Georg Christoph Lichtenberg, “Quaderns de notes”. Girona, edicions de la ela geminada, 2012

Estàndard
P { margin-bottom: 0.21cm; }
“Entre els mots sacsejats per tots els costats hi ha, sens dubte, pa amb mantega, filosofia i humor”. Vet aquí un tipic aforisme lichtenbergià, una d’aquelles sentències a propòsit de les quals Goethe va deixar escrit: “podem fer servir els escrits de Lichtenberg com la més meravellosa de les varetes màgiques: quan fa una broma, és que hi ha un problema amagat”. Efectivament, cadascun dels aforismes que contenen els “Quaderns de notes” de Lichtenberg semblen varetes màgiques. Delicades, però punyents, superficials, però afilades, de fet diríem, i no som els primers, ni serem els últims, que el conjunt de petites anotacions que Edicions de la l·l ens ofereix ara en català constitueixen un dels exemples més originals del pensament il·lustrat alemany de la segona meitat del segle XVIII.
Només cal obrir-los, no importa gaire la pàgina, per adonar-nos que, com si fos un fill perdut del Renaixement, Lichtenberg poseïa una personalitat certament complexa. Tant es preguntava si “algú ha investigat per què els nassos dels gossos sans estan humits i freds? Això podria senzillament tindre com a objecte que moltes olors s’hi dipositessin amb més facilitat”, com feia descripcions d’allò més sarcàstiques: “l’ase em sembla un cavall traduït a l’holandès”. Darrera d’aquestes, aparentment, inofensives frases, s’amaga un home que va ser el primer professor de física experimental d’Alemanya. Un cràter de la Lluna porta el seu nom per recordar-nos-ho. Una figura molt rellevant a la qual, com tots els personatges d’aquesta alçada, val la pena apropar-se, ni que sigui per la finessa de les seves apreciacions.
Durant la seva curta vida, marcada per una malaltia precoç, Lichtenberg va fer dos viatges a Anglaterra que van marcar profundament la seva personalitat i el seu sentit de l’humor i així ho demostra la anglofilia que supuren les 1500 pàgines d’anotacions que va anar reunint en 15 quadernets a propòsit de les seves ocurrències, pensaments banals o reflexions filosòfiques de tota mena. En aquest sentit, cal lloar l’esforç de sel·lecció a càrrec d’Amadeu Vidiana perquè, sense conèixer la totalitat dels apunts, un es fa perfectamente a la idea del que debia significar un personatge com aquest, destacadament penetrant, dins la societat que li va tocar transformar.
Si per alguna cosa brillen aquests “Quaderns” és la seva qualitat literària. Nascut a Götingen, Lichtenberg utilitza magníficament la senzilla ironía per mostrar-nos les fortalesses i debilitats del millor pensament europeu del seu moment. Els “Quaderns” són així d’una esquisidesa remarcable, tenint en compte que no deixen de ser la petjada diària d’un home, presentada de manera inconnexe i sense seguir cap fil argumental. Per dir-ho més clarament, podriem dir que Lichtenberg poseeix, a la vegada, el rigor metodològic d’un científic i l’agossarament d’un artista. Serà per això que, de la seva figura, s’han declarat admiradors personatges tan cél·lebres com Heinrich Heine, Lev Tolstoj, Kark Krauss o Albert Einstein. Fins i tot Nietzsche va dir d’ell que, després de Goethe, la seva era una de les poques coses de la literatura alemanya que valia la pena llegir una i una altra vegada. Pare del aforismes alemanys, les seves sentències ens mostren la contradicció necessària que implica l’intent de la ciencia i la filosofia per neutralitzar el discurs tradicional i religiós en una lluita que dura fins els nostres dies.
Ara bé, és sorprenent com de lleugerament se’ns evoquen aquestes idees. La principal virtut del llibre, al nostre parer, és que ens fa còmplices de les preocupacions de l’autor de la manera més banal possible, sent aquesta banalitat un arma de doble fil al contenir dins seu una profunditat especulativa pròpia dels grans pensadors. Per entendre’ns, per copsar el que recullen aquests “Quaderns” caldría “descriure una biblioteca situada en un manicomi, juntament amb les observacions del bibliotecari sobre els llibres; aquest ha de parlar de forma entretallada, barrejant ací i allà observacions i nonsense”. Del que es tracta doncs és d’anar llegint poc a poc, repetint les notes varies vegades dins del nostre cervell, destriant la broma de la veritat, fins copsar la tensió que s’amaga.
El format concret, directe, senzill i ple de sentit, com és l’aforisme, se’ns revela com un recurs d’allò més existós. Sembla com si Lichtenberg estigués dient als homes de la seva època, tant com a nosaltres, atenció, cal prendre’s les coses més seriosament, encara que sigui mitjançant frases curtes. La petitesa en Lichteberg no es contradiu amb la grandesa. De fet, sembla com si una fos condició per l’altra. Per això és tan suggeridor Lichtenberg encara per a nosaltres. Ja en tindria prou ell amb cent-quaranta caracters per despertar els més subtils interrogants. “Penso que si s’ha de construir en l’aire, sempre són millors els castells de debó que els castells de cartes”. La seva escriptura ens obliga a pensar, més enllà de la frase feta, mitjançant les eines que la mateixa realitat ofereix. I llavors sí, llavors podem observar les metàfores, els recursos, les intuicions que ens trobem a pincellades amb els ulls ben oberts, tot intentant escatir els meandres d’un cervell del tot inquiet, “‹‹Com va això?››, li digué el cec al geperut; ‹‹com veieu››, fou la resposta”, ple de sorpreses i de somriures intel·ligents.
