El desafiament de la raó. Manifest per a la renovació de la història.

“Fins ara, els filòsofs no han fet més que interpretar el món; es tracta de canviar-lo”. Els dos enunciats de la cèlebre “Tesi Feuerbach” de Karl Marx van inspirar als historiadors marxistes. La majoria dels intel·lectuals que van adherir-se al marxisme a partir de la dècada de 1880 -entre ells els historiadors- ho van fer perquè volien canviar el món, juntament amb els moviments obrers i socialistes; moviments que es convertirien, en gran part sota la influència del marxisme, en forces polítiques de masses.

Aquesta cooperació va orientar naturalment als historiadors que volien orientar el món en funció de certs camps d’estudi -fonamentalment, la història del poble o de la població obrera- els quals, si bé atreien naturalment a les persones d’esquerra, no tenien originalment cap relació particular amb una interpretació marxista. Ans al contrari, quan a partir de la dècada de 1890 aquests intel·lectuals van deixar de ser revolucionaris socials, sovint també van deixar de ser marxistes.

La revolució soviètica d’octubre de 1917, va reavivar aquest compromís. Recordem que els principals partits socialdemòcrates d’Europa continental van abandonar per complet el marxisme només en la dècada de 1950, i en alguns casos més tard. Aquella revolució va engendrar a més el que podríem anomenar una historiografia marxista obligatòria en la URSS i en els Estats que van adoptar després règims comunistes. La motivació militant es va veure reforçada durant el període de l’anti-feixisme.

A partir de la dècada de 1950 es va afeblir en els països desenvolupats -però no en el Tercer Món- encara que el considerable desenvolupament de l’ensenyament universitari i l’agitació estudiantil van generar en la dècada de 1960 dintre de la universitat un nou i important contingent de persones decidides a canviar el món. No obstant això, a pesar de desitjar un canvi radical, moltes d’elles ja no eren obertament marxistes, i algunes ja no ho eren en absolut.

Aquest rebrot va culminar en la dècada de 1970, poc abans que s’iniciés una reacció massiva contra el marxisme, una vegada més per raons essencialment polítiques. Aquesta reacció va tenir com principal efecte -menys per als liberals que encara creuen en això- l’aniquilació de la idea segons la qual és possible predir, recolzant-se en l’anàlisi històrica, l’èxit d’una forma particular d’organitzar la societat humana. La història s’havia dissociat de la teleología [1].

Tenint en compte les incertes perspectives que es presenten als moviments socialdemòcrates i social-revolucionaris, no és probable que assistim a una nova ona d’adhesió al marxisme políticament motivada. Però evitem caure en un occidentalo-centrisme excessiu. Si s’ha de jutjar per la demanda que són objecte els meus propis llibres d’història, comprovo que es desenvolupa a Corea del Sud i en Taiwán des de la dècada de 1980, a Turquia des de la dècada de 1990, i hi ha senyals que avança actualment en el món de parla àrab.

El tomb social

Què va succeir amb la dimensió “interpretació del món” del marxisme? La història és una mica diferent, encara que paral·lela. Concerneix al creixement del que es pot anomenar la reacció anti-Ranke [2], de la qual el marxisme va constituir un element important, encara que no sempre ho va reconèixer obertament. Es va tractar d’un moviment doble.

D’una banda, aquest moviment qüestionava la idea positivista segons la qual l’estructura objectiva de la realitat era, per així dir-ho, evident: bastava amb aplicar la metodologia de la ciència, explicar per quina raó les coses havien succeït de tal manera, i descobrir “wie es eigentlich gewesen” [com va succeir en realitat]. Per a tots els historiadors, la historiografia es va mantenir i es manté arrelada en una realitat objectiva, és a dir, la realitat del que va succeir en el passat; no obstant això, no parteix de fets sinó de problemes, i exigeix que s’investigui per a comprendre com i per què aquests problemes -paradigmes i conceptes- són formulats de la manera que ho són a les tradicions històriques i a medis soci-culturals diferents.

