L’artista com a neurocientífic. Zemir Zeki

Estàndard

(Antonio López)


Què és l’art, per què ha estat un tret tan conspicu de totes les societats, i per què el valorem tant? El tema s’ha debatut en detall sense cap conclusió satisfactòria. Això no és sorprenent. Tals discussions condueïxen habitualment sense cap referència al cervell, a través del com tot art és creat, executat i benvolgut. L’art és una activitat humana i, com totes les activitats humanes, incloent la moralitat, la la llei i la religió, depèn i obeeix a les lleis del cervell. Encara estem lluny de conèixer les bases neurales d’aquestes lleis, però els avanços espectaculars en el nostre coneixement del cervell visual ens permeten començar a estudiar les bases neurals de l’art visual.


El primer pas en aquesta investigació consisteix a definir la funció del cervell i la de l’art. Poden adscriure’s moltes funcions a ambdós. Una funció general, comuna a ambdós, fa de la funció de l’art una extensió de la funció del cervell: l’adquisició del coneixement, una activitat amb la qual el cervell està incesantamente compromès. Tal definició ens introdueix naturalment en un món profundament filosòfic, sobre voler aprendre com adquirim coneixement, sobre les contribucions formals que fa el cervell, i sobre les limitacions que imposa i les regles neurals que governen l’adquisició de tot coneixement.


Aquest catàleg no és molt diferent de l’apuntat per Immanuel Kant en la seva monumental Crítica de la raó pura, on Kant parla exclusivament en termes de la ment. I atès que el problema del coneixement és un problema principal de la filosofia, no hauria de sorprendre’ns tampoc que els grans filòsofs, de Plató des d’ara, hagin consagrat parts significatives dels seus treballs a les discussions sobre l’art, a través de com arribem al coneixement i com l’impartim. Ja que el coneixement ha de ser adquirit davant de condicions constantment canviants, la mutabilitat és la pedra angular de les grans filosofia d’occident i d’orient. Però també és el problema clau per al cervell en la seva recerca del coneixement, i per a l’art, l’objecte del qual, com va dir una vegada Tennessee Williams era “convertir en etern el moment desesperadamente fugaç.”


Els estudis neurales estan plantejant cada vegada més la qüestió de com el cervell assoleix fer alguna cosa tan destacada. La característica d’un sistema eficient d’adquisició de coneixement, enfrontat al canvi permanent, consisteix en la seva capacitat per a abstreure, per emfatitzar el general a costa del particular. L’abstracció, de la qual és possible argumentar que és una característica de cadascuna de moltes àrees visuals diferents del cervell, allibera al cervell de la seva esclavitud del particular i de les imperfeccions del sistema de memòria. Aquesta remarcable capacitat es reflecteix en l’art, ja que tot art consisteix en abstracció.


John Constable va escriure que “tota la bellesa i grandesa de l’art consisteix…a ser capaç de superar totes les seves formes singulars i particularitats de cada classe (al realitzar) una idea abstracta…més perfecta que cap original.” Podria haver estat descrivint les funcions del cervell, ja que la conseqüència del procés abstractiu és la creació de conceptes i ideals. L’art consisteix en la traducció material de tots aquests ideals formats en el cervell.


L’art, per descomptat, pertany al món subjectiu. Si bé les diferències subjectives en la creació i l’apreciació de l’art han de sobreimpossar-se sobre una organització neural comuna que ens permet comunicar-nos sobre l’art i a través de l’art sense emprar el món escrit o parlat. En el seu requiem en marbre de San Pere, a Roma, Miguel Ángel revesteix el cos sense vida de Crist amb infinits sentiments de tragèdia, tendresa i resignació. Els sentiments que desperten la seva Pietat són sens dubte experimentats de maneres diferents, i en variant intensitat, per cervells diferents. Però el valor inestimable de les variables experiències subjectives no haurien de distreure’ns del fet que, a l’executar el seu treball, Miguel Ángel va comprendre instintivament l’organització visual i emocional comuna del cervell. Aquesta comprensió li va permetre explotar la nostra organització visual comuna i despertar experiències compartides més enllà de les paraules. És per aquesta raó que l’artista és, en cert sentit, un neurocientífic, explorant les potencialitats i capacitats del cervell, encara que amb diferents instruments.


Com poden despertar experiències estètiques tals creacions és quelcom que només pot ser plenament entès en termes neurals. Un enteniment tal està avui al nostre abast. El primer pas és entendre millor l’organització comuna dels nostres cervells visuals, abans de poder procedir a investigar les parts determinants de la variabilitat neural. Però hi ha poques raons per a dubtar que l’estudi de la variabilitat, sobre com una activació visual comuna pot despertar estats emocionals dispars, constituirà el següent pas de gegant en els estudis experimentals del cervell visual.


En un estudi semblant, els neurocientífics farien bé a explotar el que els artistes, que han explorat les potències i capacitats del cervell visual amb els seus propis mètodes, han de contar-nos en els seus treballs. Ja que tot art obeeix a les lleis del cervell visual, no és estrany que l’art ens reveli aquestes lleis, sovint sorprenent-nos amb el visualment inesperat. Paul Klee tenia raó quan va dir: “L’art no representa el món visual, sinó que fa visible a les coses”.


Esperem que aquest enorme entusiasme internacional generat per l’estudi de les bases neurals de l’experiència estètica provi ser un bon catalitzador en l’estudi d’altres estudis neurals d’altres activitats que per ventura semblen remotes des de la disciplina general de la neurobiología. Només comprenent les lleis neurals que dicten l’activitat humana en totes les esferes -en la llei, la moralitat, la religion i fins i tot en l’economia i la política, no menys que en l’art- podem esperar arribar a un enteniment més adequat de la naturalesa de l’home.


La Declaració sobre la Neuroestètica, de Semir Zeki, va ser publicada al 2002.


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s