, no és ni objecte ni subjecte («nosaltres», «es»), se la cita, se la fa parlar, se la sotmet a ventriloquía («país real», «majoria silenciosa», «moral majority» de Nixon, «mainstream» de Bush, etc.), però aquesta «mitjana» conserva de vegades el poder de resistir a aquests mitjans «capaços de dirigir l’opinió pública», a aquest «art de canviar-la», poder que no tenen, diu de nou Rousseau: «ni la raó, ni la virtut, ni les lleis».
2. Ara bé, aquest déu d’una politología negativa no pot donar signes de vida, a plena llum, sense un cert medium. El ritme quotidià, que li és essencial, suposa la difusió massiva de quelcom així com un periòdic, un diari. Aquest poder tecnoeconòmic li permet a l’opinió constituir-se i reconèixer-se com opinió pública. Encara que aquestes categories semblen avui poc adequades, es considera que el periòdic assegura un lloc de visibilitat pública capaç d’informar, formar, reflectir o expressar, i així de representar a una opinió que trobaria aquí el mitjà de la seva llibertat. Aquesta correlació entre el quotidià – escrit o audiovisual – i la història de l’opinió pública desborda àmpliament el que s’anomena la «premsa d’opinió». Precisos i perillosos, cada vegada més «afinats», els sondejos s’ajusten a un ritme que no serà mai el de les representacions polítiques o sindicals. Ara bé, aquests sondejos es publiquen en la premsa, que freqüentment és la que pot prendre la iniciativa de fer-los. Se sap, en fi, i el periòdic produeix la novetat d’aquesta notícia tant com la refereix, que l’opinió pública no és ja en els nostres dies el que va ser ahir i des dels començaments de la seva història.
3. Doncs el fenomen no ha estat mai natural, és a dir universal. No més, per altra banda, que la quotidianitat com categoria major del ritme social. Abans de preguntar-se per la suposada «realitat» de l’opinió pública avui, com per la cinematografia de la seva silueta, cal recordar que el fantasma té una història: europea, recent, i fortament escandida. El discurs sobre l’opinió, certament, és vell com el món: dóxa o «opinió» (no és exactament el mateix) tenen sens dubte equivalents en cultures no occidentals. Però la història de l’opinió pública sembla lligada, per la seva banda, al discurs polític d’Europa. És un artefacte modern (les premisses de les Revolucions americana i francesa proporcionen aquí la referència més visible), fins i tot si un «temps fort» ha estat preparat per la tradició d’una filosofia política. Sota aquest nom o sota algun altre, no crec que s’hagi parlat de l’opinió pública – prenent-se-la de debò – sense el model de la democràcia parlamentària, i mentre que un aparell de lleis (a França: des de l’article XI de la Declaració dels Drets Humans a la Llei de 1881 sobre la Llibertat de Premsa) no hagi permès o promès la formació, l’expressió i sobretot la «publicació», justament, d’aquesta opinió a part de les representacions polítiques o corporatives.
Si bé no és electoral en el seu moment mes propi, l’opinió, com el seu nom indica, està cridada a pronunciar-se per mitjà d’un judici. Aquest no és mai un saber, sinó una avaluació compromesa, un acte voluntari. Té sempre la forma del «judici» (si o no), que ha d’exercir un poder de control i d’orientació sobre aquesta democràcia parlamentària. Però des del punt de vista de la decisió pròpiament política, aquesta considerable potència es manté sempre «en potència». I dintre de fronteres invisibles: no té lloc ni dintre ni fora. Se situa fora de la representació estatutària, però aquest fora només pot ser reconegut com el d’una opinió pública independent dintre de democràcies parlamentàries i estructures representatives: amb vista a un vot possible i a una intervenció dintre de o sobre la representació. Moment paradigmàtic: els «Cahiers de Doléances» (Llibre de Queixes). Lloc d’un electorat potencial, l’opinió pública és una assemblea de ciutadans cridats a decidir, mitjançant un judici, sobre temes que són competència de les representacions legals, però també sobre temes que escapen a aquestes, almenys provisionalment, en una zona que s’està ampliant avui i que es diferencia de manera accelerada, plantejant