Henri Bergson, antídot contra la depressió

Estàndard

Henri Bergson, el filòsof de l’impuls vital i de la intuïció, de nou de moda ? Parlem amb el responsable de la reedició de la seva obra, el filòsof Frédéric Worms, professor a Lille-III i al Lescola de Magisteri Superior, que ens demostra què avui cal llegir Bergson :perquè la seva anàlisi de la consciència i d’una vida creadora fa d’ell el millor antídot contra la depressió, la malaltia del segle.

Le Point : Bergson ha estat el filòsof més adulat del començament del segle XX, i el més aïllat. En què ha merescut tal excés d’honor i després d’indignitat ?

Frédéric Worms : Bergson ha conegut efectivament la glòria i l’oblit extrems. Ha estat el primer filòsof mediàtic : els seus cursos al Col·legi de França eren esdeveniments mundans, ha estat gran-creu de la Legió d’honor, Premi Nobel, i és estadísticament l’autor més donat al batxillerat. Aquesta glòria s’explica en la meva opinió pel «xoc» que ha representat, voluntàriament o no la, seva filosofia. Ell diu que el nostre coneixement és fundat en l’espai, i que deixa doncs passar (és el cas dir-ho! !) el temps, la «duració». Què hi ha xocant aquí ? Dues coses :la idea que la ciència, que tot sent fundada, emmascara una part de la realitat. Però també que es pot atènyer aquesta no per una metafísica misteriosa, sinó per una tornada a la nostra experiència. El 1907, amb el seu llibre «L’evolució creadora», que tindrà un immens èxit, desenvolupa les mateixes idees :cal completar la ciència de l’evolució, que és incontestable, amb el que la vida, en ella mateixa, té d’imprevisible i de creador. Idea molt precisa, doncs. Els majors filòsofs, savis, poetes l’han comprès. T. S. Eliot, Machado, Wallace Stevens, Péguy, tots els grans poetes del començament del segle XX, s’amunteguen en els seus cursos, però no són tots d’acord :T. S. Eliot negarà el temps per a l’eternitat! Proust, que diu de Bergson que és «el metafísic de l’època», no és en absolut bergsonià! Però troba els seus temes essencials en la idea que la vida ordinària ens emmascara la realitat, a la qual es pot accedir gràcies al temps, que cal trobar.

Però quin crim explica llavors tal oblit ?

L’oblit de Bergson ve de la crítica política, que s’ha afegit al debat filosòfic. Ningú li ha perdonat el seu nacionalisme del 14-18, on ha compromès en efecte la seva filosofia. L’impuls vital, era França ; la matèria, la resistència ; el mal, era Prusia. Tanmateix, ell mateix va donar el seu antídot després de la guerra, quan va participar en la creació de la Societat de les nacions, i sobretot escrivint «Les dues fonts de la moral i religió» (1932). Llibre desconegut però essèncial on oposa la moral tancada, que no val més que per a un grup que per exclusió d’un altre, i la moral oberta, que val per a tots els homes. Criteri capital encara avui. Però era massa tard : ja s’havia fet inaudible. Després de la Segona Guerra mundial, ja no s’interessaren per la seva metafísica. Que diu Sartre ? Que cal renunciar a buscar un jo absolut. L’home ha de ser «fora», home entre els homes. No és pregunta com a de tancar-se en una interioritat. El 1929, Georges Politzer havia escrit un pamflet : «La fi d’una exhibició filosòfica, el bergsonisme», tres capítols destacables de crítica filosòfica, i un últim capítol d’una violència inaudita, (« l’Església ha tret finalment dels seus peus forcats el mitjó bergsonienne…»). Aquest text serà reeditat, i truncat, per les edicions del Partit comunista, després que Politzer haurà estat afusellat pels alemanys. Ha estat llegit per tots els grans filòsofs, Sartre, Merleau-Ponty, Ricoeur…

Però Bergson no serà «matat» també pels seus deixebles, dels quals molts eren a la dreta, fins i tot a l’extrem dreta ?

Tots els extrems han intentat recuperar-lo, pretenent servir-se d’ell per lluitar contra el racionalisme. Péguy, que havia vist en ell, que la seva filosofia era un racionalisme ampliat, una continuació de Descartes i de Pascal, deia que els majors adversaris de Bergson eren els seus deixebles… No parlava evidentment de deixebles com Vladimir Jankélévitch, que ha estat sempre un militant lúcid de Bergson. Però hi ha hagut també bergsonians «closos», com Jacques Chevalier, fet ministre de Pétain i qui, quan Bergson va morir, el 1941, va vacil·lar per saber si havia de fer un comunicat… per a un jueu.

Bergson és tanmateix considerat com un cristià pels jueus, fins i tot si s’ha negat a convertir-se.

Per a ell, el cristianisme era més obert que el judaisme. Però, entre la religió del Crist que perllongava l’obertura dels Profetes i la idea de justícia no veia contradicció entre aquestes dues religions. La remor de la seva conversió ha persguit tanmateix i la seva vídua va ser obligada, el 1941, a publicar extractes del seu testament redactat el 1936. Allà hi deia que s’adheria moralment al cristianisme però que es negava a convertir-se, per solidaritat envers els que estarien, un dia, perseguits. Des de 1932, havia escrit que la conseqüència del tancament, és l’exterminació…

La reedició de les seves obres completes marca la tornada del mestre. A què es deu ?

A Maurice Merleau-Ponty, per exemple, qui li ha consagrat texts essencials després de la guerra, o a Gilles Deleuze, que publica el 1966 «El bergsonisme», una proesa en aquell temps. Però és en els anys 80, quan tornen les interrogacions sobre el cervell, la vida, però també sobre la religió, que s’ha començat a tornar a Bergson. Avui, es compten molt nombroses tesis i treballs de totes les menes.

En què pot ser útil la seva filosofia per a nosaltres?

En que té un sentit, el de comprendre que som éssers vius. La paradoxa de l’home és que la seva intel·ligència, que és l’èxit més bonic de la vida, l’allunya també de la vida. La intel·ligència és depressiva essencialment, perquè es representa els riscs, la mort… L’home és també un animal depressiu. I no és un atzar si, tant com la neurosi freudiana, la depressió és el mal del segle. Tornar a la vida, és trobar a la vegada les seves restriccions i la seva precarietat però també les seves novetats, la seva creativitat i les seves alegries. És aquesta polaritat en la nostra vida i el nostre pensament que és actual. Freud permet comprendre els conflictes interiors, però Bergson ens ajuda a refer-nos.

Es pot avui ser bergsonià ?

Això depèn. Penso que cal fer allò que ha suggerit el tomista Etienne Gilson, alumne de Bergson abans d’allunyar-se’n, en un gran discurs d’homenatge : «Els majors deixebles no són aquells que diuen el que ha dit, sinó que fan com ha fet» són aquells per a qui la filosofia consisteix a tractar dels problemes reals sense tenir por a les preguntes pel fonament. El pensament de Bergson no és un fi en si mateix, és un camí que es pot seguir per descobrir-se ell mateix
Frédéric Worms (PUF) és el responsable de la primera edició crítica de la obra de Bergson, fins ara s’han publicat els «Essai sur les donées immédiates de la conscience» 352 pages, 13 euros, «Le rire» 208 pages, 12 euros, i «L’évolution créatrice», 640 pages, 15 euros.

10/01/2008 – Paraules recollides per Catherine Golliau – © Le point – N°1843

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s