En aquest sentit, la lectura d’aquests “Quaderns”, per als qui ens agrada llegir, representa tot un regal. Enfront a l’extasiant velocitat amb la que es publiquen les novetats editorials, superar la sensació de que vivim enterbolits per la rutina de no tenir temps, no té preu. Ens ho diu el mateix Lichtenberg, “la gent que no té mai temps és la que menys coses fa”. Ell mateix ens obliga a avançar lentament, fragment a fragment, aforisme rere aforisme, nit rere nit, sense ofegar el text en la nostra ànsia, demanat que surti, a poc a poc, el sentit amagat d’uns comentaris que semblen agafats al vol.
La lectura de Lichtenberg ens recorda la corda fluixa en la que vivim. O el deglutim sense paladejar, destí de la majoría de llibres en l’europa tardo-moderna, o intentem entendre que se’ns està dient. “Els oracles no han deixat de parlar, més aviat els homes han deixat d’escoltar-los”. L’escriptura concíssa de l’aforisme, en aquest cas, representa un bon antídot en contra de la hiper-velocitat. És impossible empasar-se aquest llibre d’una tirada. Al contrari, és un d’aquells llibres que preferiblement cal llegir obrint-lo per qualsevol pàgina, perquè en totes hi trobarem un secret ben guardat. “Mentre la gent escriu públicament sobre pecats secrets, jo m’he proposat escriure secretament sobre pecats públics”. Pecats que persegueixen la modernitat des dels seus dies fins als nostres. Secrets que ara es revel·len en català i dels quals ens podem congratular, per dos motius.
En primer lloc, comptar amb aquesta obra de Lichtenberg traduïda al nostre idioma ens fa una mica més europeus, ens apropa a un autor exemplar, ampliant el nostre món gràcies a les seves idees. En segón lloc, perquè la seva lectura ens ilumina sobre un aspecte que encara no tenim gaire ben assimilat, però què és del tot determinant: dins de la ment d’un científic, per molt reconegut que sigui, hi viatgen milers d’idees que transcendeixen les preguntes de la ciència. Potser, precisament, per la seva condició pública, Lichtenberg mai va voler que sàpiguessim el què li passava pel cap, però algú, afortunadament, va decidir publicar els “Quaderns” pocs anys després de la seva mort. Ironies de la vida, com aquelles que a ell tan li agradaven, des de llavors no han deixat de sortir-li admiradors.
Prèviament publicat aquí
“Entre els mots sacsejats per tots els costats hi ha, sens dubte, pa amb mantega, filosofia i humor”. Vet aquí un tipic aforisme lichtenbergià, una d’aquelles sentències a propòsit de les quals Goethe va deixar escrit: “podem fer servir els escrits de Lichtenberg com la més meravellosa de les varetes màgiques: quan fa una broma, és que hi ha un problema amagat”. Efectivament, cadascun dels aforismes que contenen els “Quaderns de notes” de Lichtenberg semblen varetes màgiques. Delicades, però punyents, superficials, però afilades, de fet diríem, i no som els primers, ni serem els últims, que el conjunt de petites anotacions que Edicions de la l·l ens ofereix ara en català constitueixen un dels exemples més originals del pensament il·lustrat alemany de la segona meitat del segle XVIII.
Només cal obrir-los, no importa gaire la pàgina, per adonar-nos que, com si fos un fill perdut del Renaixement, Lichtenberg poseïa una personalitat certament complexa. Tant es preguntava si “algú ha investigat per què els nassos dels gossos sans estan humits i freds? Això podria senzillament tindre com a objecte que moltes olors s’hi dipositessin amb més facilitat”, com feia descripcions d’allò més sarcàstiques: “l’ase em sembla un cavall traduït a l’holandès”. Darrera d’aquestes, aparentment, inofensives frases, s’amaga un home que va ser el primer professor de física experimental d’Alemanya. Un cràter de la Lluna porta el seu nom per recordar-nos-ho. Una figura molt rellevant a la qual, com tots els personatges d’aquesta alçada, val la pena apropar-se, ni que sigui per la finessa de les seves apreciacions.
Durant la seva curta vida, marcada per una malaltia precoç, Lichtenberg va fer dos viatges a Anglaterra que van marcar profundament la seva personalitat i el seu sentit de l’humor i així ho demostra la anglofilia que supuren les 1500 pàgines d’anotacions que va anar reunint en 15 quadernets a propòsit de les seves ocurrències, pensaments banals o reflexions filosòfiques de tota mena. En aquest sentit, cal lloar l’esforç de sel·lecció a càrrec d’Amadeu Vidiana perquè, sense conèixer la totalitat dels apunts, un es fa perfectamente a la idea del que debia significar un personatge com aquest, destacadament penetrant, dins la societat que li va tocar transformar.
