When the music is over…

Estàndard
(Deute públic en relació al PIB)
Quan Europa es veu enterbolida per temors associats al deute, importa adonar-se que la crisi en el major dels països PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia, Espanya) no té res a veure amb la irresponsabilitat fiscal. Al irrompre la crisi, Espanya tenia superàvit pressupostari; els seus deutes, com pot veure’s en el quadre de dalt, eren petites en relació amb el PIB.

Què va passar, doncs? Espanya és matèria per a una lliçó sobre els problemes que comporta una unió monetària sense integració fiscal i laboral. Primer va haver un gegantesc creixement a Espanya, en bona mesura esperonat per una bombolla immobiliària (i finançat per fluxos de capital procedents d’Alemanya). Aquest creixement va portar la pujada dels salaris. Després va esclatar la bombolla, deixant al treball espanyol sobrevalorat en relació a Alemanya i França i disparant l’atur. Provocant també enormes dèficits pressupostaris, sobretot a causa del col·lapse dels ingressos, però també a causa de els esforços fets per a limitar el increment de l’atur.

Si Espanya disposés de moneda pròpia, seria l’ocasió de devaluar; però no és el cas.

D’altra banda, si Espanya anés com Florida, els seus problemes serien menys greus. El dèficit pressupostari no seria tan gran, perquè les despeses de seguretat social vindrien a cobrir-se des de Brussel·les, com la Seguretat Social i Medicare venen de Washington. I hauria una vàlvula de seguretat en matèria d’atur, perquè molts treballadors emigrarien a regions amb millors perspectives. (Tampoc els salaris haurien pujat tant al començament: la immigració ho hauria evitat.)

El cas és que res d’això té a veure amb un govern que té les mans trencades; el que passa és que Espanya reflecteix els problemes inherents a l’euro, que ara més que mai apareix davant els nostres ulls com una unió monetària duta massa lluny.

Actualització: Whoops. Sí, Italia és més gran que Espanya -i està sent fiscalment irresponsable. Però el que volem dir és que Espanya, sent un bon actor, esta en pitjor situació que Italia, que no ho ha estat.

Article publicat per Paul Krugman al NY Times el 5 de febrer de 2010.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s