Bunge i la pseudociència

En la comunitat científica la cita és un element clau per a la difusió i convalidació de les troballes. Si busquem al científic nadiu en espanyol més citat dels dos últims segles, segons l’exhaustiu Hall of Fame fet públic recentment per la Association for the Advancement of Science, el primer que trobem d’una llista encapçalada per Bertrand Russell, Xerris Darwin i Albert Einstein és al també filòsof escèptic i apassionat racionalista argentí Mario Bunge (Buenos Aires, 1919).

A Les pseudociències, quina estafa! (Laetoli) Bunge recopila els seus textos fonamentals sobre les pseudociències i presenta una apologia irrenunciable de la ciència. I una vacuna contra les estafes que ens infecten diàriament: polseres energètiques, baves de cargol rejuvenidores, horòscops, càtedres homeopáticas en universitats, supercordes…

Perquè la filosofia?

Stephen Hawking dispensa en el seu últim llibre sengles necrològiques de la religió i de la filosofia. Perquè vostè, reconegut ateu, es nega a deixar de ser filòsof en comptes de declarar-se científic?

-Els filòsofs es plantegen problemes molt més generals que els científics. Per exemple, què és la matèria, en lloc de preguntar-se sobre les propietats de l’aigua o de l’anomenada matèria fosca. I es permeten posar en dubte algunes especulacions dels científics, tals com les de Hawking sobre el mal anomenat origen de l’univers, que en realitat és l’origen de l’expansió de l’univers. Anàlogament, els filòsofs de la ment es pregunten sobre la naturalesa dels processos mentals en general, en lloc d’esbrinar, per exemple, com interactua l’òrgan del coneixement -l’escorça cerebral- amb el de l’emoció -el sistema límbic.

– Les pseudociències són una estafa, però, no sol el “timador” aprofitar-se de l’avarícia de l’estafat?

– Els xamans i psicoanalistes no recorren a l’avarícia sinó al desig de comprendre la vida sense estudiar-la seriosament. Com va dir Borges, els psicoanalistes exploten el narcisisme, en particular el concret desig que algú aliè s’ocupi dels nostres problemes personals.

– Quan escolta la paraula “energia”, agafa la pistola?

– Començo per preguntar si es tracta d’una energia especial, tal com la gravitacional o la química, o del concepte general d’energia. Si és el primer, suggereixo que es consulti obres científiques; si el segon, observo que el concepte general d’energia pertany a l’ontologia, on pot definir-se com la capacitat de canviar. D’això tracta un capítol del meu pròxim llibre, Filosofies i fobosofies.

– I quan algú es justifica “és que els Capricorn som així…”?

– Tinc la sort que rares vegades em topo amb creients en la astrología. Suposo que aquest és un dels avantatges dels quals vam néixer sota el signe de Verge.

– Que un farmacèutic vengui homeopatía és com si un arquitecte edifiqués sense materials?

– Bona analogia. Desgraciadament, l’enorme majoria dels creients en la homeopatía no saben que algunes de les dilucions que els venen com fàrmacs homeopáticos són de l’ordre d’una molècula per galàxia, el que les fa totalment ineficaces.

La pseudociències més perillosa, la teoria econòmica acadèmica

A la farcida passarel·la de les pseudociències hi ha estrelles que despunten. I no és fàcil estar al dia de les que més es duen. Depèn del país. En Argentina totes prosperen per igual. En Mèxic, el chamanisme herborístic. I als Estats Units, la teoria econòmica estàndard.

– I quin és la pseudociencia més perillosa?

– La teoria econòmica estàndard, perquè sustenta les polítiques econòmiques dels governs conservadors i reaccionaris, que són enemics del benestar de la gent comuna.

– I la més extravagant?

– L’anomenada psicologia evolutiva, que pretén explicar tot el social en termes biològics imaginaris, tals com el desig de tot home de difondre al màxim els seus gens.

Pseudociències en expansió

Sempre van acompanyar a les seves investigacions l’atenció perenne als fraus pseudocientífics, l’expansió metastásica del quals considera Bunge un fet genaralitzat. Ho demostra amb una impagable llista d’exemples: “El determinisme genètic de Dawkins, Pinker i Chomsky és més popular que mai; un nombre creixent de físics defensa que els maons últims de l’univers són els bits o unitats d’informació; molts cosmòlegs eminents sostenen que l’univers va sortir del no-res; la multimillonaria Templeton Foundation, la missió de la qual és unir la religió amb la ciència, acaba de concloure un acord amb l’American Association for the Advancement of Science pel qual van a patrocinar junts reunions i seminaris sobre religió, ètica i ciència; fa dues dècades les universitats nord-americanes oferien uns pocs cursos sobre ciència i religió, però avui són més de 1.000; la Food and Drug Administration, que està a càrrec de la salut pública, tolera que milers d’estafadors prometin per Internet guarir malalties que la medicina encara no pot guarir…”

Guerra al psicoanàlisi

El també filòsof Juan José Sebreli (Buenos Aires, 1930) al que el seu compatriota Bunge només retreu que “es fiqui amb el futbol perquè no li agrada i mai ho va jugar” és un altre gran pensador de nacionalitat argentina que comparteix amb l’entrevistat un enemic especialment conspicu i perillós en el seu país d’origen: el psicoanàlisi. Si Sebreli, crític irredempt dels mites moderns, ha titllat al psicoanàlisi de “irracionalista”, “moda” i “onerosa teràpia interminable” (El Cultural, 27/12/2007), Bunge no és menys astut en el seu últim llibre: “El psicoanàlisi viola l’ontologia i la metodologia de tota ciència genuïna. […] No està qualificat per a considerar-se una ciència. Contràriament a la creença general, no és si més no una ciència fallida, ja que prescindeix del mètode científic i ignora els contra-exemples. Es tracta simplement de xerrameca psicològica”.