així serioses preguntes: sobre el funcionament actual de la democràcia liberal, si no sobre els seus principis. Recordin les manifestacions en favor de «l’escola privada», les «coordinadores» d’estudiants o d’infermeres, els debats entorn de la RU 486, a la sida, a la toxicomania o els preservatius, i fins i tot a la pel·lícula de Scorsese (estic parlant aquí de la paraula, de la declaració o la manifestació, aquest element de l’opinió, i no de les bombes destinades a acabar amb ella). Però tot allò que no pertany a l’ordre del judici, de la decisió, i sobretot de la representació, escapa alhora a les institucions democràtiques actuals i a l’opinió pública com a tal. Aquestes dues coses estan constretes per la possibilitat d’avaluació en la forma del judici que decideix (si o no), i que es porta a terme en una representació. Les enquestes d’opinió intenten escapar a aquesta llei, d’una banda desbordant els temes electorals i les decisions immediatament polítiques, per altra banda multiplicant les avaluacions en termes de percentatges (més o menys) més aviat que en forma d’alternativa (si o no). Però un discurs no concerneix a l’opinió pública com a tal tret que s’anticipi a un debat legislatiu, i tret que el «més o menys» anunciï un «si o no». En qui es converteix llavors aquesta reserva d’experiència, d’avaluació i fins i tot de determinació (les «modes», els «gustos», les «costums»), que no depèn del judici (si o no) i de la representació, en tots els sentits d’aquesta paraula? És aquí on cap plantejar-se preguntes sobre l’autoritat de l’opinió -no en els seus continguts, sinó en la seva forma de judici pre-electoral- i fins i tot sobre la distinció privat/públic, el rigor del qual es veurà sempre amenaçat pel llenguatge, per si solament, i des del primer senyal. Quin lloc públic -i en conseqüència polític- concedir a aquest tipus de preguntes?
Un «govern d’opinió» pot fer jugar l’opinió, inventar-la o invocar-la contra les representacions instituïdes. Però això només pot fer-se i dir-se en democràcia, almenys formal. Una dictadura popular o un règim totalitari no són governs d’opinió (i el que avui surt a la llum en la URSS és potser molt senzillament una opinió pública). Els nous mitjans per «mantenir-se al dia», per prendre el pols de l’opinió a un ritme cuasi-diari, autoritzen i obliguen a un cert poder (per exemple el d’un cap d’Estat, o fins i tot el d’un govern democràtic) a tenir en compte una evolució abans i al marge de la seva expressió en el Parlament, en els partits i els sindicats; autoritzen i obliguen a descobrir desplaçaments de majoria abans de les eleccions, i fins i tot abans d’un referèndum. No és que l’opinió sigui el dipòsit amorf d’una espontaneïtat salvatge que desbordaria les organitzacions (partits, sindicats, etc.). Ni passives ni actives, les recents «coordinadores» d’estudiants o d’infermeres no van ser «manipulades», ni depenien tampoc d’una espontaneïtat desorganizada. Són necessàries, així doncs, altres categories per conduir l’anàlisi – i l’acció política – més enllà d’aquesta alternativa sumaria. Passa el mateix amb les relacions amb les institucions, i sobretot amb la premsa: l’opinió pública no s’expressa, si per això s’entén que aquella existeix en algun fòrum interior, abans de manifestar-se a plena llum, com a tal, en la seva fenomenalitat. És que és fenoménica. Tan escassament està produïda o formada, o bé influenciada o modificada, com simplement reflectida o representada per la premsa. Aquestes interpretacions ingènues o grolleres tenen arrels en un potent discurs filosòfic. No serà donar prova de responsabilitat l’intentar en primer lloc reconsiderar aquelles interpretacions? Tasca filosòfica i política, teòrica i pràctica, tasca difícil però també perillosa, doncs corre el risc d’afectar al concepte mateix de representació, a la «idea dels representants», que Rousseau anomenava «moderna». Però, no té un demòcrata la responsabilitat de pensar els axiomes o els fonaments de la democràcia, la responsabilitat d’analitzar sense descans les seves determinacions històriques, aquelles que poden delimitar-se en 1989, i també les que no?
