“Dany, has tingut tant èxit. Però no et deixis manipular per aquelles forces de l’extrema esquerra que et farien destruir tot el que pugui sorgir del que estàs creant”. Quaranta anys després, aquestes paraules -dites per Jean Baudrillard, llavors professor assistent de la Universitat de Nanterre- encara sonen certes.
Pot ser que desil·lusioni als meus partidaris i a qui se senten seduïts per “La revolució”, però no sóc el líder d’una revolució que suposadament va ocórrer en 1968. Oblidin-lo: el “68” està enterrat sota les llambordes, fins i tot si aquestes mateixes llambordes van fer història i van generar un canvi radical en les nostres societats!
Al principi això sembla una mica desconcertant, però -com vaig deixar en clar en la meva entrevista amb Jean-Paul Sartre en el Nouvel Observateur – no vaig ser més que l’altaveu d’una rebel·lió. Així, el “68” va simbolitzar la fi dels mites revolucionaris, per a benefici dels moviments d’alliberament ocorreguts des dels anys 70 fins a avui. Després de tot, el món dels 60 -la primera emissió global en directe per ràdio i televisió- es va definir per una varietat de revoltes interconnectades.
El canvi forjat pel “68” va afectar sobretot a la cultura tradicional, el moralisme estret i el principi d’autoritat jeràrquica. Va alterar la vida social i les maneres de ser, de parlar, d’estimar. No obstant això, a pesar del seu abast, es va mantenir allunyat de la violència, amb la finalitat de crear una nova manera de rebel·lió. Els estudiants, els treballadors i les famílies tenien tots les seves demandes legítimes, i no obstant això van convergir en el mateix desig d’emancipació.
La revolta va ser una forma d’expressió política, però el seu objectiu no era fer-se amb el poder polític. De fet, la seva essència existencial la feia “políticament intraduïble”. El desig de llibertat que impulsava al moviment necessàriament eludia les maneres arcaïques de pensament. Com a resultat, les categories estèrils de la tradició política no van poder apropiar-se dels esdeveniments.
A França, el conservadorisme estava tan arrelat tant en la dreta com l’esquerra que cap d’elles va ser capaç de comprendre el significat del moviment i van caure en interpretacions revolucionàries estereotipades. Quant als anarquistes, la seva utopia d’una autogestió generalitzada -vinculada a referències històriques ja passades- semblava completament inadequada. Començant per un rebuig inicial a les institucions polítiques i al parlamentarisme, només més tard vam comprendre que el repte democràtic radica a ocupar un espai políticament “normalitzat”.
Enfront dels anarquistes, amb la seva limitant gramàtica política minimalista -reflectida en el famós eslógan elections, piege à cons (“eleccions, parany per a idiotes”)- i el Partit Comunista, l’ideal revolucionari del qual finalment va ser lligat a tipus totalitaris de societat, el futur del Maig del 68 només no va poder més que virar a la dreta amb la victòria electoral del General de Gaulle.
Indubtablement, va ser un fracàs polític. No obstant això, igualment innegable va ser el profund replantejament que va sacsejar a les nostres concepcions de la societat, la moral i l’estat. Desafiant l’autoritarisme, la revolta va produir una explosió en el cor de la típica estructura de poder bicèfala de França, que combinava un gaullisme dominant i un Partit Comunista que administrava a la classe obrera. Així, el radicalisme de l’aixecament va acabar per alliberar el plaer de viure.
Amb una nova generació sorgeix una nova imaginació política i lemes poètics escrits en els murs. L’essència surrealista de la revolució es va simbolitzar d’alguna manera en la famosa fotografia de Gilles Caron en la qual un somriure insolent enfront d’un policia antidisturbis subverteix l’ordre congelat i establert, fins tornar-lo ridícul.
Per descomptat, algunes persones mai han superat la fi de l’èxtasi d’aquelles cinc setmanes de bogeria i alegria, mentre que unes altres esperen que el “68” acabi en Déu sap quin tipus de “Dia”D .
Per la meva banda, fa ja molt que vaig acceptar el “principi de realitat”, sense nostàlgia i sense empetitir la importància del que va ocórrer, ja que el “68” va ser, de fet, una rebel·lió que va servir de frontissa de dues eres. Va esquerdar el jou del conservadorisme i el pensament totalitari, habilitant el desig d’autonomia personal i col·lectiva i la llibertat d’expressar-se. Des del punt de vista cultural, vam vèncer.
Així que, recapitular el “’68”? Sí, però només per a comprendre’l, entendre el seu abast i retenir el que avui tingui sentit. Per exemple, saber que 23 anys després de la Segona Guerra Mundial una França multicolor es va manifestar contra la meva deportació proclamant que “Tots som jueus alemanys” és quelcom que dóna què pensar.
No obstant això, això no justifica la comparació –i encara menys la identificació- de tota protesta d’avui amb el “68”. Han passat 40 anys i el context ha canviat radicalment. El món de la Guerra Freda ha desaparegut, així com les escoles i les fàbriques organitzades com casernes, els sindicats autoritaris, les pallises als homosexuals i l’obligació de les dones de tenir el permís dels seus marits abans de poder acceptar una ocupació o obrir un compte en el banc.
Aquest món ha estat reemplaçat per un món multilateral que inclou a la SIDA, l’atur, les crisis climàtica i energètica, i altres problemes. Permetem que les noves generacions defineixin les seves pròpies batalles i desitjos.
Desmitificar el “68” posa en evidència la hipocresia de qui el culpa de tots els mals de l’actualitat. Perquè la “generació del 68” va escriure en els murs “Prohibit prohibir”, alguns la responsabilitzen de la violència urbana, l’individualisme extrem, la crisi de l’educació, els “paracaigudes d’or” dels executius, el declivi de l’autoritat i -per què no? el canvi climàtic.
D’aquesta manera, aquestes persones esperen evadir la seva deure explicar els problemes d’avui dia. Com es pot no interpretar això com un truc polític que apunta a sabotejar la modernització de l’expressió, tancant qualsevol espai al debat racional?”
Article de Cohn-Benditpublicat a Project Syndicate durant el maig de 2008
Cristian Palazzi 