– I la legió de psicoanalistes argentins no ha demanat la revocació de la seva nacionalitat?

– Encara no, però no em sorprendria que un dia ho facin.

Només els fanàtics odien a les persones tant com les doctrines.

– Com porta un escèptic el martiri de pegar-se dia a dia amb tot el món?

– Molt bé, només els fanàtics odien a les persones tant com les doctrines. Un pot ser intolerant amb les teories falses, però tolerant amb qui les sustenten, a condició que no prosperin amb elles.

– Diu vostè que una de les pseudociències amb més adeptes avui -entre científics com Richard Dawkins- és el determinisme genètic. Quin és la seva falla?

– El que passa és que Dawkins no és un científic sinó un divulgador. Pitjor, la genètica que difon no és la científica sinó la seva versió personal de la mateixa. A més, mai es va prendre la molèstia d’aprendre el Abecé de la psicologia, que mostra que els nostres processos mentals estan fortament influïts per l’entorn social, com assenyalen els estudis seriosos sobre bessons “idèntics” criats en llars de classes socials i ocupacions molt diferents.

– Que els fraus s’investeixin de vestidures científiques, no rendeix un homenatge al poder i legitimitat de la ciència avui?

– Efectivament. En política succeïx quelcom semblant: sol oprimir-se o explotar-se a la gent en nom de la llibertat (neoliberalisme) o de la igualtat (comunisme).

– Ni comunisme ni “neoliberalisme” són teories científiques de la societat. Quina ho seria?

– Distingim teoria política d’ideologia política. Trobarà bastant d’ambdues en la meva Filosofia política (Gedisa, 2009). En particular, veurà que, encara que prefereixo la socialdemocracia a les seves alternatives, proposo altra, a saber, el socialisme cooperativista, que encara no ha estat assajat a escala nacional. Però ja ho van entreveure els dos únics autèntics socialistes que ha parit Espanya: Louis Blanc (qui va florir a París encara que va néixer a Madrid) i el jesuïta basc Jose María Arizmendiarreta, cofundador de Mondragón.

– Perquè la majoria dels escèptics és d’esquerres? No són també, tant l’esquerra com la dreta, enganys a extingir?

– Crec que això va ocórrer entre la Il·lustració i la Segona Guerra Mundial, amb l’excepció dels marxistes ortodoxs, que eren dogmàtics i es deien d’esquerra. Des de 1945, l’esquerra europea ha estat infectada pel postmodernisme, que és irracionalista i, en particular, anticientífica.

– Chesterton deia que quan vam deixar de creure en Déu vam començar a creure en qualsevol cosa. No va erigir el catolicisme una sort de defensa contra els fraus new age?

Competir per les ànimes

– Ho dubto, perquè els enganys postmoderns van emergir molt després de Chesterton. El que és cert és que el catolicisme ortodox s’oposa a les altres supersticions perquè competeix amb elles per les nostres “ànimes”. Però també combat a les filosofies procientífiques, en particular les materialistes. Molts filòsofs catòlics comparteixen i difonen les idees de Popper perquè aquest creia en la ment immaterial.

– Assenyala que la difusió de la superstició és un fenomen psicosocial que hauria de ser sotmès a investigació científica. Quin és el seu diagnòstic?

– No ho sé. Els experts en manipulació de l’opinió pública -en matèria comercial i científica- són més nombrosos que els investigadors dels mecanismes psicosociales involucrats en la credulidad.

– Si les supersticions infecten les ments tal que virus, què ens vacunaria contra elles?

– L’única vacuna eficaç és una combinació d’educació científica amb reflexió filosòfica. La primera no basta, com ho mostra el cas d’eminents científics que han cregut en la parapsicología, la homeopatía i altres herbes. Tampoc basta la filosofia, ja que està plena de superstició, tals com les de l’ànima immaterial i el coneixement intuïtiu i a priori.

Al final de la xerrada, quan el periodista pregunta al filòsof per la seva particular pseudociència biogràfica, la idea defensada antany de la qual més s’avergonyeix, la resposta, parca i exacta, tampoc triga a arribar:

– La dialèctica de Hegel i els seus deixebles marxistes.

Mario Bunge és el més important i internacionalment reconegut filòsof hispanoamericà del segle XX. Físic i filòsof de sabers enciclopèdics i permanentment compromès amb els valors del laïcisme republicà, el socialisme democràtic i els drets humans, són memorables les seves devastadores crítiques de les pretensions pseudocientífiques de la teoria econòmica neoclàssica ortodoxa i del psicoanàlisi “charlacanist”. Es va doctorar en ciències físico-matemàtiques en la Universitat de la Plata en 1952. Allà i a Buenos Aires va impartir física teòrica i filosofia fins que va donar el cop de porta a l’Argentina en 1963. Després d’ensenyar a Mèxic, Estats Units i Alemanya es va instal·lar definitivament en Montreal (Canadà) on va obtenir la càtedra Frothingam de Lògica i Metafísica de la Universitat McGill. La seva carrera, sancionada per 16 doctorats Honoris Causa i pel premi Príncep d’Astúries en 1982, admet escassos parangons.