Si per alguna cosa brillen aquests “Quaderns” és la seva qualitat literària. Nascut a Götingen, Lichtenberg utilitza magníficament la senzilla ironía per mostrar-nos les fortalesses i debilitats del millor pensament europeu del seu moment. Els “Quaderns” són així d’una esquisidesa remarcable, tenint en compte que no deixen de ser la petjada diària d’un home, presentada de manera inconnexe i sense seguir cap fil argumental. Per dir-ho més clarament, podriem dir que Lichtenberg poseeix, a la vegada, el rigor metodològic d’un científic i l’agossarament d’un artista. Serà per això que, de la seva figura, s’han declarat admiradors personatges tan cél·lebres com Heinrich Heine, Lev Tolstoj, Kark Krauss o Albert Einstein. Fins i tot Nietzsche va dir d’ell que, després de Goethe, la seva era una de les poques coses de la literatura alemanya que valia la pena llegir una i una altra vegada. Pare del aforismes alemanys, les seves sentències ens mostren la contradicció necessària que implica l’intent de la ciencia i la filosofia per neutralitzar el discurs tradicional i religiós en una lluita que dura fins els nostres dies.
Ara bé, és sorprenent com de lleugerament se’ns evoquen aquestes idees. La principal virtut del llibre, al nostre parer, és que ens fa còmplices de les preocupacions de l’autor de la manera més banal possible, sent aquesta banalitat un arma de doble fil al contenir dins seu una profunditat especulativa pròpia dels grans pensadors. Per entendre’ns, per copsar el que recullen aquests “Quaderns” caldría “descriure una biblioteca situada en un manicomi, juntament amb les observacions del bibliotecari sobre els llibres; aquest ha de parlar de forma entretallada, barrejant ací i allà observacions i nonsense”. Del que es tracta doncs és d’anar llegint poc a poc, repetint les notes varies vegades dins del nostre cervell, destriant la broma de la veritat, fins copsar la tensió que s’amaga.
El format concret, directe, senzill i ple de sentit, com és l’aforisme, se’ns revela com un recurs d’allò més existós. Sembla com si Lichtenberg estigués dient als homes de la seva època, tant com a nosaltres, atenció, cal prendre’s les coses més seriosament, encara que sigui mitjançant frases curtes. La petitesa en Lichteberg no es contradiu amb la grandesa. De fet, sembla com si una fos condició per l’altra. Per això és tan suggeridor Lichtenberg encara per a nosaltres. Ja en tindria prou ell amb cent-quaranta caracters per despertar els més subtils interrogants. “Penso que si s’ha de construir en l’aire, sempre són millors els castells de debó que els castells de cartes”. La seva escriptura ens obliga a pensar, més enllà de la frase feta, mitjançant les eines que la mateixa realitat ofereix. I llavors sí, llavors podem observar les metàfores, els recursos, les intuicions que ens trobem a pincellades amb els ulls ben oberts, tot intentant escatir els meandres d’un cervell del tot inquiet, “‹‹Com va això?››, li digué el cec al geperut; ‹‹com veieu››, fou la resposta”, ple de sorpreses i de somriures intel·ligents.
En aquest sentit, la lectura d’aquests “Quaderns”, per als qui ens agrada llegir, representa tot un regal. Enfront a l’extasiant velocitat amb la que es publiquen les novetats editorials, superar la sensació de que vivim enterbolits per la rutina de no tenir temps, no té preu. Ens ho diu el mateix Lichtenberg, “la gent que no té mai temps és la que menys coses fa”. Ell mateix ens obliga a avançar lentament, fragment a fragment, aforisme rere aforisme, nit rere nit, sense ofegar el text en la nostra ànsia, demanat que surti, a poc a poc, el sentit amagat d’uns comentaris que semblen agafats al vol.
La lectura de Lichtenberg ens recorda la corda fluixa en la que vivim. O el deglutim sense paladejar, destí de la majoría de llibres en l’europa tardo-moderna, o intentem entendre que se’ns està dient. “Els oracles no han deixat de parlar, més aviat els homes han deixat d’escoltar-los”. L’escriptura concíssa de l’aforisme, en aquest cas, representa un bon antídot en contra de la hiper-velocitat. És impossible empasar-se aquest llibre d’una tirada. Al contrari, és un d’aquells llibres que preferiblement cal llegir obrint-lo per qualsevol pàgina, perquè en totes hi trobarem un secret ben guardat. “Mentre la gent escriu públicament sobre pecats secrets, jo m’he proposat escriure secretament sobre pecats públics”. Pecats que persegueixen la modernitat des dels seus dies fins als nostres. Secrets que ara es revel·len en català i dels quals ens podem congratular, per dos motius.