Doncs del que es tracta és de l’avenir de la democràcia. La dimensió de l’espai «públic» accedeix sens dubte a la seva modernitat filosòfica amb les Llums, les Revolucions francesa o americana, o discursos com els de Kant, que lliga la Aufklärung -el progrés de les Llums i de la llum- a la llibertat de fer un ús públic de la raó en tots els dominis (encara que la raó no es redueixi a la «opinió», a la qual té també que criticar). En aquesta modernitat post-revolucionària, la mutació tecno-econòmica dels mitjana marca altra divisió. Des del final de la Primera Guerra Mundial, sobretot a Alemanya, les crisis que la ràdio podia introduir en l’espai tradicional d’una democràcia parlamentària han donat lloc a greus debats (cf. La crítica de l’opinió pública de Tönnies, en 1922, o els treballs de C. Schmitt, la influència dels quals segueix estant viva, se li citi o no, a dreta i a esquerra, en tots les anàlisis de l’espai públic, per exemple en Habermas. No podem entrar en això, i no oblidem les coercions de la premsa: no són només quantitatives, arriben a imposar models de llegibilitat. Tots els problemes que estem discutint en aquest mateix moment es concentren en alguna cosa que he de confiar aquí a un telegrama el·líptic. Pot parlar-se seriosament de la premsa en la premsa? Si i no). Aquests debats no estan esgotats: pensin en els efectes immediatament internacionals de la televisió del matí en una opinió pública que es considerava en primer terme nacional. Pensin en les trasformacions que introdueix una tècnica de sondejos que pot literalment acompanyar, o millor, produir l’esdeveniment televisiu («L’heure de la verité»). Aquesta tècnica pot, certament, com la premsa, donar la paraula a minories privades de representació institucional, corregir errors i injustícies; però aquesta «democratització» no representa mai legítimament i sense filtracions, repetim-lo, una «opinió pública». La «llibertat de premsa» és el bé més preciós de la democràcia, però en la mesura almenys que no s’ha fet justícia, efectivament, en les lleis i els costums, a les qüestions que acabem de plantejar, aquesta «llibertat» fonamental està encara per inventar. Cada dia. Almenys. I amb ella, la democràcia.
– Quin sistema inventar, llavors, perquè la premsa formalment lliure no funcioni com censura?
– És en el capítol «De la censura» on El contracte social tracta precisament d’aquesta «espècie de llei» que és el «judici» de l’opinió pública. Però, pot un confiar aquí en l’oposició forma/contingut? N’hi ha prou amb donar un contingut a la forma per fer progressar la llibertat de premsa, és a dir, un dret que no podrà donar-se mai sense obligacions i sense el reconeixement d’una llibertat «davant la premsa»? Cal mantenir el rigor formal, sense el qual cap dret queda protegit, i en conseqüència cal inventar dispositius més fins, una legislació més diferenciada, millor ajustada a les mutacions tecno-econòmiques del «lliure-mercat». Tasca infinita: no només perquè haurà sempre coses que fer, mes o millor, sinó a causa d’una contradicció principial. Una democràcia ha d’anar amb compte, certament, que la censura (en el sentit legal: aquesta «crítica que té a la seva disposició la força» pública, diu Kant) no recuperi el terreny perdut. Cal lluitar també contra els efectes de «censura» en el sentit ampli, contra una «nova censura», si es pot dir així, que amenaça a les societats liberals, contra les acumulacions, les concentracions, els monopolis, en una paraula, tots els fenòmens quantitatius que poden marginalizar o reduir al silenci allò que no s’ajusta a la seva escala. Però no es pot tampoc advocar simplement per la pluralitat, la dispersió, el fraccionament, la mobilitat dels llocs de filtració o dels subjectes que disposen d’aquests. Doncs aquestes forces soci-econòmiques podrien de nou abusar d’aquestes marginalizaciones i d’aquesta absència de forum general. Com obrir l’avinguda de grans debats, accessibles a la majoria, de forma al mateix temps que s’enriqueixin la multiplicitat i la qualitat dels discursos públics, de les instàncies d’avaluació, de les «escenes» o llocs de visibilitat, etc.? Aposta? Aporía? Impossible i necessària, aquesta invenció només pot anunciar-se a partir d’altre imperatiu: la unitat o la «centralidad» del forum democràtic no ha de confondre’s amb la de la massa, la concentració, l’homogeneïtat o el monopoli. Ara bé, la «nova censura», i aquesta és la força de la seva astúcia, combina concentracción i fracciónalización, acumulació i privatització: despolititza. Més perceptible en el mitjà àudio-visual, aquesta terrible lògica no es confina en ell. Aquesta lògica actua des del moment que una interpretació, és a dir, una avaluació selectiva informa d’un «fet». Cap informació escapa a ella.
