“Itàlia és un laboratori del totalitarisme modern”, Stefano Rodotà

Resposta. La major paradoxa és que el dret, que hauria de ser només una mediació sòbria i assenyada, es converteixi en un arma prepotent i pretengui apropiar-se de la vida de la gent. Aquesta nova tendència està molt lligada a les innovacions científiques i tecnològiques. Abans naixíem d’una sola manera; des que Robert Edwards, el flamant premi Nobel, va inventar el bebé proveta, han canviat les regles del joc i la llei natural no es governa només per la procreació natural. Hi ha altres oportunitats de triar i sorgeix el problema: ha d’actuar el dret? Fins a on? De vegades, la seva pretensió és ficar en una gàbia a la ciència, oposar dret a drets, usar el dret per a negar llibertats. És això lícit? De vegades pot semblar que ho és, per exemple en la clonació.

P. I altres vegades?

R. Al meu judici, el dret ha d’intervenir, però sense arrogància, sense prepotència, sense abusar, deixant a les persones decidir de forma lliure i conscient. El cas de Eluana Englaro és un exemple de l’ús prepotent de la llei i, de passada, del retard cultural i polític italià. El poder i l’Església van decidir, contra el que afirma la Constitució sobre l’inalienable dret de les persones a la seva dignitat i a la seva salut, que calia actuar per a limitar la dignitat d’aquesta dona sense vida cerebral i el dret del seu pare a decidir per ella. El problema no és només el pes autoritari del poder polític, sinó l’insensat desafiament a la norma sobirana, la Constitució, i la col·laboració de l’Església en aquest atac.

P. L’Església odia també les cèl·lules mare. Però la fecundación assistida va ser prohibida a Itàlia en un referèndum popular.

R. Algunes innovacions científiques posen en dubte l’antropologia profunda del ser humà. L’ús i exclusió de diferents embrions en les tècniques de fertilitat és una d’elles. El dret ha d’acompanyar aquests canvis, però no bloquejar-los. Els científics demanen regles per a saber si els seus avanços són moral i socialment acceptables. Un ús prepotent de la llei limita les seves investigacions, nega l’avanç mateix, i al fer-lo s’apodera de les nostres vides perquè ens nega tot dret, o pitjor encara, l’hi nega solament a alguns. Els rics italians poden anar a fertilitzar-se a Espanya, els pobres no. Això produeïx una ciutadania censitaria i destrueïx l’estat social. La vida està abans que la política i el dret.

P. La Itàlia actual està sotmesa al fonamentalisme catòlic?

R. Itàlia és un laboratori del totalitarisme modern. El poder, a l’abusar del dret, privatitzar-lo i tractar-lo com una mercaderia, dóna ales al fonamentalisme polític i religiós, i això mina la democràcia. Els bisbes italians no admeten el testament biològic; els alemanys van proposar un text més avançat que el de l’esquerra italiana. Al complir-se un any de la mort de Eluana, Berlusconi va escriure una carta a les monges que la van cuidar dient que estava molt trist per no haver pogut salvar-li la vida. Va admetre públicament que el poder havia tractat d’ensenyorir-se de la seva vida. Ara acaba d’oferir un Pla per la Vida a l’Església. Amb la condició de tenir el seu suport per a seguir governant, Berlusconi ha malvenut l’Estat de dret al Vaticà per quatre duros.

P. I els homosexuals segueixen sense drets. I els laics cada vegada pinten menys.

R. El Tribunal Constitucional ja ha dit al Parlament que ha de reconèixer les noces gais. La Carta de Drets de la UE és també molt clara. Necessitem un dret amable, no un dret que negui els drets. La religió no pot domar la llibertat. La Constitució de 1948, article 32, diu que la llei no podrà en cap cas violar els límits imposats pel respecte de la vida humana. Aquest article es va fer pensant en els experiments nazis, amb l’emotivitat dels processos als metges en Nuremberg. I ho va fer Aldo Moro, un polític catòlic!

P. Va pensar alguna vegada que arribaria a enyorar a la Democràcia Cristiana?

R. Aquells polítics tenien talla cultural. Les discussions parlamentàries entre la DC i el PCI eren d’un nivell impressionant. Governant la DC es van fer les lleis de l’avortament i del divorci. Sabien que la societat i el feminisme les exigirien i van entendre que no admetre’l danyaria la seva credibilitat política. Molts eren veritablement laics. Tenien més sentit de la mesura i més respecte. Avui fem servir el turisme per a poder néixer i per a poder morir, la gent reserva lloc en els hospitals suïssos per a poder morir amb dignitat. És possible que un Estat democràtic obligui als seus ciutadans a demanar asil polític per a morir? El dret ha de governar aquests conflictes, no encoratjar-los.

P. Rosa Luxemburg deia que darrere de cada dogma havia un negoci que cuidar.

R. Per descomptat, imagino que la sanitat privada influeïx en les posicions del Vaticà. Des del Concili tot ha anat a pitjor, i avui Itàlia està governada per moviments com Comunió i Alliberament, que fan negocis fabulosos amb l’ajuda i l’anuència del Govern. La mala política sempre és filla de la mala cultura. La degradació cultural és la clau del problema. Espero que el règim polític de Berlusconi acabi com més aviat millor, però recuperar-nos d’aquest desert cultural durarà dècades. L’ús de la televisió, no només partidista, sinó sobretot embrutidor; la degeneración del llenguatge… Tot ha anat a menys. La degradació ha anat molt més allà del perímetre del centre dreta, i veiem a tot arreu actituds semblants a la de Berlusconi.

P. Alguns estan posant en discussió fins i tot els drets sindicals.

R. El pensament jurídic s’ha empobrit molt. En els anys setanta vam fer una reforma radical del dret de família perquè la cultura dels juristes i el seu sentit democràtic ho van permetre. Es van tancar els manicomis, es va fer l’Estatut dels Treballadors… Avui tot això seria impensable.

P. L’esquerra roman impasible… Per què?

R. La recuperació de la cultura és la primera premissa per a recuperar la política d’esquerra. Tots diuen que s’ha de mirar al centre, jo crec que s’ha de començar per recuperar l’esquerra. Craxi va destruir la socialdemocracia, el PCI es va suïcidar, i aquest cataclisme dura encara. Hem perdut la primacia de la llibertat, i avui mana l’ús personalista i autoritari de les institucions. La societat s’ha descompost, el país s’està desfent. La política fa ostentació de força, i el dret es fa engrunes.

P. Europa ens salvarà?

R. No sembla que Europa visqui un moment esplèndid. Creixen la xenofòbia i el racisme, i la debilitat cultural d’Itàlia s’expandeix pel continent. Tron i altar s’han aliat altra vegada, ara de manera distinta. Avui assistim a la fusió entre el mercat, la fe i la política, que tracten d’organitzar-nos la vida manipulant el dret. En Itàlia, la corrupció no és que no sigui perseguida, és que està protegida per la llei, com en l’escàndol de la Protecció Civil: es van derogar la transparència i els controls ordinaris per a poder robar millor. En els anys setanta les comissions eren de riure, i en tot cas havia un respecte, un respecte per la col·lectivitat. Craxi va ser devastador, un canvi d’època. Ara, la màxima és: “Si ho fa Berlusconi, per què no ho haig de fer-ho jo?”.

Entrevista publicada a El País. A propòsit de la publicació de La vida y las reglas, Trotta.