En primer lloc, comptar amb aquesta obra de Lichtenberg traduïda al nostre idioma ens fa una mica més europeus, ens apropa a un autor exemplar, ampliant el nostre món gràcies a les seves idees. En segón lloc, perquè la seva lectura ens ilumina sobre un aspecte que encara no tenim gaire ben assimilat, però què és del tot determinant: dins de la ment d’un científic, per molt reconegut que sigui, hi viatgen milers d’idees que transcendeixen les preguntes de la ciència. Potser, precisament, per la seva condició pública, Lichtenberg mai va voler que sàpiguessim el què li passava pel cap, però algú, afortunadament, va decidir publicar els “Quaderns” pocs anys després de la seva mort. Ironies de la vida, com aquelles que a ell tan li agradaven, des de llavors no han deixat de sortir-li admiradors.
Cristian Palazzi

– See more at: http://www.url.edu/ethos/2013/11/22/georg-christoph-lichtenberg-quaderns-de-notes-girona-edicions-de-la-ela-geminada-2012/#sthash.MhPA0mYt.dpuf

“Entre els mots sacsejats per tots els costats hi ha, sens dubte, pa amb mantega, filosofia i humor”. Vet aquí un tipic aforisme lichtenbergià, una d’aquelles sentències a propòsit de les quals Goethe va deixar escrit: “podem fer servir els escrits de Lichtenberg com la més meravellosa de les varetes màgiques: quan fa una broma, és que hi ha un problema amagat”. Efectivament, cadascun dels aforismes que contenen els “Quaderns de notes” de Lichtenberg semblen varetes màgiques. Delicades, però punyents, superficials, però afilades, de fet diríem, i no som els primers, ni serem els últims, que el conjunt de petites anotacions que Edicions de la l·l ens ofereix ara en català constitueixen un dels exemples més originals del pensament il·lustrat alemany de la segona meitat del segle XVIII.
Només cal obrir-los, no importa gaire la pàgina, per adonar-nos que, com si fos un fill perdut del Renaixement, Lichtenberg poseïa una personalitat certament complexa. Tant es preguntava si “algú ha investigat per què els nassos dels gossos sans estan humits i freds? Això podria senzillament tindre com a objecte que moltes olors s’hi dipositessin amb més facilitat”, com feia descripcions d’allò més sarcàstiques: “l’ase em sembla un cavall traduït a l’holandès”. Darrera d’aquestes, aparentment, inofensives frases, s’amaga un home que va ser el primer professor de física experimental d’Alemanya. Un cràter de la Lluna porta el seu nom per recordar-nos-ho. Una figura molt rellevant a la qual, com tots els personatges d’aquesta alçada, val la pena apropar-se, ni que sigui per la finessa de les seves apreciacions.
Durant la seva curta vida, marcada per una malaltia precoç, Lichtenberg va fer dos viatges a Anglaterra que van marcar profundament la seva personalitat i el seu sentit de l’humor i així ho demostra la anglofilia que supuren les 1500 pàgines d’anotacions que va anar reunint en 15 quadernets a propòsit de les seves ocurrències, pensaments banals o reflexions filosòfiques de tota mena. En aquest sentit, cal lloar l’esforç de sel·lecció a càrrec d’Amadeu Vidiana perquè, sense conèixer la totalitat dels apunts, un es fa perfectamente a la idea del que debia significar un personatge com aquest, destacadament penetrant, dins la societat que li va tocar transformar.
Si per alguna cosa brillen aquests “Quaderns” és la seva qualitat literària. Nascut a Götingen, Lichtenberg utilitza magníficament la senzilla ironía per mostrar-nos les fortalesses i debilitats del millor pensament europeu del seu moment. Els “Quaderns” són així d’una esquisidesa remarcable, tenint en compte que no deixen de ser la petjada diària d’un home, presentada de manera inconnexe i sense seguir cap fil argumental. Per dir-ho més clarament, podriem dir que Lichtenberg poseeix, a la vegada, el rigor metodològic d’un científic i l’agossarament d’un artista. Serà per això que, de la seva figura, s’han declarat admiradors personatges tan cél·lebres com Heinrich Heine, Lev Tolstoj, Kark Krauss o Albert Einstein. Fins i tot Nietzsche va dir d’ell que, després de Goethe, la seva era una de les poques coses de la literatura alemanya que valia la pena llegir una i una altra vegada. Pare del aforismes alemanys, les seves sentències ens mostren la contradicció necessària que implica l’intent de la ciencia i la filosofia per neutralitzar el discurs tradicional i religiós en una lluita que dura fins els nostres dies.
Ara bé, és sorprenent com de lleugerament se’ns evoquen aquestes idees. La principal virtut del llibre, al nostre parer, és que ens fa còmplices de les preocupacions de l’autor de la manera més banal possible, sent aquesta banalitat un arma de doble fil al contenir dins seu una profunditat especulativa pròpia dels grans pensadors. Per entendre’ns, per copsar el que recullen aquests “Quaderns” caldría “descriure una biblioteca situada en un manicomi, juntament amb les observacions del bibliotecari sobre els llibres; aquest ha de parlar de forma entretallada, barrejant ací i allà observacions i nonsense”. Del que es tracta doncs és d’anar llegint poc a poc, repetint les notes varies vegades dins del nostre cervell, destriant la broma de la veritat, fins copsar la tensió que s’amaga.