Això és massa evident en el que es diu la premsa «cultural» (arts, literatura, filosofia, etc.) i en aquestes avaluacions «fines» sobredeterminadas, sobrecodifïcadas, que no indueixen immediatament l’opinió pública com judici polític o decisió electoral. Cada vegada que una institució mediàtica regula fenòmens de mercat a una escala massiva, confisca i censura també massivament, dogmatitza, qualssevol que sigui el seu eclecticisme real o el seu liberalisme de façana, les seves virtuts o els seus vicis, ja captivi, ja avorreixi, ja la hi trobi distingida, vulgar, o les dues coses alhora. Quan a un sol jutge, es pensi el que es pensi de tal o com dels seus talents, se li confia aquí o allà un monopoli d’avaluació, de filtració, d’exposició a la plena llum, determina les vendes en els supermercats de la cultura. Així, una obra queda relegada lluny de la cort, cap a la nit d’un recinte quasi privat, si no compleix les condicions de visibilitat en aquest gran petit mirall que fascina deformant, filtra i desvia cap a ell tanta energia, interromp la conversa, plega el cos i la mirada social a una nova fisiologia, projecta en fi a l’estranger les últimes icones de la cultura nacional. Avui, amb aquesta escala, d’un llibre han de vendre’s i, distingim, llegir-se, més de deu mil exemplars per ser altra cosa que una correspondència confidencial i gairebé privada. Resultat: les investigacions anomenades «difícils», rebels a l’estereotip de la imatge o de la narració, poc sotmeses a les normes de la cultura així representada en la seva «mitjana» (en singular, la «opinió» significa sempre la «mitjana») queden excloses de l’escena: ocultades, privades de la llum, del dia. En conseqüència, es jutgen, cada vegada més, «fosques», «difícils», o «il·legibles» i així es converteixen en allò que es diu que són i es vol que siguin: inaccessibles. El cicle s’accelera. Es digui el que es digui de la qualitat dels nostres mitjans «culturals», és casualitat que el nostre país sigui un dels països d’Europa en els quals es llegix menys, que les nostres biblioteques estiguin en un estat desastrós, gairebé inconfesable, i que, problema indissociable, l’Escola i la Universitat, llocs privilegiats per a la «formació del judici», hàgin de suportar aquestes manques?
Però de nou aquí, no simplifiquem. Potser calgui contar també amb altres ritmes i altres trajectes. Potser no calgui deixar-se fascinar per la immediatesa quantitativa. Com l’Escola, la premsa participa en la qualitat de la democratització. L’accés a la mitjana és sovint un progrés. Alguns periòdics poden, segons els casos, per al millor o per al pitjor, accentuar o denunciar avaluacions oficials (per exemple les dels cossos acadèmics). En fi, és il·limitat el poder mediàtic? Aquest es troba també avaluat dia a dia per un públic que no és sempre silenciós. En tant heterogeni, pot de vegades criticar-se a si mateix, des d’un costat a un altre del seu gran cos. Per ventura no es jutja finalment sobre la base d’un temps més llarg i segons criteris que li resulten necessàriament indesxifrables? Si contribueix a èxits de massa que s’obliden al mes següent, no es precipita ell mateix també a l’oblit? Les avançades intempestivas que escapen a la seva reixeta de llegibilitat poden imposar-se un dia sense discussió possible. Per al camí futur d’una obra és ben sabut que la qualitat de deu lectors juga de vegades un paper més determinant que l’actualitat de deu mil compradors. Què farien les nostres grans màquines mediàtiques de Rimbaud o de Lautréamont, de Nietzsche o de Proust, d’un Kafka o d’un Joyce de 1989? Aquests van ser al principi salvats per un grapat de lectors (índex d’audiència mínim), però quins lectors! Potser aquesta analogia es ressent ja d’anacronisme, ai!, doncs la història intrínseca d’aquestes aventures va estar lligada sens dubte al seu exterior i, denegat o no, a una estructura -d’ara endavant caducada- del «espai públic». Però el tiratge curt conserva una oportunitat: gairebé privada, té no obstant això accés a l’espai públic. Entre els dos, el samizdat. Tenint en compte d’aquests ritmes i d’aquestes diferències qualitatives, la porositat d’una frontera entre el «privat» i el «públic» sembla més incalculable que mai. Cada esdeveniment tracta amb la llei, com els contrabandistes i els resistents. El pas no està mai garantit. L’opinió pública no és un mitjà incalculable, però hi ha en ella alguna cosa incalculable. Només que l’incalculable, si l’hi ha, no es presenta mai, no és, no és mai, el tema de cap objetivación científica o filosòfica.