Per una altra, aquest moviment intentava acostar les ciències socials a la història, i en conseqüència, englobar-la en una disciplina general, capaç d’explicar les transformacions de la societat humana. Segons l’expressió de Lawrence Stone [3] l’objecte de la història hauria de ser “plantejar les grans preguntes de el “per qu蔓. Aquest “tomb social” no va venir de la historiografia sinó de les ciències socials -algunes d’elles incipients- que en aquells dies s’afirmaven com disciplines evolucionistes, és a dir històriques.

En la mesura que pot considerar-se a Marx com el pare de la sociologia del coneixement, el marxisme, a pesar d’haver estat denunciat erròniament en nom d’un presumpte objetivisme cec, va contribuir al primer aspecte d’aquest moviment. A més, l’impacte més conegut de les idees marxistes -la importància atorgada als factors econòmics i socials- no era específicament marxista, encara que l’anàlisi marxista va pesar en aquesta orientació. Aquesta s’inscrivia en un moviment historiogràfic general, visible a partir de la dècada de 1890, i que va culminar en les dècades de 1950 i 1960, en benefici de la generació d’historiadors a la qual pertanyo, que va tenir la possibilitat de transformar la disciplina.

Aquesta corrent soci-econòmica superava al marxisme. La creació de revistes i d’institucions d’història econòmic-social va ser obra -a Alemanya, per exemple- de socialdemòcrates marxistes, com és el cas de la revista “Vierteljahrschrift” de 1893. No va ocórrer així a Gran Bretanya, ni a França, ni als Estats Units. I fins i tot a Alemanya, l’escola d’economia marcadament històrica no tenia gens de marxisme. Només al Tercer Món del segle XIX (Rússia i els Balcans) i al del segle XX, la història econòmica va adoptar una orientació sobretot socialrevolucionaria, com tota “ciència social”. En conseqüència, es va veure molt atreta per Marx. En tots els casos, l’interès històric dels historiadors marxistes no es va centrar tant en la “base” (la infraestructura econòmica) com en les relacions entre la base i la superestructura. Els historiadors explícitament marxistes sempre van ser relativament poc nombrosos.

Marx va exercir influència en la història principalment a través dels historiadors i els investigadors en ciències socials que van reprendre els interrogants que ell es plantejava, hagin aportat o no altres respostes. Al seu torn, la historiografia marxista va avançar molt en relació al que era en l’època de Karl Kautsky i de Georgi Plekhanov [4], en bona mesura gràcies a la seva fertilització per altres disciplines (fonamentalment l’antropologia social) i per pensadors influïts per Marx i que completaven el seu pensament, com Max Weber [5].

Si subratllo el caràcter general d’aquest corrent historiogràfic, no és per voluntat de subestimar les divergències que conté, o que existien entre els seus components. Els modernitzadors de la història es van plantejar les mateixes qüestions i es van considerar compromesos en els mateixos combats intel·lectuals, ja sigui inspirats per la geografia humana, per la sociologia durkheimiana [6] o per les estadístiques, com a França (a la vegada, a l’escola dels Anals i Labrousse), o per la sociologia weberiana, com la Historische Sozialwissenschaft a Alemanya federal, o encara en el marxisme dels historiadors del Partit Comunista, que van ser els vectors de la modernització de la història a Gran Bretanya, o que almenys van fundar la seva principal revista.

Els uns i els altres es consideraven aliats contra el conservadorisme en història, tot i que les seves posicions polítiques o ideològiques eren antagòniques, com Michael Postan [7] i els seus alumnes marxistes britànics. Aquesta coalició progressista va trobar una expressió exemplar en la revista “Past & Present”, fundada en 1952, molt respectada en l’ambient dels historiadors. L’èxit d’aquesta publicació es va deure al fet que els joves marxistes que la van fundar es van oposar deliberatament a l’exclusivitat ideològica, i que els joves modernitzadors provinents d’altres horitzons ideològics estaven disposats a unir-se a ells, doncs sabien que les diferències ideològiques i polítiques no eren un obstacle per a treballar junts. Aquest front progressista va avançar de manera espectacular entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la dècada de 1970, en el que Lawrence Stone anomena “l’ampli conjunt de transformacions en la naturalesa del discurs històric”. Això fins a la crisi de 1985, quan es va produir la transició dels estudis quantitatius als estudis qualitatius, de la macro a la microhistoria, de les anàlisis estructurals als relats, d’allò social a allò cultural.

