Robert Castel. El model de la competitivitat pura (entrevista a la UOC)

Estàndard

Nuria Güell, 54 MM, 2012*

Robert Castel (1933-2013), sociòleg i director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, té prou trajectòria, experiències i edat per a estar de tornada de tot. I, tanmateix, quan un sent parlar aquest professor i doctor en Lletres descobreix que els qui viuen «el que fan i el que creuen» no deixen mai d’estar en actiu. Especialista en temes relacionats amb el salari, la desocupació, la tolerància o les transformacions socials, sap que avui ha de fer sentir la seva veu més que mai: en temps de crisi i incertesa no podem abaixar la guàrdia si no volem perdre els nostres drets i lleis de protecció social, obtinguts col·lectivament els primers temps de la revolució industrial. Si ho fem, com ja va anunciar Thomas Hobbes fa segles, ens espera un futur de llops.

Vivíem instal·lats en la normalitat, amb les seves cares grises però suportables per a molts. Gairebé de sobte, per tots costats es parla de crisi i la percepció que tenim del nostre entorn ha canviat completament. Què pensa que fa diferent la societat en què vivim avui de la de fa alguns anys? Què ha canviat?

Fa amb prou feines trenta anys, el món en què vivíem, si més no a l’Europa occidental, semblava relativament estable i animat per la idea del progrés. En el fons, en aquestes societats occidentals hi havia una majoria de persones que pensava «Demà serà millor que avui». Però ara, almenys a França, encara que em sembla que aquest comentari també pot valer per a Espanya, aquestes mateixes persones són pessimistes. Tenen por de la desocupació, tenen por de l’empobriment… fins i tot, portant-ho a un extrem, tenen por de trobar-se exclosos d’aquesta societat en què viuen. Jo penso que hem passat d’un món estructurat i cohesionat, animat per la confiança en el progrés i que pensava que demà cantaria després de la revolució, a aquest, en què és la incertesa la que predomina. Això no vol dir que anem necessàriament encaminats a la catàstrofe. En realitat, és com si tinguéssim el sentiment d’haver perdut el domini sobre el nostre esdevenidor o futur social.

Ens encarem a temps d’incertesa i la societat cohesionada en què vivíem a l’Europa occidental trontolla. Què entenem exactament per cohesió social?

Quan parlo de cohesió social em refereixo a viure en una situació en què els membres de la societat mantenen relacions d’interdependència. És a dir, participen en la vida social fent bescanvis més o menys recíprocs. Tanmateix, el fet de viure en una societat cohesionada no significa necessàriament que tots els membres d’aquesta societat siguin iguals. Hi ha l’estratificació i la diferenciació social. Però si la societat té sentit és perquè és una unitat d’individus que comparteix un fons comú d’humanitat, que permet als uns i als altres ser semblats encara que no siguin iguals en tots els aspectes.

Per què s’ha arribat a aquesta situació?

El perquè és una gran pregunta i necessitaríem molt de temps per a contestar d’una manera una mica precisa. Jo penso, esquematitzant molt, que en les nostres societats occidentals s’havia construït una certa forma d’equilibri: entre les exigències del progrés econòmic o el món de l’empresa i les necessitats socials. El període que ha seguit la Segona Guerra Mundial ha estat molt ric. Es va produir el desenvolupament econòmic fonamentat sobre la llibertat de mercat, però, en contrapartida, hi havia compensacions molt fortes des del món del treball. La major part de les persones d’aquestes societats occidentals disposava de protecció o de seguretat per a tenir un mínim d’independència social. Hi havia, per exemple, el salari mínim, el dret a la salut… És veritat que hauríem d’entrar en diferenciacions, perquè no era igual la situació que hi havia a França o a Alemanya que a Espanya, però sí que hi havia un mínim comú. Penso que hi havia una mena d’equilibri que funcionava relativament i que s’ha desfet. Per què? Ara hem passat a un altre règim de capitalisme, més salvatge, que imposa la competència exacerbada en tot el planeta. Dels principals efectes que té cal destacar-ne un: la protecció, la regulació social i els drets socials s’interpreten com a obstacles o límits que cal eliminar tant com sigui possible, subordinar-los a la lliure adequació dels mercats, de les empreses… No assistim a la destrucció del sistema de protecció o a un enfonsament complet, però sí a la fragilització d’aquesta protecció, que era la raó de l’estabilitat en la situació anterior.

Vostè ha comentat que hi havia compensacions molt fortes des del món del treball: una persona tenia una feina i n’extreia drets i proteccions com el salari o la seguretat social. Què passa ara que ens encarem a xifres de desocupació altíssimes? O a situacions com les que viuen molts joves, de precarització laboral?

Amb la pèrdua de l’ocupació es corre el risc que es perdin aquests drets. Però, a més, aquesta situació provoca l’aparició del que es coneix com els «inútils normals». Aquest terme pot semblar pejoratiu però no ho és. Hi ha persones que no tenen feina però per a tothom és justificat que no en tinguin perquè per alguna raó no poden treballar. Per exemple, les persones amb una discapacitat. La cosa pública els dóna suport. Però avui també podem parlar de persones que són normals —entenent que no tenen incapacitats que els portin a no treballar— però que no troben feina. No és per culpa seva. Per a fer-nos-en una idea: el 1970 a França hi havia 350.000 desocupats; avui són 2.000.000. Aquesta situació és nova si la comparem amb la de plena ocupació de què veníem. Vivíem en un moment en què, si es podia treballar, es treballava. Què en fem ara, de totes aquestes persones? El que passa em recorda els rodamons de la societat preindustrial. Eren coneguts com a «inútils per al món» i, en uns textos del segle XVII, fins i tot se’ls arribava a criminalitzar.

