Mentre que altres continents estan delimitats per oceans i muntanyes, Europa i Àsia comparteixen el mateix continent. A pesar d’això, ambdues són normalment percebudes com dues entitats separades, cosa que no és sinó el reflex d’un territori més cultural que geogràfic. En altres paraules: en el cas d’Europa i Àsia, la geografia esdevé cultura.
Quan Gran Bretanya i Irlanda s’adheriren a la Unió Europea el 1973, aquesta percepció d’Europa es va moure en una altra direcció. Les objeccions franceses a l’ingrés dels britànics es van revelar que eren, en última instància, més geopolítiques que cul turals. Gran Bretanya podia recolzar-se (i encara ho fa) tant en la seua història com en la seua condició d’illa per a resistir-se a una plena integració europea. En alguns països europeus, i particularment a França, sorgí també la preocupació que Gran Bretanya esdevingués un cavall de Troia nord-americà en Europa, i doncs que facilités la poc grata influència dels Estats Units en el continent.
NI L’EST NI L’OEST
Amb les peticions d’ingrés d’Espanya i Portugal (ambdós països hi foren admesos el 1986), la preocupació es traslladà a la capacitat d’ambdós països de subscriure la mena de democràcia contemplada en el projecte europeu, atès que tots dos havien estat governats fins feia poc per dictadures feixistes. Tanmateix, pel que fa a l’afiliació cultu ral d’Espanya i Portugal, era clar des del principi que tots dos països pertanyien al camp occidental. El procés d’eixamplament a l’Europa oriental comportà preocupacions similars.
Els primers conflictes reals sobre la identitat europea van emergir durant l’ingrés de Grècia a la Unió el 1981. Grècia era el primer país cristianoortodoxa entrar en la cleda europea. De fet, el país era diferent en molts altres aspectes: d’una banda, Grècia era un país l’antiga civilització del qual estava en el cor de la identitat europea, mentre que, de l’altra, havia passat molts segles sota la doble influència bizantina i turca.
Finalment, la història proporcionava munició tant als escèptics com als defensors de la incorporació de Grècia. El país ha esdevingut un membre més de la Unió Europea, ni particularment problemàtic ni particularment pròsper. Com que Grècia entrà en la Unió sense gaires complicacions, encara avui els grecs diuen “anem a Europa” quan es preparen per viatjar a altres països europeus. Els efectes a llarg termini del pensament bizantí[1] han debilitat clarament la determinació de l’establishment polític a usar de manera més efectiva l’ajuda subministrada pels països més rics de la Unió Europea. Durant molt de temps, Grècia ha estat l’únic país de la Unió que s’ha trobat en aquesta situació. El 2004, Xipre entrà a la Unió Europea, i Bulgària i Romania ho faran el 2007, amb la qual cosa s’eixamplarà la sèrie de països amb un panorama similar.
NO SOLS LA RELIGIÓ
És evident que qualsevol definició específi ca de l’europeisme no deixa de ser problemàtica i que els intents per donar una defi nició cultural són igualment fútils. Encara que hi ha moltes bases històriques pan-europees, no existeix cap narrativa veritablement unifi cadora. A més a més, els territoris europeus han vist molt confl ictes, desplaçaments, èxodes i fluxos migratoris. El resultat final és que l’Europa actual constitueix una societat multi-ètnica, que inclou membres d’una àmplia diversitat d’orígens racials i religiosos.
Per tant, crear una identitat europea basada en el cristianisme només seria realment possible en un sentit històric i de civilització molt ampli. Ara bé, tant la Il·lustració com el racionalisme europeu-occidental, que estan en l’origen de la democràcia moder na, així com la noció de drets humans i la teoria de l’estat de dret, formen part de la identitat europea. I ho continuen sent, a pesar que moltes d’aquestes nocions s’han desenvolupat resistint-se al domini de l’ortodòxia religiosa. Encara que a nivell intel·lec tual aquesta modernitat prové del cristianisme occidental, ofereix, això no obstant, un quadre diferent d’Europa.