Des de llavors, la coalició modernizadora està a la defensiva, igual que els seus components no marxistes, com la història econòmica i social.

A la dècada de 1970, el corrent dominant en història havia sofert una transformació tan gran, en particular sota la influència de les “grans qüestions” plantejades a la manera de Marx, que vaig escriure aquestes línies: “Sovint és impossible dir si un llibre va ser escrit per un marxista o per un no marxista, tret que l’autor anunciï la seva posició ideològica. Espero amb impaciència el dia que ningú es pregunti si els autors són marxistes o no”. Però com també ho assenyalava, estàvem lluny de semblant utopia. Des de llavors, al contrari, va ser necessari subratllar amb major energia el que el marxisme pot aportar a la historiografia. Cosa que no succeïa des de feia molt temps. A la vegada, perquè cal defensar la història contra qui nega la seva capacitat per a ajudar-nos a comprendre el món, i perquè nous desenvolupaments científics van transformar completament el calendari historiogràfic.

En el plànol metodològic, el fenomen negatiu més important va ser l’edificació d’una sèrie de barreres entre el que va succeir o el que succeeix en història, i la nostra capacitat per a observar aquests fets i entendre’ls. Aquests bloquejos obeeixen a la negativa d’admetre que existeix una realitat objectiva, i no construïda per l’observador amb fins diversos i canviants, o al fet de sostenir que som incapaços de superar els límits del llenguatge, és a dir, dels conceptes, que són l’únic mitjà que tenim per a poder parlar del món, incloent el passat.

Aquesta visió elimina la qüestió de saber si existeixen en el passat esquemes i regularitats a partir dels quals l’historiador pot formular propostes significatives. No obstant això, hi ha també raons menys teòriques que duen a aquesta negativa: s’argumenta que el curs del passat és massa contingent, és a dir, que cal excloure les generalitzacions, doncs pràcticament tot podria ocórrer o hauria pogut ocórrer. De manera implícita, aquests arguments apunten a totes les ciències. Passem per alt intents més fútils de tornar a velles concepcions: atribuir el curs de la història a alts responsables polítics o militars, o a la omnipotencia de les idees o dels “valors”; reduir l’erudicció històrica a la recerca -important però insuficient en si- d’una empatia amb el passat.

El gran perill polític immediat que amenaça a la historiografia actual és “l’anti-universalisme”: “la meva veritat és tan vàlida com la teva, independentment dels fets”. Aquest anti-universalisme sedueix naturalment a la història dels grups identitaris en les seves diferents formes, per als quals l’objecte essencial de la història no és el que va succeir, sinó en què afecta allò als membres d’un grup particular. De manera general, el que importa per a aquest tipus d’història no és l’explicació racional sinó la “significació”; no el que va succeir, sinó com experimenten allò que va succeir els membres d’una col·lectivitat que es defineix per oposició a les altres, en termes de religió, d’ètnia, de nació, de sexe, de manera de vida, o d’altres característiques.

El relativisme exerceix atracció sobre la història dels grups identitaris. Per diferents raons, la invenció massiva de contra-veritats històriques i de mites, i d’altres tantes tergiversacions dictades per l’emoció, ha trobat una veritable època d’or en els últims trenta anys. Alguns d’aquests mites representen un perill públic -en països com Índia durant el govern hinduista [8], en Estats Units i en la Itàlia de Silvio Berlusconi, per no esmentar molts altres nous nacionalismes, s’acompanyin o no d’un accés a l’integrisme religiós-.

De totes maneres, si d’una banda aquest fenomen va donar lloc a molta xerrameca i ximpleries en els marges més llunyans de la història de grups particulars -nacionalistes, feministes, gais, negres i altres- per un altre va generar desenvolupaments històrics inèdits i summament interessants en el camp dels estudis culturals, com el “boom de la memòria en els estudis històrics contemporanis”, com ho anomena Jay Winter [9]. “Els Llocs de memòria” [10] obra coordinada per Pierre Nora, és un bon exemple.

