La qüestió de la identitat nacional dels Estats Units no és un tema que interessi només als americans tenint en compte que afecta directament a la seva política exterior. Què vol dir ser americà és quelcom que es pregunta des del s.XVIII (Hector St. John de Crèvecoeur va ser el primer en formular-la) però en els nostres dies la pregunta es reprèn en mans de P. Huntington que mira de contestar-la[1] entenent que el fonament de la resposta recau en la tradició angloprotestant i demanant un reforç de la identitat americana davant el nou paradigma multiculturalista que domina els discurssos. Cal trobar, doncs, quelcom que corregeixi la tradició política americana i que serveixi per millorar el sentit de la identit. Això és, trobar alguna cosa de la que tota la nació en conjunt es pugui sentir orgullosa. Huntington veu en el paradigma multiculturalista una deconstrucció de la identitat nacional americana en diversos grups d’identitats que no s’uneixen de nou en el patriotisme sinó és davant d’una crisi seriosa (econòmica?) o d’una guerra , o sigui, si no és davant d’un enemic comú.[2] Però cal que ampliem el nostre punt de vista i admetem que la qüestió de la identitat no afecta només als Estats Units, sinó que és una qüestió en expansió. És clar que els pioners americans angloprotestants dels segles XVII i XVIII van deixar una gran emprenta també a les diverses onades d’immigració que posteriorment van anar poblant els Estats Units, i que aquesta dinàmica no s’ha vist interrumpuda fins ara, amb la present excepció i el dubte del que pot succeïr amb la nova fornada provinent de Llatinoamèrica que comença a desbancar l’anglès com la llengua pròpia d’ús comú a país. [3]
El fet és que els Estats Units han mantingut el que Gunnar Myrdal anomena el “credo americà”, basant-se en el que Richard Hofstadter va definir com “It has been our fate as a nation not to have ideologies, but to be one” . Els Estats Units és, pròpiament, una nació ideològica, que consisteix en una religió política o una religió civil, com es vulgui. No es té tan en compte el llinatge com la comunitat confessional i per això els símbols nacionals (com la bandera) tenen un paper essencial en la “litúrgia cívico-religiosa”[4]. La identitat nacional dels americans no està tan fortament vinculada al sòl com ho està en altres països, no té tan a veure amb un lloc concret com amb les institucions pólítiques que constitueixen el lloc anomenat Estats Units.
Seymour Martin Lipset enumera les idees centrals que determinen els Estats Units: llibertat, igualtat, individualisme, populisme i laissez-faire. Sobre aquests principis reposa la república democràtica i tots ells continuen sent els elements comuns al país i a la seva gent, tot i que no hem de d’oblidar que hi ha altres aspectes de la configuració del país que no són a la meteixa alçada. La tendència individualista es pot veure materialitzada en la pursuit of hapiness que inclou, en la mentalitat comú, la possibilitat del fracàs d’una forma que no resulta tan clara en altres cultures. Els amerians trien la llibertat abans que la seguretat, trien abans la recerca individual de la felicitat i prefereixen que no sigui l’estat qui s’hi ocupa.
D’aquests principis político-religiosos i religiosos-culturals provè també la precarietat cultural sovint tan criticada, però és que d’aquests principis arriben a ser, freqüentment, aparents contradiccions en la realitat. Tot plegat fa que els Estats Units siguin únics en la seva configuració i en la capacitat per ser una cosa i la contrària al mateix temps, o ser destacats en un aspecte i pèssims en un altre, depenent de quin tinguem en compte.
Les diferències en la distribució de la riquesa són una bona expressió de la comprensió de les desiguals aspiracions a la llibertat (i a la felicitat?) tenint en compte que l’orgull de la pròpia feina, l’orgull del treball és un altre dels factors identitaris amplament assumit (té origen això en el protestantisme?). La igualtat americana té, doncs, un sentit polític, en cap cas social o econòmic, tot i la tendència posterior a la teoria de la justícia de Rawls a advertir el país per evitar contruïr una identitat americana excessivament monolítica.
La identitat americana, doncs, i la validesa de les seves idees fonamentals, està sempre en un precari equilibri entre la realitat i el desig, cosa que es veu clarament en qüestions com la de la raça. Justament perquè Amèrica és el país més moralista del món desenvolupat les aspiracions normatives de les idees individuals s’agiten especialment a la consciència, tot i que la crítica per la falta de l’aplicació d’aquestes idees, en nom d’elles mateixes, provi la llarga efectivitat de la visió ideològica de l’american dream.
[1] P. Huntington, Who are we? The challenge’s to America’s National Identity, Simon & Schuster, NY, 2004. (Quines somos? Los desafíos a la identidad nacional estadounidense. Paidós, Barcelona, 2004)
[2] Els atemptats de l’11 se setembre del 2001 produeixen un renaixement del patriotisme que només podem considerar temporal. L’exemple contrari el tenim a la Segona Guerra Mundial, on sí es va donar la realitat del carácter nacional identitari.
[3] Huntington es mostra escèptic al respecte, donada la nova situació.
[4] Terme usat per T. Kinzel al text original.
Cristian Palazzi 