El format concret, directe, senzill i ple de sentit, com és l’aforisme, se’ns revela com un recurs d’allò més existós. Sembla com si Lichtenberg estigués dient als homes de la seva època, tant com a nosaltres, atenció, cal prendre’s les coses més seriosament, encara que sigui mitjançant frases curtes. La petitesa en Lichteberg no es contradiu amb la grandesa. De fet, sembla com si una fos condició per l’altra. Per això és tan suggeridor Lichtenberg encara per a nosaltres. Ja en tindria prou ell amb cent-quaranta caracters per despertar els més subtils interrogants. “Penso que si s’ha de construir en l’aire, sempre són millors els castells de debó que els castells de cartes”. La seva escriptura ens obliga a pensar, més enllà de la frase feta, mitjançant les eines que la mateixa realitat ofereix. I llavors sí, llavors podem observar les metàfores, els recursos, les intuicions que ens trobem a pincellades amb els ulls ben oberts, tot intentant escatir els meandres d’un cervell del tot inquiet, “‹‹Com va això?››, li digué el cec al geperut; ‹‹com veieu››, fou la resposta”, ple de sorpreses i de somriures intel·ligents.
En aquest sentit, la lectura d’aquests “Quaderns”, per als qui ens agrada llegir, representa tot un regal. Enfront a l’extasiant velocitat amb la que es publiquen les novetats editorials, superar la sensació de que vivim enterbolits per la rutina de no tenir temps, no té preu. Ens ho diu el mateix Lichtenberg, “la gent que no té mai temps és la que menys coses fa”. Ell mateix ens obliga a avançar lentament, fragment a fragment, aforisme rere aforisme, nit rere nit, sense ofegar el text en la nostra ànsia, demanat que surti, a poc a poc, el sentit amagat d’uns comentaris que semblen agafats al vol.
La lectura de Lichtenberg ens recorda la corda fluixa en la que vivim. O el deglutim sense paladejar, destí de la majoría de llibres en l’europa tardo-moderna, o intentem entendre que se’ns està dient. “Els oracles no han deixat de parlar, més aviat els homes han deixat d’escoltar-los”. L’escriptura concíssa de l’aforisme, en aquest cas, representa un bon antídot en contra de la hiper-velocitat. És impossible empasar-se aquest llibre d’una tirada. Al contrari, és un d’aquells llibres que preferiblement cal llegir obrint-lo per qualsevol pàgina, perquè en totes hi trobarem un secret ben guardat. “Mentre la gent escriu públicament sobre pecats secrets, jo m’he proposat escriure secretament sobre pecats públics”. Pecats que persegueixen la modernitat des dels seus dies fins als nostres. Secrets que ara es revel·len en català i dels quals ens podem congratular, per dos motius.
En primer lloc, comptar amb aquesta obra de Lichtenberg traduïda al nostre idioma ens fa una mica més europeus, ens apropa a un autor exemplar, ampliant el nostre món gràcies a les seves idees. En segón lloc, perquè la seva lectura ens ilumina sobre un aspecte que encara no tenim gaire ben assimilat, però què és del tot determinant: dins de la ment d’un científic, per molt reconegut que sigui, hi viatgen milers d’idees que transcendeixen les preguntes de la ciència. Potser, precisament, per la seva condició pública, Lichtenberg mai va voler que sàpiguessim el què li passava pel cap, però algú, afortunadament, va decidir publicar els “Quaderns” pocs anys després de la seva mort. Ironies de la vida, com aquelles que a ell tan li agradaven, des de llavors no han deixat de sortir-li admiradors.
Cristian Palazzi

– See more at: http://www.url.edu/ethos/2013/11/22/georg-christoph-lichtenberg-quaderns-de-notes-girona-edicions-de-la-ela-geminada-2012/#sthash.MhPA0mYt.dpuf

“Entre els mots sacsejats per tots els costats hi ha, sens dubte, pa amb mantega, filosofia i humor”. Vet aquí un tipic aforisme lichtenbergià, una d’aquelles sentències a propòsit de les quals Goethe va deixar escrit: “podem fer servir els escrits de Lichtenberg com la més meravellosa de les varetes màgiques: quan fa una broma, és que hi ha un problema amagat”. Efectivament, cadascun dels aforismes que contenen els “Quaderns de notes” de Lichtenberg semblen varetes màgiques. Delicades, però punyents, superficials, però afilades, de fet diríem, i no som els primers, ni serem els últims, que el conjunt de petites anotacions que Edicions de la l·l ens ofereix ara en català constitueixen un dels exemples més originals del pensament il·lustrat alemany de la segona meitat del segle XVIII.
