María Zambrano. La nova moral. La Vanguardia, 1938

Estàndard
(Gerhard Richter, Two candles, 1982)
 
La moral, la moral que necessitem, pren tantes dimensions com la vida mateixa. Encara pesa sobre nosaltres la llarga tradició ascética, segons la qual allò moral era obtingut sempre per eliminació, per via de purificació, emprant el llenguatge ascètic. Des de la vida se’ns traslladava a la moral deixant coses, abandonant part de la rica superfície del món, renunciant a la complexitat de l’èsser que ens transmet la sensibilitat, reduint les nostres passions, clarificant, mitjançant la lògica, els nostres pensaments. La moral seguia, respecte a l’èsser humà, el mateix camí de la lògica: reduir, aclarir; en suma, abstreure. 
 
Moral de la purificació rarament compatible amb una activitat externa, doncs ella mateixa consumia les més profundes energies que un home pogués tenir. Només un cas excepcional era compatible amb aquesta lenta i feixuga pujada a la interior de la perfecció, com una fúria capaç de sotmetre al món. La més clara expressió que així era, la trobem en la dualitat de vida plantejada en termes grecs: vida activa i la vida contemplativa; l’acció i la teoria. 
 
Filla d’aquesta dualitat, és l’actual lluita que divideix el món. Sent tanta la potència de l’home, no ha estat suficient per portar la moral de purificació allí on feia més falta, o sigui, en l’actiu i l’impur. Avui ens sentim culpables per no haver exigit a la puresa moral la integritat de contingut humà necessari per a què, fet i fet, l’home concret de carn i no se sentís desemparat, sense més horitzó davant de les seves passions que les seves passions mateixes; sense més llei sobre els seus instints que el creixement desbordat de les seves exigències. Culpa de no haver comptat amb la cruesa fonamental de la fera que l’home alberga dins el seu pit; culpa –i això encara és més irònicament cruel– dels millors, dels que van ser capaços de complir amb el rigorós programa ascético, demostrant així que era possible ser herois, ser sants. 
 
Però avui succeïxen coses tals que no podem sinò retreure als millors exemplars d’humanitat l’haver anat tan lluny en el seu afany de perfecció. La mateixa vida, la vida de tots els dies i de cada hora, ens mou a alçar-nos en rebel·lia contra el que més admiració ens ha causat fins ara i que en anys de juventut potser vam somiar poder imitar. Perquè ens han estat presentats tals exemples d’exquisidesa moral, de bellesa a la conducta, si després l’home es capaç d’arribar fins a extrems inconcebibles d’obscura perversió, de cega maldat sense fons? 
 
Ja fa temps que la rebel·lia contra el món ideal que la tradició religiosa cristiana ens havia deixat, a través de les idees més allunyades d’ella, s’havia manifestat. Rebel·lia que era desesperació al veure el bell ideal impossible de realitzar-se i al món, per la seva part, cavalcant desbocat, sense fre ni adreça. Calia posar-se en contacte amb la realitat immediata, baixar a la terra, descobrir de nou el món, reivindicar la matèria, enfonsar-se en la vida i acceptar-la sense imposar-li masses condicions, sense sotmetre-la a cap purificació, acceptant-la íntegra en tota la seva impuresa. 
 
Ens vam llançar llavors a viure i, més que amb fe, amb la curiositat de veure què donaria de si la vida quan la lliuravem a si mateixa, quan per fi ja no li demanavem que es posés damunt de si mateixa. Hi ha hagut un lliurament a la vida immediata sense demanar-li comptes; una acceptació sense límits del que ella ens oferia; comptat i debatut, una divinización de la vida espontània, de la vida com força autònoma i irresponsable. Els pensadores germans, mestres en el deliri i en tot allò desmesurat, han donat la pauta d’aquest enrrenou i s’han mossegat la cua teoritzant la irracionalitat, justificant-la amb un pensament, mai més traïdor de si mateix, la irrefrenable violència i, apressats sempre en les identificacions, identificant sense més la vida en la seva plenitud amb la violència, amb la força sense forma i sense límit. 
 
Sense forma i sense cara: horrible vida, esclat de força cega en el buit. Es diu feixisme, encara que la seva espantosa negror no té nom en realitat; el seu nom hauria de ser el que designa tot allò que és negatiu, tot allò que no és sinó per destruir. 
 
