La temptació totalitària és inherent al humanitarisme de la religió. Del universalisme de la religió neix la fraternitat entre classes socials i nacions, però també l’odi. Déu pot civilitzar als homes i igualment convertir-los en bàrbars. Aquí van quatre tesi per a il·lustrar-lo.
Primera tesi: la religió instaura la fe com distintiu absolut. Al seu costat, totes les desigualtats i diferències socials són moderades i de poca importància. El Nou Testament diu: “Tots som iguals davant Déu”. Aquesta igualtat, aquesta supressió de les fronteres que divideixen als homes, als grups, a les societats i a les cultures és el que sustenta socialment les religions cristianes. No obstant això, la conseqüència d’això és que amb la mateixa radicalitat amb la qual se suprimeixen les diferències socials i polítiques, s’estableix una nova distinció fonamental i una nova jerarquia en el món: entre els creients i els no creients. Amb això, es priva generalment als no creients de la categoria de persones. Les religions poden construir ponts entre les persones allí on existeixen jerarquies i fronteres, però caven alhora nous abismes allí on abans no existien.
El universalisme humanitari de les persones creients descansa en la identificació amb Déu i en la satanización de qui s’oposen a ell, que són els “serfs de Satán”, segons Pablo i Lutero. La violència religiosa té el seu origen en el universalisme de la igualtat entre els creients, que priva als no creients o als quals tenen altres creences, d’allò que se’ls promet a ells: dignitat i igualtat.
Els déus monoteístas i les seves veritats eternes estableixen categories mereixedores de condemna: “heretge”, “pagà”, “supersticiós”, “idólatra”, etcètera. El “mal”, a favor del qual estan els “fills de les tenebres”, fa referència a accions i pensaments que van més enllà de l’imaginable, més enllà del justificable, més enllà d’allò que pot ser defensat. Aquesta preocupació s’està estenent: l’amenaça d’una nova era oscurantista és l’altra cara del fracàs de la secularización. La història del colonialisme és un exemple indiscutible de crims i atrocitats inimaginables comeses i “legitimats” en nom de la categoria de l’infidel per a tractar de salvar-li l’ànima.
Segona tesi: la simple pregunta sobre què és la religió ja té un biaix eurocentrista. La religió és entesa com substantiu. Es pot solament creure en ella o no creure i si un pertany a una comunitat religiosa no pot formar part d’una altra. En aquest sentit és raonable i necessari establir una diferència entre la “religió” i “el religiós”, entre la religió com substantiu i la religió com adjectiu. El substantiu “religió” ordena el terreny religiós segons la lògica del “això o allò”. En canvi, l’adjectiu “religiós” ho fa segons la lògica del “això com allò”. Ser religiós no descansa en l’afiliació a un grup o organització. Defineix més aviat una orientació concreta respecte a qüestions existencials.
Amb això es planteja la següent pregunta: en principi, el dualismo de l’amor i de l’odi és vàlid per a la “religió”, però ho és para el “religiós”? Aquest dualismo monoteísta i portador de violència, no pot relativizarse, evitar-se o ser desactivat mitjançant el sincretismo de la tolerància?
El subjecte autònom que crea el seu “propi” déu és l’autoritat màxima de la fe renascuda. El que això posa de manifest no és precisament la fi de la religió sinó el ressorgir d’un desordre religiós de nou encuny i subjectiu que traspassa totes les fronteres religioses, i que encaixa cada vegada menys en les bastides dogmàtiques de les religions institucionals. La unitat entre la religió i allò religiós s’ha trencat. En efecte, la religió i allò religiós han entrat en pugna.
En les societats occidentals, que han convertit en un principi l’autonomia de l’individu, les persones cada vegada construeixen amb més independència petits relats d’un “déu personal” que adapten a la “pròpia” vida i a la “pròpia” experiència. Però aquest “déu personal” no és el déu monoteísta que ofereix la salvació mentre s’apodera de la història i consenteix la intolerància i la violència. Estem vivint una transformació del monoteisme de la religió al politeisme d’allò religiós sota el signe del “déu personal”?