Només cal obrir-los, no importa gaire la pàgina, per adonar-nos que, com si fos un fill perdut del Renaixement, Lichtenberg poseïa una personalitat certament complexa. Tant es preguntava si “algú ha investigat per què els nassos dels gossos sans estan humits i freds? Això podria senzillament tindre com a objecte que moltes olors s’hi dipositessin amb més facilitat”, com feia descripcions d’allò més sarcàstiques: “l’ase em sembla un cavall traduït a l’holandès”. Darrera d’aquestes, aparentment, inofensives frases, s’amaga un home que va ser el primer professor de física experimental d’Alemanya. Un cràter de la Lluna porta el seu nom per recordar-nos-ho. Una figura molt rellevant a la qual, com tots els personatges d’aquesta alçada, val la pena apropar-se, ni que sigui per la finessa de les seves apreciacions.
Durant la seva curta vida, marcada per una malaltia precoç, Lichtenberg va fer dos viatges a Anglaterra que van marcar profundament la seva personalitat i el seu sentit de l’humor i així ho demostra la anglofilia que supuren les 1500 pàgines d’anotacions que va anar reunint en 15 quadernets a propòsit de les seves ocurrències, pensaments banals o reflexions filosòfiques de tota mena. En aquest sentit, cal lloar l’esforç de sel·lecció a càrrec d’Amadeu Vidiana perquè, sense conèixer la totalitat dels apunts, un es fa perfectamente a la idea del que debia significar un personatge com aquest, destacadament penetrant, dins la societat que li va tocar transformar.
Si per alguna cosa brillen aquests “Quaderns” és la seva qualitat literària. Nascut a Götingen, Lichtenberg utilitza magníficament la senzilla ironía per mostrar-nos les fortalesses i debilitats del millor pensament europeu del seu moment. Els “Quaderns” són així d’una esquisidesa remarcable, tenint en compte que no deixen de ser la petjada diària d’un home, presentada de manera inconnexe i sense seguir cap fil argumental. Per dir-ho més clarament, podriem dir que Lichtenberg poseeix, a la vegada, el rigor metodològic d’un científic i l’agossarament d’un artista. Serà per això que, de la seva figura, s’han declarat admiradors personatges tan cél·lebres com Heinrich Heine, Lev Tolstoj, Kark Krauss o Albert Einstein. Fins i tot Nietzsche va dir d’ell que, després de Goethe, la seva era una de les poques coses de la literatura alemanya que valia la pena llegir una i una altra vegada. Pare del aforismes alemanys, les seves sentències ens mostren la contradicció necessària que implica l’intent de la ciencia i la filosofia per neutralitzar el discurs tradicional i religiós en una lluita que dura fins els nostres dies.
Ara bé, és sorprenent com de lleugerament se’ns evoquen aquestes idees. La principal virtut del llibre, al nostre parer, és que ens fa còmplices de les preocupacions de l’autor de la manera més banal possible, sent aquesta banalitat un arma de doble fil al contenir dins seu una profunditat especulativa pròpia dels grans pensadors. Per entendre’ns, per copsar el que recullen aquests “Quaderns” caldría “descriure una biblioteca situada en un manicomi, juntament amb les observacions del bibliotecari sobre els llibres; aquest ha de parlar de forma entretallada, barrejant ací i allà observacions i nonsense”. Del que es tracta doncs és d’anar llegint poc a poc, repetint les notes varies vegades dins del nostre cervell, destriant la broma de la veritat, fins copsar la tensió que s’amaga.
El format concret, directe, senzill i ple de sentit, com és l’aforisme, se’ns revela com un recurs d’allò més existós. Sembla com si Lichtenberg estigués dient als homes de la seva època, tant com a nosaltres, atenció, cal prendre’s les coses més seriosament, encara que sigui mitjançant frases curtes. La petitesa en Lichteberg no es contradiu amb la grandesa. De fet, sembla com si una fos condició per l’altra. Per això és tan suggeridor Lichtenberg encara per a nosaltres. Ja en tindria prou ell amb cent-quaranta caracters per despertar els més subtils interrogants. “Penso que si s’ha de construir en l’aire, sempre són millors els castells de debó que els castells de cartes”. La seva escriptura ens obliga a pensar, més enllà de la frase feta, mitjançant les eines que la mateixa realitat ofereix. I llavors sí, llavors podem observar les metàfores, els recursos, les intuicions que ens trobem a pincellades amb els ulls ben oberts, tot intentant escatir els meandres d’un cervell del tot inquiet, “‹‹Com va això?››, li digué el cec al geperut; ‹‹com veieu››, fou la resposta”, ple de sorpreses i de somriures intel·ligents.
En aquest sentit, la lectura d’aquests “Quaderns”, per als qui ens agrada llegir, representa tot un regal. Enfront a l’extasiant velocitat amb la que es publiquen les novetats editorials, superar la sensació de que vivim enterbolits per la rutina de no tenir temps, no té preu. Ens ho diu el mateix Lichtenberg, “la gent que no té mai temps és la que menys coses fa”. Ell mateix ens obliga a avançar lentament, fragment a fragment, aforisme rere aforisme, nit rere nit, sense ofegar el text en la nostra ànsia, demanat que surti, a poc a poc, el sentit amagat d’uns comentaris que semblen agafats al vol.