Reconstruir el front de la raó

Davant tots aquests desviaments, és temps de restablir la coalició dels qui desitgen veure en la història una investigació racional sobre el curs de les transformacions humanes, contra aquells que la deformen sistemàticament amb fins polítics, i alhora, de manera més general, contra els relativistes i els posmodernistes que es neguen a admetre que la història ofereixi aquesta possibilitat. Atès que entre aquests relativistes i posmoderns hi ha qui es considera d’esquerra, podrien produir-se inesperades divergències polítiques capaces de dividir als historiadors.

Per tant, el punt de vista marxista resulta un element necessari per a la reconstrucció del front de la raó, com ho va ser a les dècades de 1950 i 1960. De fet, la contribució marxista probablement sigui encara més pertinent ara, atès que els altres components de la coalició de llavors van renunciar, com l’escola dels Anals de Fernand Braudel, i la “antropologia social estructural-funcional”, la influència de la qual entre els historiadors fou tan important. Aquesta disciplina es va veure particularment pertorbada pel devessall cap a la subjectivitat posmoderna.
Mentre que els posmodernistes negaven la possibilitat d’una comprensió històrica, els avanços en les ciències naturals retornaven a la història evolucionista de la humanitat tota la seva actualitat, sense que els historiadors se n’adonessin. I això de dues maneres.

En primer lloc, l’anàlisi del ADN va establir una cronologia més sòlida del desenvolupament des de l’aparició del homo sapiens en tant que espècie. En particular, la cronologia de l’expansió d’aquesta espècie originària d’Àfrica cap a la resta del món, i dels desenvolupaments posteriors, abans de l’aparició de fonts escrites. Al mateix temps, això va posar de manifest la sorprenent brevetat de la història humana -segons criteris geològics i paleontológicos- i va eliminar la solució reduccionista de la sociobiología darwiniana [11].

Les transformacions de la vida humana, col·lectiva i individual, durant els últims deu mil anys, i particularment durant les deu últimes generacions, són massa considerables per a ser explicades per un mecanisme d’evolució enterament darwinià, pels gens. Aquestes transformacions corresponen a una acceleració en la transmissió de les característiques adquirides, per mecanismes culturals i no genètics; podria dir-se que es tracta de la revenja de Lamarck [12] contra Darwin, a través de la història humana. I no serveix de molt disfressar el fenomen sota metàfores biològiques, parlant de “memes” [13] en lloc de “gens”. El patrimoni cultural i el biològic no funcionen de la mateixa manera.

En síntesi, la revolució del ADN requereix un mètode particular, històric, d’estudi de l’evolució de l’espècie humana. A més -dit sigui de passada- brinda un marc racional per a l’elaboració d’una història del món. Una història que consideri al planeta en tota la seva complexitat com unitat dels estudis històrics, i no un entorn particular o una regió determinada. En altres paraules: la història és la continuació de l’evolució biològica del homo sapiens per altres mitjans.

En segon lloc, la nova biologia evolucionista elimina l’estricta diferenciació entre història i ciències naturals, ja eliminada en gran mesura per la “historització” sistemàtica d’aquestes ciències en les últimes dècades.

Luigi Lucca Cavalli-Sforza, un dels pioners pluridisciplinaris de la revolució de l’ADN, parla del “plaer intel·lectual de trobar tantes similituds entre camps d’estudi tan diferents, alguns dels quals pertanyen tradicionalment als pols oposats de la cultura: la ciència i les humanitats”. En síntesis, aquesta nova biologia ens allibera del fals debat sobre el problema de saber si la història és una ciència o no.

En tercer lloc, ens remet inevitablement a la visió de base de l’evolució humana adoptada pels arqueòlegs i els prehistoriadores, que consisteix a estudiar les maneres d’interacció entre la nostra espècie i el seu medi ambient, i el creixent control que ella exerceix sobre el mateix. La qual cosa equival essencialment a plantejar les preguntes que ja plantejava Karl Marx.