En Japó podem observar com aquesta tolerància del sincretisme s’estén no només en el terreny ocult de la religiositat difusa, sinó que es practica amb gran naturalitat en l’àmbit de les formes institucionals. Les persones no tenen cap problema a visitar un altar sintoísta en determinades èpoques de l’any, casar-se segons la cerimònia cristiana o ser enterrats per un monjo budista. El sociòleg de la religió Peter L. Berger cita al filòsof japonès Nakamura, qui expressa perfectament aquesta idea: “Occident és responsable de dos errors fonamentals. Un és el monoteisme: només existeix un Déu. I l’altre és el principi de contradicció d’Aristòtil, segons el qual alguna cosa no pot ser alhora A i no A. Qualsevol persona intel·ligent a Àsia sap que existeixen molts déus i que les coses poden ser alhora A i no A”.
Tercera tesi: si les religions sempre han anat superant fronteres territorials i nacionals aparentment infranquejables, i cavant nous abismes entre els creients i els no creients, quin és llavors la novetat? L’acostament a nivell global que resulta de l’entramat de les tecnologies de la comunicació condueix que les grans religions entrin en contacte i es barregin, però també a un xoc d’universalismes, a disputes eternes sobre les veritats revelades així com sobre les maneres que tenen els uns i els altres de demonitzar als altres. El xoc d’universalismes significa el següent: estar obligat a justificar-se i a reflexionar tant en la vida íntima com en els debats públics, allí on abans dominava l’absoluta certesa. Rebutjar aquestes obligacions bàsiques, això és tractar de reinstaurar amb tots els mitjans les veritats qüestionades de la religió, és la comesa primordial dels moviments fonamentalistes de totes les religions del món. Aquí es perfila una nova línia de conflicte tal vegada d’extraordinària importància per al futur, a saber entre aquells corrents religiosos que atorguen un espai al dubte i aquelles altres que, per a defensar-se del dubte, s’escuden en la “puresa” fictícia de la fe.
En la seva lluita contra la “dictadura del relativisme”, el papa Benedicte XVI defensa la jerarquia catòlica de la veritat, que segueix una lògica semblant a la d’un joc de cartes. La fe guanya a la raó. La fe cristiana supera a les altres creences (en concret a l’islam). La fe catòlic romana és la sota de trébols, que guanya a les altres cartes de la fe cristiana. I el Papa tira el triomf més alt en el joc de la veritat de l’ortodòxia catòlica.
Quarta tesi: pressuposant que sigui fals l’ideal de la secularización, segons el qual més modernitat significa menys religió, cap plantejar-se amb renovada urgència la pregunta sobre la convivència civilitzada entre les grans religions: Serà possible un model de tolerància interreligiosa en el qual l’amor a uns no impliqui odi a uns altres? Això és, un model de tolerància la meta de la qual no sigui la veritat sinó la pau.
Mahatma Gandhi va fer de la seva experiència vital una política transformadora de repercussions mundials. Es tracta de ser capaç de veure el món, fins i tot el propi univers religiós, a través dels ulls de l’altre. Sent jove, Ghandi va viatjar a Anglaterra a estudiar Dret. Aquesta “volta” per un important país de l’Occident cristià no el va allunyar del hinduisme, sinó que la seva comprensió i la seva adhesió al mateix es van fer més profunds. Doncs va ser a Anglaterra, convidat per un amic, on Ghandi es va iniciar en la lectura tan reveladora per a ell del Baghavad Gita, i en una traducció anglesa. Va ser només més tard quan va començar a estudiar a fons el text hindú en sánscrit. Gràcies a la mirada del seu amic occidental va ser mogut a descobrir la riquesa espiritual de la tradició hinduista.
Avui és decisiva per a la supervivència de la humanitat la pregunta sobre si es pot substituir la veritat per la pau.
Publicat a El País
Cristian Palazzi 