La lectura de Lichtenberg ens recorda la corda fluixa en la que vivim. O el deglutim sense paladejar, destí de la majoría de llibres en l’europa tardo-moderna, o intentem entendre que se’ns està dient. “Els oracles no han deixat de parlar, més aviat els homes han deixat d’escoltar-los”. L’escriptura concíssa de l’aforisme, en aquest cas, representa un bon antídot en contra de la hiper-velocitat. És impossible empasar-se aquest llibre d’una tirada. Al contrari, és un d’aquells llibres que preferiblement cal llegir obrint-lo per qualsevol pàgina, perquè en totes hi trobarem un secret ben guardat. “Mentre la gent escriu públicament sobre pecats secrets, jo m’he proposat escriure secretament sobre pecats públics”. Pecats que persegueixen la modernitat des dels seus dies fins als nostres. Secrets que ara es revel·len en català i dels quals ens podem congratular, per dos motius.
En primer lloc, comptar amb aquesta obra de Lichtenberg traduïda al nostre idioma ens fa una mica més europeus, ens apropa a un autor exemplar, ampliant el nostre món gràcies a les seves idees. En segón lloc, perquè la seva lectura ens ilumina sobre un aspecte que encara no tenim gaire ben assimilat, però què és del tot determinant: dins de la ment d’un científic, per molt reconegut que sigui, hi viatgen milers d’idees que transcendeixen les preguntes de la ciència. Potser, precisament, per la seva condició pública, Lichtenberg mai va voler que sàpiguessim el què li passava pel cap, però algú, afortunadament, va decidir publicar els “Quaderns” pocs anys després de la seva mort. Ironies de la vida, com aquelles que a ell tan li agradaven, des de llavors no han deixat de sortir-li admiradors.
Cristian Palazzi

– See more at: http://www.url.edu/ethos/2013/11/22/georg-christoph-lichtenberg-quaderns-de-notes-girona-edicions-de-la-ela-geminada-2012/#sthash.MhPA0mYt.dpuf

“Entre els mots sacsejats per tots els costats hi ha, sens dubte, pa amb mantega, filosofia i humor”. Vet aquí un tipic aforisme lichtenbergià, una d’aquelles sentències a propòsit de les quals Goethe va deixar escrit: “podem fer servir els escrits de Lichtenberg com la més meravellosa de les varetes màgiques: quan fa una broma, és que hi ha un problema amagat”. Efectivament, cadascun dels aforismes que contenen els “Quaderns de notes” de Lichtenberg semblen varetes màgiques. Delicades, però punyents, superficials, però afilades, de fet diríem, i no som els primers, ni serem els últims, que el conjunt de petites anotacions que Edicions de la l·l ens ofereix ara en català constitueixen un dels exemples més originals del pensament il·lustrat alemany de la segona meitat del segle XVIII.
Només cal obrir-los, no importa gaire la pàgina, per adonar-nos que, com si fos un fill perdut del Renaixement, Lichtenberg poseïa una personalitat certament complexa. Tant es preguntava si “algú ha investigat per què els nassos dels gossos sans estan humits i freds? Això podria senzillament tindre com a objecte que moltes olors s’hi dipositessin amb més facilitat”, com feia descripcions d’allò més sarcàstiques: “l’ase em sembla un cavall traduït a l’holandès”. Darrera d’aquestes, aparentment, inofensives frases, s’amaga un home que va ser el primer professor de física experimental d’Alemanya. Un cràter de la Lluna porta el seu nom per recordar-nos-ho. Una figura molt rellevant a la qual, com tots els personatges d’aquesta alçada, val la pena apropar-se, ni que sigui per la finessa de les seves apreciacions.
Durant la seva curta vida, marcada per una malaltia precoç, Lichtenberg va fer dos viatges a Anglaterra que van marcar profundament la seva personalitat i el seu sentit de l’humor i així ho demostra la anglofilia que supuren les 1500 pàgines d’anotacions que va anar reunint en 15 quadernets a propòsit de les seves ocurrències, pensaments banals o reflexions filosòfiques de tota mena. En aquest sentit, cal lloar l’esforç de sel·lecció a càrrec d’Amadeu Vidiana perquè, sense conèixer la totalitat dels apunts, un es fa perfectamente a la idea del que debia significar un personatge com aquest, destacadament penetrant, dins la societat que li va tocar transformar.
Si per alguna cosa brillen aquests “Quaderns” és la seva qualitat literària. Nascut a Götingen, Lichtenberg utilitza magníficament la senzilla ironía per mostrar-nos les fortalesses i debilitats del millor pensament europeu del seu moment. Els “Quaderns” són així d’una esquisidesa remarcable, tenint en compte que no deixen de ser la petjada diària d’un home, presentada de manera inconnexe i sense seguir cap fil argumental. Per dir-ho més clarament, podriem dir que Lichtenberg poseeix, a la vegada, el rigor metodològic d’un científic i l’agossarament d’un artista. Serà per això que, de la seva figura, s’han declarat admiradors personatges tan cél·lebres com Heinrich Heine, Lev Tolstoj, Kark Krauss o Albert Einstein. Fins i tot Nietzsche va dir d’ell que, després de Goethe, la seva era una de les poques coses de la literatura alemanya que valia la pena llegir una i una altra vegada. Pare del aforismes alemanys, les seves sentències ens mostren la contradicció necessària que implica l’intent de la ciencia i la filosofia per neutralitzar el discurs tradicional i religiós en una lluita que dura fins els nostres dies.
