Camaleó – La mort (TV2, 1991)

Estàndard

“Camaleó” – La mort from reinadafrica on Vimeo.

El gener de 1991 la segona cadena de TVE, en la seva programació en català, va passar el primer episodi d’una nova sèrie titulada “Camaleó”, que consistia en simulacres de programes televisius. Aquesta primera entrega de ficcions televisives va ser un exemple de televisió “interruptiva”, és a dir d’informatiu que sobtadament irrompia en la programació ordinària per oferir un notícia molt important. En aquest cas, l’informatiu sobrevingut dona comptat d’un cop d’estat que s’estava produïnt a la URSS i en el decurs del qual podria haver mort assassinat el president Gorbatxov. Com a conseqüència d’aquell programa i de l’escandol provocat (incloent-hi una queixa formal del consulat soviètic) la sèrie va ser suspesa i els seus responsables acomiadats o apartats durant un temps de les seves responsabilitats. Entre el represaliats va estar el cap de programes de TVE a Sant Cugat, Joan Ramon Mainat, que va ser destituït. Un mesos després, l’agost d’aquell mateix any, es va produir un cop d’estat a la URSS que reproduïa els esdeveniments pràcticament tal i com havien estat “profetitzats” per aquell primer episodi de “Camaleó” [Reina d’Àfrica]
Estem situats ara a la tarda-nit del 5 d’abril de 1991. S’emet el programa tal i com estava anunciat. En el moment de l’emissió jo estava als estudis de Catalunya Ràdio, on col.laborava amb un espai dins del “Catalunya Vespre” que dirigia Ramon Pellicer que es deia “La guitza”, un programa del que, per cert, també em van fora. Però això ja ho explicaré en una altra ocasió. El cas és que m’encuriosia quina seria la reacció de la gent de l’emissora, sobre tot, és clar, els de la redacció d’informatius.  No m’ho podia creure. En quan va aparèixer el fatídic cartellet d’ “avanç informatiu” tots van emmudir. Estaven realment penjats del que l’informatiu fictici de la 2 de TVE estava explicant sobre un cop d’estat a la URSS i l’eventual mort de Gorbatxov. No servia de res que insistís en que tot era un muntatge, tal i com havíem advertit abans. Inútil. Es que estaven realment excitats, jo diria fins i tot contents, com si haguessin rebut una mena de dosi especial de la droga que els mantenia vius: l’actualitat, entesa en el sentit més melodramàtic i teatral.

El cas és que la cosa és va liar. Alguns diaris van aturar els rotatius  a l’espera de noves notícies sobre el fantasmàtic cop d’estat a la URSS i La Vanguardia va enviar al seu corresponsal a Moscou a la Plaça Roja per a confirmar la presència de tancs. Algunes emissores –com la COPE– van incorporar la “notícia” als seus partes horaris i ho van fer dient que la font era la CNN, no la nostra imaginària CNM, que és el que deia la imitació de logo que apareixia com a mosca en les imatges “rebudes” des de Vladivostock informant dels moviments de tropes.
A l’endemà els articulistes i els editorials condemnaven el programa, ben modest en les seves intencions i que mai va tenir ni remotament la voluntat d’escandalitzar ningú i menys organitzar el cristo que es va organitzar. La nostra mentida no volia enganyar ningú. El consolat de la URSS emetia un solemne comunicat de protesta. En fi: un desastre.

Estava clar que la clau estava en que havíem gosat profanar el més sagrat en l’engranatge mediàtic, que funciona fent-nos creure que hi ha una tele escombraria i una tele fidedigne, creïble i seriosa, de la que l’expressió més inequívoca són justament els informatius. Podies ficar-te amb qualsevol gènere televisiu i inventar-te els seus respectis monstres. De tots…, menys dels telenotícies, i menys d’aquell nou gènere informatiu que era la “televisió interruptiva”, el “avance informativo” que havia estat clau per a donar-li la corresponent dimensió “melo” a la recent guerra del Golf.

El cas és que l’endemà l’actuació dels directius de TVE era expeditiva. Joan Ramon Mainat –tan enyorat– era destituït fulminant com a cap de programes. L’enregistrament del programa era naturalment suspès definitivament i es deixaven de graves nous episodis, amb la incertesa de saber què passaria amb els ja acabats. En Josep Abril i en Joaquim Guzmán eren apartat dels informatius. Núria Ribó, considerada còmplice de la malifeta, era també apartada de la corresponsalia a Nova York. A Vicent Partal, que havia estat fonamental a l’hora d’escriure el guió, no li van poder fer res perquè no tenia cap vincle orgànic amb TVE, però si haguéssin pogut de segur que l’haguéssin fulminat. L’equip –incloent-me a mi com a actor i guionista– era dissolt i els contractats automàticament despatxats. Durant dies tota mena d’articulistes, comunicòlegs i especialistes en televisió escrivien articles, la majoria condemnatoris sense pal•liatius, però un bon grapat elogiosos o, en qualsevol cas, contraris a la caça de bruixes que s’havia desencadenat contra l’equip del programa i contra Mainat. Mereix la pena fer una petita llista dels que ens van defensar en aquells moments: Salvador Cardús, Sergi Pàmies, Jose M. Baget Herms, J.M. Múñoz Rovira, Quin Monzó, Ramon Barnils, Eduardo Haro Tecglen, Ana García Ribas, Rafael Vallbona, Victor Amela, Edmon Roch, Iñaki Gabilondo, Oriol Malló, Josep Sandoval, Gabriel Jaraba…