Però totes aquestes experiències que en brevísims anys hem consumit, si es que no ens han consumit, ens exigeixen una nova moral, més rica, més completa i total que la que ens ha arribat de la vella i llarga tradició grecocristiana. Perquè avui hem descobert que, de nou la vida, per sí mateixa, ens exigeix una moral i no podem viure sense ella; al mostrar-se’ns amb tot el seu horror la violència deslligada, vam descobrir que la vida no pot mantenir-se en la irracionalitat, que el caos no es possible. 
 
Una necessitat d’ordre, de llei, de responsabilitat davant alguna cosa; la necessitat que la moral i la raó no siguin burlades, que la força, lluny de separar-se de l’esperit, com en la moral ascètica, se li uneixi i acompanyi formant la integritat de la vida. 
 
En la inminencia de la mort, sota la negror d’un cel amenaçador, vam rememorar les creences que ens van ensenyar en la infància i vam pensar: tot això es cert; però no ho és més enllà de la vida i de la terra; és aquí, a la terra, on existeix l’infern i la glòria; el mal i la necessitat ineludible de vèncer-lo. És a la terra i per a ella, dintre d’ella i sota el seu horitzó, on hem de crear la vida futura: la vida. L’home “interior” del cristianisme no ha de guardar els seus anhels de perfecció absoluta pel més enllà, sinó aquí mateix, a la terra, bolcar la seva força moral, la seva capacitat transformadora, el seu poder lluminós contra la cega violència sense objecte. 
 
Com és que no es fa això evident per a tots els que se senten o es creuen cristians? Com no proven la seva veritable fe llançant-se a conquistar el món per a la raó, per a la justícia? Doncs si tantes vegades s’ha dit a través d’autoritats eclesiàstiques “el meu regne no és d’aquest món”, ara no pot, en realitat, convèncer-nos aquesta resposta, partint d’una religió on la caritat, o sigui, el no sentir-se mai deslligat de l’altre semblant, és la medul·la del seu sentit i la més revolucionaria novetat que va aportar al cansat món antic. 
 
Qualsevol que cregui en la noblesa de l’home i de la vida no pot abandonar-la al cec anorreament que vol destruir-la. Ja no és la moral, ni la raó, les que se senten amenaçades i en vies d’anihilament: és la vida mateixa. No es tracta de defensar a la raó i a la vella moral amb la vida, com se’ns demanava, de consumir la vida en el seu servei, sinó al revés: és la vida la que està en perill mortal; és a ella a la que cal acudir per a què no sucumbeixi; és la vida la que està en perill d’extinció. I per irònica pedagogia –l’única pedagogia eficaç sembla ser la de la ironia–, és a la raó a la que hem de recórrer i a la moral, perquè defensin la vida, que s’havia volgut escapar d’elles. 
 
Però gens torna igual que era. 
 
El retorn d’unes idees, d’unes creences, és impossible. La raó i la moral que ara sentim necessàries per a treure a la vida de l’obscura presó on s’ha ficat a si mateixa, no poden ser la raó i la moral tradicionals, fracassades, impotents per haver impedit l’actual situació. Necessiten una altra raó i altra moral que ens lliurin de l’antiga dualitat entre teoria i pràctica, entre vida activa i vida contemplativa; entre puresa i força. Necessiten una raó i una moral que es posin en peus amb invencible impuls: una raó activa, victoriosa, tremenda; una puresa creadora, que ompli de força, que no temi tacar-se amb el contacte amb la realitat, que no defugi el combat de cada dia. 
 
Fa uns anys, aquests anhels podrien semblar una postura de tantes entre les quals caminaven a l’ús. Avui la vida ens porta en realitat, inexorable realitat, cap a un combat diari; un combat en el que la nostra activitat ha de ser forçosament moral, on no podem actuar d’altra manera que moralment. Sota el cel poblat d’amenaces immediates de mort, no hi pot haver més activitat que la moral; el nostre fons més íntim, en aquest punt imperturbable de tot èsser humà, en aquest recés de fortalesa de tota vida per afrontar amb completa dignitat el més últim i definitiu dels perills. És aquesta la que fa que la vida no sigui anihilada per la buidor desolada de la barbàrie. Aquesta dignitat és la vida. 
 

Article publicat a La Vanguardia dijous 27 de gener de l’any 1938, any en el qual María Zambrano s’instal·là a Barcelona fins al seu exili al gener de 1939.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s