Nietzsche, Cutillas i el capitalisme.

Estàndard
(Bai Yiluo vist a El dado del arte)

Confesso que el meu apropament al nou llibre d’Abel Cutillas, recentment publicat a Acontravent, va estar mediatitzat per una trobada prèvia amb el seu editor, qui hem resumí l’obra en una sola frase: aquest és un llibre sobre Nietzsche. La sentència, si més no, em va sobtar donat el títol: Per una literatura capitalista. Nietzsche i el capitalisme? Nietzsche, la literatura i el capitalisme? Nietzsche, la literatura, el capitalisme i la literatura capitalista? A primer cop d’ull les relacions no em quadraven, així que vaig començar per on solem començar els que ens dediquem a l’acadèmia: per l’índex.De nou, quina va ser la meva sorpresa al no entendre res del que allí veia. Conceptes com la malenconia, el tedi, l’autodisseny, la bellesa, l’entusiasme, acompanyats d’epígrafs d’allò més obscurament suggeridors: “L’escriptor capitalista no té temps per perdre, només temps a guanyar. El benefici és temps recuperat: Proust com a gestor modèlic”, “el benefici salva, tota la resta és literatura”, i així fins l’últim capítol. La meva desconfiança, haig de dir-ho, anava augmentant conforme m’escarrassava a comprendre, sense haver llegit encara una línia, les intencions de l’autor. Normalment, ja sigui pel títol, ja sigui per l’estructura de l’índex, ens fem prèviament a la idea d’allò que anem a llegir, activant el que diria Gadamer la reminiscència hermenèutica. Però en aquest cas fou impossible. No vaig trobar cap referent, cap idea prèvia, cap pista per saber on m’estava ficant, així que vaig començar a llegir com qui obra per primera vegada la porteta d’una cambra desconeguda.

El primer que em cridà l’atenció va ser l’estil. Una ploma fresca campant aquí i allà per sobre d’Ortega, tractant de mostrar la diferència entre l’home del segle XIX i nosaltres, relacionant la malenconia amb la cura d’un mateix, tot desembocant en el nihilisme nietzscheà. La velocitat de les sentències em feia ballar una mica la ment, ho reconec, però començava a sentir alguna cosa dins meu i no vaig voler frenar el gaudi d’una progressió comprensiva de la cosa, experiència altament recomanable en temps de velocitats vertiginoses i d’una repetició anorreant.

L’exemple del segon capítol m’estremí encara més. Que la vida passa a ser escriptura en els poemes de Baudelaire no és la primera vegada que ho sento, però que La lliçó de tedi en el parc d’Eugeni d’Ors representa el primer conte capitalista de la història de la literatura catalana, la veritat, em va sorprendre. Ors, per davant de Baudelaire, anuncia segons Cutillas una nova actitud, la nostra, que sobrepassa la deixadesa carnal de principis de segle per exigir-nos un canvi. Un canvi cap al canvi, cap a la transformació constant, cap a l’autodisseny.Però, i Nietzsche? Em preguntava en veu molt baixa passejant-me per aquelles planes, sense adonar-me’n que el nihilisme, el tedi, la voluntat de transformació i la superació dels temes del segle XIX son llocs comuns en l’obra nietzscheana. Llavors vaig comprendre una mica més la proposta del llibre: parlar de Nietszche a través de la literatura parlant sobre literatura, sobre San Agustí, sobre Benjamin, sobre Llull, sobre la transformació que ha suposat la obra de Nietzsche en la literatura posterior, literatura que hem d’anomenar a partir d’ara: literatura capitalista.

Segons l’autor el que succeeix es que Nietzsche obre les portes a una nova literatura, la literatura del present, que deixa el món en mans de la voluntat de poder (fer-ne literatura). Però que tot és literatura i només literatura, tesi de nietzsche par excelence, significa que podem transformar el món només amb la nostra imaginació i, a la vegada, que no tenim més que imaginació, es a dir, que totes les nostres veritats poden ser falses a ulls d’un altre. Només resta doncs seguir escrivint.

La tesi de Cutillas es que el capitalisme es caracteritza per mantenir un estat d’estrès permanent, d’entusiasme egomaníac, que ens converteix a tots, d’acord amb les tesis nietzscheanas, en literats. O dit d’altre manera, la literatura capitalista, això és, el nostre present i la seva contingència, té com a prejudici la figura de Nietsche. “Nietzsche com a material de l’escriptura moderna. Material per sobreposar-ho, que no contraposar-ho, a formal. Anàlisi material de l’escriptura moderna és realment el subtítol que correspon a aquest llibre” petit, intel·ligent, rodó. Tota una sorpresa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s