En el nostre sistema, perdre la feina no solament comporta problemes econòmics, sinó també socials o emocionals. Però hem arribat a criminalitzar-los també?

Feliçment avui no criminalitzem els desocupats ni penso que arribem a aquesta situació, però sí que els estigmatitzem. D’una manera metafòrica parlem dels desocupats voluntaris i fins i tot n’hi ha que els diuen ganduls. Consultant uns textos, vaig descobrir que nou de cada deu rodamons, quan els preguntaven per què vivien així, asseguraven que no havien triat la situació. Em penso que si fem la pregunta avui, nou de cada deu desocupats no ho han triat.

La desocupació augmenta. Els drets dels treballadors es redueixen. La pobresa creix. Es reprodueixen les situacions de violència social. Si ens posem en el pitjor dels casos, on ens pot portar aquesta situació en què vivim?

Si la deixem al seu aire, la dinàmica en què vivim ens portarà a una societat que estarà enterament mercantilitzada, que funcionarà moguda per la pura recerca del profit pel profit, per la lliure competència. Si ens posem en el pitjor dels casos, la societat en què viurem s’assemblarà més a una mena d’organització econòmica en la qual tothom competeix amb tothom que no pas a una societat, que exigeix una mínima reciprocitat, una correspondència, solidaritat, justícia social… Significarà l’enfonsament de tot el que és social per culpa d’un model d’imperialisme econòmic. Si s’arriba a l’extrem del que descrivim, la nostra societat s’assemblarà a la mena de societat que Thomas Hobbes ja va descriure al segle xvii: tothom està en competència amb tothom; l’home és un llop per a l’home. Porto al límit el meu raonament, però és un risc que correm si no hi ha principis de regulació política i social. No podem deixar que l’economia funcioni a pler: el seu model és el de la competitivitat pura.

Davant d’aquesta situació, quin paper han de fer els estats? Si és que en tenen algun…

D’entrada, podem dir que, si anteriorment hem sortit d’aquesta mena de situacions, ha estat gràcies a l’estat. Per exemple, amb l’arribada del capitalisme industrial a Europa occidental, a començament del segle xix, el proletariat vivia en la misèria total i sense drets. El que ha permès sobreposar-se a aquestes situacions ha estat la construcció d’un sistema de regulació de garanties de protecció en el qual el rol de l’estat ha estat fonamental. Ho ha estat l’aparició del que anomenem l’estat social, que és una instància de centralitat en la societat que té com a funció assegurar aquesta forma d’equilibri de què hem parlat, de buscar la contrapartida i de donar-hi força de llei. Així parlem de tots els drets i les lleis socials, del dret de la seguretat social… coses que han estat impartides per l’estat o, en tot cas, garantides per ell, que els ha donat força de llei. No és qüestió que l’estat ho distribueixi tot sinó que ho garanteixi; per això l’expressió que a vegades s’utilitza d’estat providència em sembla una simplificació o una inexactitud.

Quin és el paper dels individus?

Es pot discutir, però jo penso que la societat es va convertint en una societat d’individus. Vivim en una societat cada vegada més individualitzada però que té necessitat de regulació entre els individus. Aquestes proteccions eficaces de què hem parlat anteriorment s’havien construït i reforçat gràcies a la inscripció dels individus en col·lectius, la cosa col·lectiva era el que protegia. Allò a què ens enfrontem avui és un moviment intens que tendeix a remetre els individus a ells mateixos, deixant-los la tasca de protegir-se ells mateixos. En realitat, la societat d’individus necessita que algú tingui el rol d’una instància central, col·lectiva, com l’estat. No crec que els individus siguin algú que cau del cel amb les seves capacitats, iniciatives, la seva autonomia, etc. Un individu, per a desenvolupar-se, depèn del lloc que ocupa en la societat. Per a poder-se conduir positivament com a individu necessita comptar amb suports, que són en gran part suports socials que, com ja he comentat anteriorment, estan en gran manera, almenys, garantits per l’estat. És un error oposar estat i individu, com si fossin entitats antagòniques.

Aquests temps d’incertesa i de crisi que comentem afecten només el món del treball (ocupació, salari, drets laborals…)? O és una cosa més global?

Jo he estudiat els efectes en el món del treball, que és la meva especialitat, però penso que és una situació que afecta totes les instàncies socials, des de les escoles fins als partits polítics o les esglésies. Caldria estudiar-ho…

Entrevista d’Àngels Doñate a la UOC, 2009

————————–

* Text de presentació de la intervenció de Núria Güell (54 MM, 2012) (http://www.nuriaguell.net/)

Vam dissenyar un simulacre a la policia que va consistir en realitzar una trucada anònima fent-los saber que un grup de ciutadans reunits a l’espai públic començaven a organitzar-se per manifestar-se. El que va trobar la policia va ser un grup de dianes com les que utilitzen els comandaments policials en els seus entrenaments de tir, però aquesta vegada, representant a l’objectiu de resistència pacífica. Tota aquesta operació es va enregistrar de manera oculta en vídeo, i posteriorment va ser penjada en un foro de debat del Cos Nacional de Policia de l’Estat Espanyol, al costat d’una sèrie de lleis que defineixen les obligacions de la policia davant la societat i la Constitució.

L’11 d’octubre de 2012 el Govern d’Espanya va aprovar una sèrie de modificacions del codi penal, entre d’altres, considerar a resistència pacífica com a atemptat contra l’autoritat, castigada amb una pena de tres mesos a un any de pressó. (Art. 550 C. P.). En un estat democràtic el govern gaudeix del monopoli de la violència legítima per a la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans. A les últimes protestes per les retallades de drets constitucionals, el govern ha utilitzat el seu cos policial per tal de defensar els interessos d’una minoria, és sabut que terroritzar a la població és un mètode eficaç per dissuadir-la de la seva participació política.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s