Ara bé, és sorprenent com de lleugerament se’ns evoquen aquestes idees. La principal virtut del llibre, al nostre parer, és que ens fa còmplices de les preocupacions de l’autor de la manera més banal possible, sent aquesta banalitat un arma de doble fil al contenir dins seu una profunditat especulativa pròpia dels grans pensadors. Per entendre’ns, per copsar el que recullen aquests “Quaderns” caldría “descriure una biblioteca situada en un manicomi, juntament amb les observacions del bibliotecari sobre els llibres; aquest ha de parlar de forma entretallada, barrejant ací i allà observacions i nonsense”. Del que es tracta doncs és d’anar llegint poc a poc, repetint les notes varies vegades dins del nostre cervell, destriant la broma de la veritat, fins copsar la tensió que s’amaga.
El format concret, directe, senzill i ple de sentit, com és l’aforisme, se’ns revela com un recurs d’allò més existós. Sembla com si Lichtenberg estigués dient als homes de la seva època, tant com a nosaltres, atenció, cal prendre’s les coses més seriosament, encara que sigui mitjançant frases curtes. La petitesa en Lichteberg no es contradiu amb la grandesa. De fet, sembla com si una fos condició per l’altra. Per això és tan suggeridor Lichtenberg encara per a nosaltres. Ja en tindria prou ell amb cent-quaranta caracters per despertar els més subtils interrogants. “Penso que si s’ha de construir en l’aire, sempre són millors els castells de debó que els castells de cartes”. La seva escriptura ens obliga a pensar, més enllà de la frase feta, mitjançant les eines que la mateixa realitat ofereix. I llavors sí, llavors podem observar les metàfores, els recursos, les intuicions que ens trobem a pincellades amb els ulls ben oberts, tot intentant escatir els meandres d’un cervell del tot inquiet, “‹‹Com va això?››, li digué el cec al geperut; ‹‹com veieu››, fou la resposta”, ple de sorpreses i de somriures intel·ligents.
En aquest sentit, la lectura d’aquests “Quaderns”, per als qui ens agrada llegir, representa tot un regal. Enfront a l’extasiant velocitat amb la que es publiquen les novetats editorials, superar la sensació de que vivim enterbolits per la rutina de no tenir temps, no té preu. Ens ho diu el mateix Lichtenberg, “la gent que no té mai temps és la que menys coses fa”. Ell mateix ens obliga a avançar lentament, fragment a fragment, aforisme rere aforisme, nit rere nit, sense ofegar el text en la nostra ànsia, demanat que surti, a poc a poc, el sentit amagat d’uns comentaris que semblen agafats al vol.
La lectura de Lichtenberg ens recorda la corda fluixa en la que vivim. O el deglutim sense paladejar, destí de la majoría de llibres en l’europa tardo-moderna, o intentem entendre que se’ns està dient. “Els oracles no han deixat de parlar, més aviat els homes han deixat d’escoltar-los”. L’escriptura concíssa de l’aforisme, en aquest cas, representa un bon antídot en contra de la hiper-velocitat. És impossible empasar-se aquest llibre d’una tirada. Al contrari, és un d’aquells llibres que preferiblement cal llegir obrint-lo per qualsevol pàgina, perquè en totes hi trobarem un secret ben guardat. “Mentre la gent escriu públicament sobre pecats secrets, jo m’he proposat escriure secretament sobre pecats públics”. Pecats que persegueixen la modernitat des dels seus dies fins als nostres. Secrets que ara es revel·len en català i dels quals ens podem congratular, per dos motius.
En primer lloc, comptar amb aquesta obra de Lichtenberg traduïda al nostre idioma ens fa una mica més europeus, ens apropa a un autor exemplar, ampliant el nostre món gràcies a les seves idees. En segón lloc, perquè la seva lectura ens ilumina sobre un aspecte que encara no tenim gaire ben assimilat, però què és del tot determinant: dins de la ment d’un científic, per molt reconegut que sigui, hi viatgen milers d’idees que transcendeixen les preguntes de la ciència. Potser, precisament, per la seva condició pública, Lichtenberg mai va voler que sàpiguessim el què li passava pel cap, però algú, afortunadament, va decidir publicar els “Quaderns” pocs anys després de la seva mort. Ironies de la vida, com aquelles que a ell tan li agradaven, des de llavors no han deixat de sortir-li admiradors.
Cristian Palazzi

– See more at: http://www.url.edu/ethos/2013/11/22/georg-christoph-lichtenberg-quaderns-de-notes-girona-edicions-de-la-ela-geminada-2012/#sthash.MhPA0mYt.dpuf

Anuncis