Els “modes de producció” (sigui com sigui el nom que se’ls doni) basats en grans innovacions de la tecnologia productiva, de les comunicacions i de l’organització social -i també del poder militar- són el nucli de l’evolució humana. Aquestes innovacions, i Marx era conscient d’això, no van esdevenir i no esdevenen per si mateixes. Les forces materials i culturals i les relacions de producció són inseparables; són les activitats d’homes i dones que construïxen la seva pròpia història, però no en el “buit”, no fora de la vida material, ni fora del seu passat històric.

Del neolític a l’era nuclear

En conseqüència, les noves perspectives per a la història també han de dur-nos a aquesta meta essencial dels qui estudien el passat, encara que mai sigui totalment realizable: “la història total”. No “la història de tot”, sinó la història com una tela indivisible on s’interconnecten totes les activitats humanes. Els marxistes no són els únics en haver-se proposat aquest objectiu -Fernand Braudel també ho va fer- però van ser ells els que ho van perseguir amb més tenacitat, com deia un d’ells, Pierre Vilar [14].

Entre les qüestions importants que susciten aquestes noves perspectives, la qual ens duu a l’evolució històrica de l’home resulta essencial. Es tracta del conflicte entre les forces responsables de la transformació del homo sapiens, des de la humanitat del neolític fins a la humanitat nuclear, d’una banda, i per l’altre, de les forces que mantenen immutables la reproducció i l’estabilitat de les col·lectivitats humanes o dels mitjans socials, i que durant la major part de la història s’han contrarestat eficaçment. Aquesta qüestió teòrica és central.

L’equilibri de forces s’inclina de manera decisiva en una direcció. I aquest desequilibri, que potser supera la capacitat de comprensió dels éssers humans, supera per cert la capacitat de control de les institucions socials i polítiques humanes. Els historiadors marxistes, que no van entendre les conseqüències involuntàries i no desitjades dels projectes col·lectius humans del segle XX, potser puguin aquesta vegada, enriquits per la seva experiència pràctica, ajudar a comprendre com hem arribat a la situació actual.

————————————————————-

NOTES:

[1] Teleología, doctrina que s’ocupa de les causes finals.
[2] Reacció contra Leopold von Ranke (1795-1886), considerat el pare de l’escola dominant de la historiografia universitària abans de 1914. Autor, entre altres títols, de” Història dels pobles romà i germà de 1494 a 1535″ (1824) i d’Història del món” (Weltgeschichte), (1881-1888 – inacabada).
[3] Lawrence Stone (1920-1999), una de les personalitats més eminents i influents de la història social. Autor, entre altres títols, de” The Causes of the English Revolution, 1529-1642″ (1972), “The Family, Sex and Marriage in England 1500-1800” (1977).
[4] Respectivament dirigent de la socialdemocracia alemanya i de la socialdemocracia russa, a començaments del segle XIX.
[5] Max Weber (1864-1920), sociòleg alemany.
[6] Per Emile Durkheim (1858-1917), que va fundar “Les regles del mètode sociològic” (1895) i que per això és considerat un dels pares de la sociologia moderna. Autor, entre altres títols, de “La divisió del treball social” (1893) , “El suïcidi” (1897).
[7] Michael Postan ocupa la càtedra d’història econòmica en la universitat de Cambridge des de 1937. Co-inspirador, al costat de Fernand Braudel, de l’Associació Internacional d’Història Econòmica.
[8] El partit Bharatiya Janata (BJP) va dirigir el govern indi des de 1999 fins a maig de 2004.
[9] Professor de la universitat de Columbia (Nova York). Un dels grans especialistes de la història de les guerres del segle XX, i sobretot dels llocs de memòria.
[10] “Els lieux de mémoire”, Gallimard, París, 3 vols.
[11] Per Xerris Darwin (1809-1882), naturalista anglès autor de la teoria sobre la selecció natural de les espècies.
[12] Jean-Baptiste Lamark (1744-1829), naturalista francès, el primer a trencar amb la idea de permanència de l’espècie.
[13] Segons Richard Dawkins, un dels més destacats neodarwinistas, els “memes”, són unitats de base de memòria, suposats vectors de la transmissió i de la supervivència culturals, així com els gens són els vectors de la subsistència de les característiques genètiques dels individus.

Text traduït de DDOOSS, magnífica pàgina de la Asociación de Amigos del Arte y la Cultura en Valladolid.