Un component clau d’això és el respecte a les minories i el valor dels drets i les llibertats individuals. La moderna identitat política d’Europa, que s’estén de l’oest a l’est del continent (i a la resta del món) és tan important almenys com les nocions culturals i religioses col·lectives. Igualment importants són les identitats culturals de les diferents societats europees considerades individualment.
EUROPEU O IMPERIAL
Ens trobem així davant la qüestió de si volem fonamentar la nostra identitat euro pea sobre nocions racionals de drets humans i democràcia o sobre l’herència cultu ral i religiosa. Aquesta decisió és enormement important quan ens enfrontem al dilema de l’Europa d’avui. Si veiem la identitat europea principalment com una forma de cultura compartida, en què un component clau és una religió dominant comuna, aleshores l’acceptació de cultures “no-europees” en el marc d’una major integració serà altament problemàtica. Amb tot, continuem exposant-nos als riscs que comporta una inacabable introspecció sobre el que significa realment el nostre europeisme.
Si hem d’entendre la identitat europea en termes institucionals i de valors, aleshores tots els qui accepten aquests valors seran benvinguts i acceptats. Cosa que porta a la inevitable qüestió de si els països que s’adhereixen a aquests valors i normes institucionals, però no formen part geogràfi cament d’Europa, han de ser considerats també com a europeus.
Però això és, abans que res, una decisió política. En el futur, teòricament, no sols Turquia podria esdevenir membre de la Unió Europea, sinó també diversos països nord africans. De fet, alguns comentaristes han apuntat ja que la creixent cooperació euroat làntica podria portar a la creació d’alguna mena d’unió euroamericana. I fins i tot ara tenim ja institucions europees com l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) de la qual formen part els Estats Units i Canadà.
Hi ha un altre argument fort per a la neutralitat cultural quan es tracta de defi nir les fronteres del projecte europeu. És l’exemple de Turquia. Quan començaren les negociacions entre la Unió Europea i Turquia, les fronteres de la Unió s’estaven estenent cap a Àsia. En la pràctica, això signifi ca dues coses: que hauria d’anar eliminant- se a poc a poc l’etiqueta “europea” de la UE i que, en realitat, Europa seria una nova forma d’imperi que podria i hauria d’estendre’s més enllà de les seues fronteres històriques.
BACKGAMMON EUROPEU
Finalment, sembla que cada vegada serà més difícil refusar l’adhesió a aquells països que, almenys en part, estan en el continent europeu, com Rússia, així com a països com el Marroc i Tunísia, que han expressat ja la seua intenció d’incorporar-s’hi.
Amb tot, és evident que qualsevol futura expansió de la UE no pot ser una mera absorció horitzontal, sinó que ha d’anar acompanyada per una més profunda integració vertical basada en institucions unificades i en criteris i valors polítics. En aquest sentit, el tema de l’acceptació d’una constitució europea esdevé un problema clau. Mentre la UE siga incapaç de decidir el nivell d’una major integració abans d’una major expansió, continuarà existint l’amenaça que es faça realitat el gran desig dels euroescèptics: la dissolució i el col·lapse final del projecte d’integració europea.
Per tant, no sols és necessari posar-se d’acord sobre on comença i on acaba Europa (o, a la inversa, admetre que l’expansió de la UE no està confi nada de cap manera a les seues fronteres geogràfi ques), sinó també discutir els criteris institucionals i de valors col·lectius sobre els quals s’ha de bastir una Europa unida. Mentre això no estiga clar, els principis culturals que divideixen els europeus brillaran de manera més rutilant i faran que una major integració europea semble poc realista.
Cristian Palazzi 
Què és Europa sense el Mediterrani? Si Europa accepta el seu llegat clàssic -impossible no fer-ho- no podrà negar la seva arrel Mediterrània… acceptant que aquest mar té dues ribes, la sud i la nord, i ambdues hauran de ser integrades.Què serà llavors, Europa? Potser una idea. Una idea molt forta, això si.