Teixidor on Agamben

(Levi’s by Damien Hirst)

Què vol dir ser contemporani? Emili Teixidor

De qui i de què som contemporanis? Hi ha respostes diverses. Roland Barthes deia que “el contemporani ésl’intempestiu”. Però des de Nietzsche, “qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions i és per això, en aquest sentit, inactual; però també precisament per això, i justament a través d’aquesta desviació i d’aquest anacronisme, és més capaç que els altres de percebre i aferrar el seu temps”. La contemporaneïtat seria així una relació singular amb el temps que consistiria a acceptar-lo i a la vegada a distanciar-se’n.

Són tot de consideracions interessantíssimes que Giorgio Agamben fa a Què vol dir ser contemporani? (Arcadia), que inclou dos treballs més: Què es un dispositiu? i L’amic. En el primer subratlla com el contemporani sap clavar l’esguard en el seu temps per percebre’n no pas la llum, sinó la foscor. Unes ombres que el concerneixen i l’interpel·len directament. Copsar en la foscor del present aquella llum que intenta atrapar-nos i que no pot fer-ho, que sempre arriba tard, que sovint no ens pot atrapar. La moda, anar a la moda i estar de moda, és una de les experiències especials de la contemporaneïtat. La reflexió acaba amb una mirada al passat, ja que l’actualitat s’inscriu en el present marcant-lo com a arcaic –en el sentit de l’arkè grec, o sigui proper a l’origen– ja que només qui percep en el més modern i recent els indicis i senyals de l’arcaic pot ser contemporani.

El segon text també és molt interessant, començant per l’advertència que ni Plató no va definir mai el més important dels seus termes: la idea. Així seguim també l’evolució de la paraula dispositiu com a terme tècnic decisiu en l’estratègia del pensament de Foucault. I seguint aquest fil entrem en la importància decisiva que va tenir en la teologia el terme oikonomia, la nostra economia, com a administració de la llar per fer entendre la xarxa o relació entre les persones de la Trinitat, com a pura activitat del govern que no és ni de dretes ni d’esquerres, sinó que és sobretot bona administració, l’economia estúpids!, i que no pretén res més que reproduir-se. És un llibre petit que porta lluny. Un títol més d’aquestes lectures veritablement centrals.

AVUI, 13 de desembre de 2008