El Col.legi de Periodistes va emetre un comunitat considerant vàlid i legítim el programa. Una quarantena de professors de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma signaven una carta de suport. També es feien públiques cartes de suport de professionals de diversos mitjans de comunicació, de treballadors de TVE a Sant Cugat. El Comitè d’empresa va demanar la dimissió d’Enric Sopena, que paradoxalment havia presentat el programa als mitjans de comunicació com “una proposta original i de qualitat”, al que retreien no haver estat a l’alçada de les circumstàncies. A la banda de les crítiques més ferotges, algunes de ben estranyes –o no tant—com la de l’aleshores president d’Iniciativa per Catalunya, Rafael Ribó. 

Les reaccions favorables al programa estaven orientades, d’una banda, a l’elogi de la figura de Joan Ramon Mainat, que, amb Enric Lloveras com a director, havien estat fonamentals per a fer de Sant Cugar un centre especialment creatiu de TVE. No oblideu que l’acomiadament de Mainat el va “obligar” a buscar-se la vida creant Gestmusic, una factoria de programes més que una productora d’alguns dels programes de més èxit televisiu als darrers vint anys. 

Per cert, val la pena recordar els noms dels responsables de TVE que van ordenar la supressió del programa, l’acomiadament de l’equip, la marginació dels professionals que hi havia col.laborat i que van destituir Mainat. Van ser Enric Sopena, com a director a Sant Cugat, de Ramon Colom, que en aquell moment era el director de TVE i de Jordi García-Candau, director general de RTVE. Per sort per a ells, ningú els ha tirat en cara el seu paper en aquell afer. Coses de la “memòria històrica”.

Interessant en especial va ser l’episodi en que la redacció de TVE-Sant Cugat va negar-se inicialment a emetre l’Informatiu Vespre, després de conèixer la sanció imposada a Pitu Abril i en Guzmán retirant-los dels seus càrrecs de presentador i editor de l’espai. Els treballadors dels serveis informatius es van reunir en una assemblea aquella mateixa tarda i en un primer moment van acordar no emetre aquest espai fins que es restituís als seus companys en les seves tasques habituals. Posteriorment, en un comunicat de la redacció, els empleats van assegurar que l’informatiu es va emetre “sota pressió i amenaces de la direcció que va advertir als treballadors que haurien atenir a les conseqüències “. Estic recollint la informació apareguda a El País, el 9/4/1991. Enric Sopena va reaccionar dient que “l’únic que va fer la direcció va ser recordar al grup de redactors que s’oposava a la seva emissió que haurien d’estar a les conseqüències “.  Com es veu, tots els inquisidors eren persones vinculades als socialistes –Sopena, García-Candau, Colom–, tot i que també s’ha de dir que Mainat era militant del PSC pràcticament des de la fundació del partit al 76. Un altre que també es va lluir va ser el president del Consell Assessor de RTVE-Catalunya, Enric Castellnou, de CiU, que va exigir responsabilitats per l’emissió del Camaleó. 

De banda de la denuncia en si de la persecució desfermada contra nosaltres, hi havia també una defensa de la pròpia filosofia del programa i de l’episodi en si, la moral del qual era que la televisió no reflecteix la realitat, sinó que la inventa. No havien estat els mitjans els que havien forjat la imatge de Gorbatxov? Doncs, perquè havia de sorprendre que decidissin eliminar-la d’idèntica artificial manera. 

El que es qüestionava no era la credibilitat del mitjà, sinó la credibilitat de l’espectador. Penseu que l’episodi “La mort”, el primer de “Camaleó”, no feia altra cosa que recolzar-se en el que acabàvem de ser expressions màximes del que podríem denominar imaginació informativa, és a dir la posta en circulació d’informacions falsificades destinades a generar estats d’opinió: l’afusellament de Ceaucescu, les foses comuns a Timisiora, els presoners iraquians besant les mans dels marines americans que els capturaven, els famosos cormorans agonitzant empapats de petroli a les riberes del Golf… No oblideu que van ser aquests muntatges els que van donar-li peu a Barry Levinson per rodar, el 1997,  “Wag the Dog”, aquí “Cortina de humo”, amb Dustin Hoffman i Robert de Niro, que va precisament de com es munta una notícia del tot falsa destinada a orientar l’opinió pública d’un país.  

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s