Gaston Bachelard afirmaba en la seva Poètica de l’espai que la casa i l’univers no són dos espais juxtaposats: la casa constitueix una transposició simbòlica i constructora de la posició de l’individu en el món i aquest és el sentit en el que es manifesta la relació entre Heidegger i aquesta cabana, diu Hütte – com ell l’anomenava-, un lloc on va passar llargues temporades, dedicat a la reflexió i a l’escriptura, rebent la visita d’alumnes escollits i altres pensadors, i també passejant, esquiant i ajudant en treballs forestals als vilatjans. En aquesta certa forma de soledat que l’àmbit domèstic i l’entorn natural que rodejava aquella cabana li proporcionaven va situar Heidegger la seva vida filosófica.
La cabana segueix en peu encara avui i és propietat de la familia; es tracta d’una vivenda de fusta inspirada en les cases tradicionals de llaurador de la Selva Negra, segurament construida seguint les tècniques artesanals i molt probablement dissenyada segons les directrius d’Elfride, la dona de Heidegger, en la que la disposició dels espais interiors es va realitzar atenent estrictament les bàsiques necessitats funcionals dels seus ocupants: un rebedor que actuava com a sala d’estar, la cuina, un dormitori principal ocupat per quatre llits i l’estudi eren les habitacions principals.
La minuciosa descripció que Adam Sharr fa de cadascún dels espais en el seu estudi La cabaña de Heidegger (Gustavo Gili, 2008), exposa la voluntària austeritat arquitectònica i mobiliària de la que el seu propietari va voler revestir-la. El seu propòsit amb aquest rebuig a qualsevol comoditat supèrflua era crear un vivenda a través de la que experimentar la consciència de la pròpia existència, crear un espai on aquella casa i el que la rodejava integraven una mateixa unitat que simbolitzaria la puresa primordial de l’ordre còsmic. Un lloc on la sujecció a les dinàmiques imposades pels moviments de la Naturalesa, les estacions, les inclemències metereològiques i la proximitat del bosc i la muntanya permetien a l’home contemplatiu trobar humilment la seva posició elemental dins d’aquest ordre.
Els elements físics que es trobaven presents en aquell àmbit adquirien una transcendència metafòrica per Heidegger. Una font natural que brollava a la vora abastia d’aigua a la familia, que desoneixia la seva antiguitat, i era visible des de la finestra de l’escriptori on el filòsof escrivia, coronada per una estrella, la font plantejava per ell una espècie d’objecte noümènic que feia al·lusió tant a qüestions immanents com relatives a la transcendència del seu propi ésser : l’estrella com a signe d’allò religiós, el manantial com a imatge de la manera de fluir del seu pensament, l’aigua com a imatge sustentadora de la vida familiar a la cabana, ressonància de l’origen invisible d’allò visible.
L’acte de retirar-se a habitar allà dalt, com una forma de subsistència gairebé monàstica, sumia a Heidegger en una espècie d’efecte hipnòtic que el predisposava a una activitat intel·lectual i un mode de comportament i capacitat d’interpretació de la realitat totalment diferents als que desenvolupava en la seva vida urbana a la seva casa de patriarca suburbà, orgullós i afectat. El material que necessitava per a filosofar es trobava allà, exposat davant d’ell i, a través d’ell projectava la interioritat de la seva pròpia existència. El poeta Celan el va percebre física i intel·lectualment arrelat en el paisatge. L’escriptor Max Kommerell va definir la seva vida allà dalt com “un perfecte monòleg”.
S’ha acusat Heidegger d’haver utilitzat les seves estades a Todtnauberg com una cínica manera d’evadir la seva culpabilitat pel seu recolzament públic al nazisme. Ja fos un camí de fugida o una expressió del seu compromís intelectual o espiritual amb la filosofia, el cert és que a través d’aquella cabana i de la seva vida dins d’ella, Heidegger va intentar materialitzar per a ell l’arquetipus ideal del refugi solitari que permetés a la consciència de l’home l’expansió del seu pensament ; no per anar amb això a la cerca de noves idees sinó per furgar i fer que les ocultes es desvelessin.
Cristian Palazzi 