Al instaurar un temps objectiu o, si es vol, històric, és a dir transcendent a les durades pròpies dels diferents camps, la situació de crisi general torna pràcticament contemporanis, per un temps més o menys perllongat, a agents que, més enllà de la seva contemporaneïtat teòrica, evolucionen en temps socials més o menys completament separats, ja que cada camp té la seva durada i la seva història pròpies, amb les seves dates, els seus esdeveniments, crisis o revolucions, els seus ritmes d’evolució específics. Más encara, torna contemporanis de si mateixos a agents la biografia dels quals està sotmesa a tants sistemes de periodización com existeixen camps amb ritmes diferents en els quals ells participen. I el mateix efecte de sincronització que explica la lògica col·lectiva de la crisi, especialment el que es percep com “politització”, explica també la relació entre les crisis individuals i les crisis col·lectives que li donen ocasió; a l’afavorir la intersecció d’espais socials distints i al fer trobar-se en la consciència dels agents pràctiques i discursos als quals l’autonomia dels diferents camps, i el desplegament en la successió de les opcions contradictòries que ella autoritza, assegurava una forma pràctica de compatibilitat, la crisi general produeïx conflictes de legitimitat que, amb freqüència, donen lloc a discussions últimes: imposa revisions esquinçadores destinades a restaurar, almenys simbòlicament, la unitat de la “conducta de vida”.
La sincronització té com efecte principal obligar a introduir en les preses de posició una coherència relativa que no és exigida en temps ordinaris, és a dir, quan l’autonomia relativa dels espais i dels temps socials fa possible ocupar successivament posicions distintes i produir preses de posició diferents o divergents, però conformes en cada cas a les exigències de la posició ocupada: la propensió a les sinceritats successives està inscrita en la pluralitat de les posicions socials (sovint lligada a la pluralitat de les localitzacions espacials) que creix, és sabut, a mesura que un s’eleva en la jerarquia social. (Aquest és un dels fonaments de la impressió d'”autenticitat” que procuren els ocupants de posicions dominades, socialment assignades a una posició professional única i sovint definida de manera rígida, i poc dotats per això mateix de les disposicions necessàries per a ocupar successivament posicions diferents, en la mesura que les disposicions imposades per aquestes condicions d’existència unitàries troben un reforç en les exhortaciones explícites de l’ètica, que valoriza a la gent “d’una sola peça”, “jo sóc així”, etc.) Al obligar a organitzar totes les preses de posició en referència a la posició ocupada en un camp determinat i només a ella, la crisi tendeix a substituir per una divisió en camps clarament distints (d’acord amb la lògica de la guerra civil) la distribució contínua entre dos pols i totes les pertinences múltiples, parcialment contradictòries, que la separació dels espais i dels temps permet conciliar. A més, al imposar resoldre totes les coses a partir d’un principi únic d’opció i a l’excloure així les evasives i les escapatòries associades a la pluralitat dels marcs de referència, ella actua com un revelador, i desanima o prohibeix les concessions més sovint tàcites que explícites (“deixem que parlin”, “vam tancar els ulls”), els compromisos, els acomodaments, i fins i tot les transaccions i els arranjaments que fan tolerable la coexistència; al forçar a triar i a proclamar les pròpies eleccions, al multiplicar les situacions en les quals no triar segueix sent una manera de triar, ella trunca el flux de les relacions més o menys conscientment mantingut amb i contra els factors de fissió. Els sentiments i els judicis reprimits sorgeixen a la llum i es podria emprar, per a descriure els efectes de la sincronització i de l’alternativa inevitable que ella imposa, les paraules de Lanson a propòsit de l’affaire Dreyfus (i subratllar al mateix temps la validesa general de l’anàlisi proposada): “Cada grup, cada individu, va mostrar, si puc dir-lo així, el fons de la seva borsa, i la seva tendència interior”.
Cristian Palazzi 