Hi ha quatre criteris formals en la concepció heideggeriana de l’ésser-per-a-la-mort: és no-relacional, certa, indefinida i no pot ser superada. En primer lloc, la mort no és relacional en el sentit que abans de la mort cal tallar totes les relacions amb els altres. La mort no pot ser experimentada a través de la mort d’uns altres, només a través de la relació amb la meva mort. Comentarem aquest criteri més tard.
En segon lloc, la veritat és que morirem. Encara que es pot eludir o fugir de la realitat, ningú dubte que la vida arriba a la seva fi en la mort. En tercer lloc, la mort és indeterminada en el sentit que encara que la mort és segura, no sabem quan esdevindrà. La majoria de les persones desitgen una vida llarga i plena, però mai podem saber quan la mort trucarà a la nostra porta.
En quart lloc, dir que la mort no pot ser superada (unüberholbar) simplement significa que la mort és important. No hi ha manera de superar-la i passa per sobre de totes les possibilitats que el meu poder de projecció lliure posseeix. Aquesta és la idea que hi ha darrere de la famosa i paradoxal declaració de Heidegger quan diu que la mort és la possibilitat “de la impossibilitat”. La mort és aquest límit contra el qual el meu poder-ser (Seinkönnen) s’amida. És aquesta essencial impotència contra la potència de la meva llibertat de destruir-se a si mateixa.
Al final de la introducció d’Ésser i Temps, Heidegger escriu: “més alta que la realitat està possibilitat”. Ésser i Temps és un llarg himne de lloança a la possibilitat que troba la seva màxima expressió en l’ésser-per-a-la-mort. Heidegger fa una distinció entre l’anticipació (Vorlaufen) i l’expectativa o espera (Erwarten). La seva idea és que esperar la mort encara conté molt de l’actual, on la mort seria l’actualització de la possibilitat. Aquesta seria una filosofia pessimista de la mortalitat. Per contra, per a Heidegger, l’anticipació, no espera passivament la mort, sinó que mobilitza a la mortalitat com la condició per a l’acció lliure en el món.
Això condueix a un enormement important i aparentment paradoxal pensament: la llibertat no és l’absència de necessitat, en la forma de la mort. Per contra, la llibertat consisteix en l’afirmació de la necessitat de la pròpia mortalitat. És només en l’ésser-per-a-la-mort que un pot arribar a ser la persona que veritablement és. Oculta en la idea de la mort com possibilitat de la impossibilitat està l’acceptació de la pròpia limitació mortal com la base per a una afirmació de la pròpia vida.
Per tant, no hi ha gens de morbós en l’ésser-per a-la-mort. El pensament de Heidegger és que l’ésser-per a-la-mort tira al Dasein fora de la seva immersió en la vida quotidiana inauténtica i li permet entrar en el seu espai propi. És només en relació amb l’ésser-per-a-la-mort que un és apassionadament conscient de la seva llibertat.
A pesar del seu abillament barroc lingüístic, l’anàlisi de Heidegger de l’ésser-per-a-la-mort és extremadament directe i poderós. No obstant això, està obert a la següent objecció. Heidegger sosté que l’única mort autèntica és la mort d’un mateix. Morir per altra persona, escriu, simplement seria “sacrificar-se”. En aquest sentit, per a Heidegger, la mort d’uns altres són secundaris respecte a la meva mort, que és primària. Al meu entendre (i aquesta crítica va ser avançada per primera vegada per Edith Stein i Emmanuel Levinas), una concepció de la mort així és falsa i moralment perniciosa. Per contra, crec que la mort ve al nostre món a través de la mort dels altres, a través dels meus, un pare, un cònjuge o un fill, o en els més desconeguts d’una fam o una guerra llunyana. La relació amb la mort no és en primer lloc la meva pròpia por de la meva pròpia mort, sinó que el sentit d’ésser prové de l’experiència de dolor i del dol.A més, hi ha un humanisme sorprenentment tradicional en l’enfocament de Heidegger a la mort. En la seva opinió, només els éssers humans moren, mentre que les plantes i els animals simplement deixen d’existir. No puc parlar amb professionalitat de la mort de les plantes, però la investigació empírica certament sembla mostrar que els mamífers superiors – balenes, dofins, elefants, també gossos i gats – també tenen una experiència de la mortalitat, tant d’ells mateixos com de qui els envolten. Nosaltres no som els únics éssers en l’univers que estan tocats pel sentiment de la mortalitat.
Publicat a The Guardian el 13 de juliol de 2009
Cristian Palazzi 