L’única elecció no és, doncs: o concentració o dispersió. L’alternativa seria més aviat entre l’unilateral o el multilateral en les relacions dels mitjans amb el «públic», amb els «públics». La responsabilitat, a saber, la llibertat de la premsa i davant la premsa, dependrà sempre de l’efectivitat d’un «dret de resposta» que li permeti al ciutadà ser més que la fracció (privada, en suma, i cada vegada més) d’un públic «passiu» i consumidor, necessàriament lesionat per això mateix. Hi ha democràcia sense reciprocitat?
– Com donar-li al dret de rèplica una extensió així?
França és un dels pocs països que reconeixen el dret de rectificació (per part dels poders públics, als quals està reservat) i, més àmpliament, el dret de rèplica. És un dret fonamental. Però no pot ser exercit (en estricte dret, no parlo de moral o de política) més que en condicions molt restrictives. L’error o la falsificació, l’omissió, la violència interpretativa, la simplificació abusiva, la retòrica de la insinuació, la idiotesa també, segueixen quedant gairebé sempre sense rèplica pública i immediata, en la ràdio, en la televisió o en els periòdics. I després, de forma massiva, en els llibres. Fins i tot quan les dificultats jurídiques o tècniques no desanimen ja d’entrada, una rèplica queda en general neutralitzada pel lloc, l’enquadrament i les dilacions. Mentre que el dret de rèplica no arribi a tota la seva extensió i tota la seva efectivitat (de nou la tasca infinita), la democràcia seguirà sent limitada. Només en la premsa? Certament, però avui dia la premsa està a tot arreu: aquesta (es) dóna en tot cas (per) el dia mateix, ((per) la llum mateixa). La premsa dóna a llum a l’espai públic, a la seva publicitat. Dóna llum al dia mateix ( llum a la llum mateixa). Així, doncs, el dret de rèplica tot just existeix Per què es fingeix tan sovint (ficció de la democràcia) ignorar la violència d’aquesta dissimetria, i allò que en aquesta és o no reductible? Per quina la hipocresia, la denegació o la ceguesa davant aquesta evidència excessiva? Per què aquest excés d’evidència és alhora clar com el dia i la cara més nocturna de les democràcies tal com aquestes són, en el present?
Considerant que la bona voluntat (indispensable) no serà suficient per a canviar les coses, les quals no depenen ja d’una lògica de la simple «consciència» i d’un concepte jurídic, és a dir, inadequat, de la responsabilitat, considerant que els dispositius tècnics i la legalitat formal (indispensables i perfectibles) no acabaran mai amb aquesta desmesura, considerant que, quan es tracta de la resposta i de la responsabilitat, de l’adreça i de l’arribada a destinació, etc., els conceptes filosòfics que hem heretat no han bastat mai, no s’hauria de recordar la Revolució francesa a no ser apel·lant a algunes altres. Memòria d’una promesa, aquesta apel·lació busca un nou to. No serà ja sens dubte «revolucionari», i ha de prendre el seu temps, més enllà de la «jornada revolucionària». Res l’hi garanteix, i no puc dir més en una pàgina.
«Un esforç més.»
I una paraula més, si m’ho permeten, aquesta mateixa que m’han ofert al començar, avui. Els dies estan ja contats: a altra velocitat, s’anuncia el dia que el dia, la llum, toca a la seva fi. S’anuncia el dia que el dia (la visibilitat de la imatge i de la publicitat del públic, però també la unitat del ritme quotidià, però també la fenomenalitat del polític, però també potser al mateix temps la seva essència mateixa) no serà ja la ràtio essendi, la raó o la ració dels efectes telemetateórics dels quals acabem de parlar.
Ha estat el dia alguna vegada la mesura de totes les coses, com es fingeix creure?
En la seva primera edició, aquesta opinió, tot just m’atreveixo a dir aquesta ficció, segueix sent la cosa millor repartida del món.
El text que hem traduit és una entrevista publicada per Derrida al 1989 sota el títol Què és la democracia? i la vem trobar a pàgina web Derrida en castellano. Aquesta pàgina, malhauradament, ja no existeix, perquè ha estat censurada. Que hi diria Derrida?
Cristian Palazzi 