La meva primera pregunta es refereix al significat de la ciutadania europea. De les dues potes constitutives de la nova Europa, la dels pobles és en aquest moment la millor constituïda i, de fet, s’ha enfortit considerablement a causa de les animositats que suscita la crisi actual. L’ideal abstracte d’una ciutadania europea, per l’altra banda, ha existit des dels primers temps de la UE i s’expressa en la votació pel Parlament Europeu, però en aquests moments té un contingut emocional o de fons escàs. Vostè parla de “l’expectativa que la creixent confiança mútua entre els pobles d’Europa donarà lloc a una transnacional, encara que atenuada, forma de solidaritat cívica entre els ciutadans de la Unió.” (P. 29). En què basa aquesta confiança?
Permetin-me abordar els aspectes normatius i empírics de la seva pregunta per separat. La idea de “sobirania compartida” – compartida entre els europeus en el seu paper de ciutadans de la UE i en el seu paper com a membres d’un dels Estats nacionals participants – s’ha de desenvolupar a partir de les arrels del procés de construcció constituent. Aquesta idea té una implicació important pel que fa a la futura conformació d’una unió política democratitzada. Si volem deixar d’eludir la qüestió de la “finalitat” del procés d’unificació, hem d’establir els paràmetres correctes. Un model com l’estat federal dels Estats Units o la República Federal Alemanya és un model equivocat, perquè això seria establir un objectiu poc realista, ambiciós – més ambiciós del que és necessari o sensat. No hi ha necessitat d’introduir un nou nivell de govern federal, gairebé totes les funcions administratives poden romandre en els Estats membres. I la Comissió que s’hauria transformat en un govern no hauria de ser predominant respecte a les responsabilitats del Parlament Europeu, com és requerit pel patró d’un estat federal. A efectes de la legitimació democràtica seria suficient que un govern europeu fos responsable de la mateixa manera al Parlament i al Consell, on els governs nacionals estan representats. Des d’una perspectiva empírica, la seva pregunta posa el dit a la nafra. És cert que els ciutadans sempre tenen vincles més estrets amb l’Estat-nació que amb la Unió Europea, però, el fet que, fins ara, la confiança mútua s’hagi desenvolupat insuficientment entre els pobles d’Europa és també una conseqüència del fracàs de les elits polítiques. Aquestes últimes fins ara han eludit tots els temes europeus en els seus àmbits públics nacionals i fan a “Europa” responsable de les decisions impopulars en les què ells mateixos han participat a Brussel·les. Encara més important és que, fins ara, una elecció europea o un referèndum europeu digne d’aquest nom mai s’ha dut a terme en qualsevol Estat membre, els ciutadans només han votat en temes nacionals i en funció de les decisions dels polítics nacionals, mentre que els assumptes europeus i les polítiques estaven ocults per la distància, per dir-ho d’alguna manera. Com a resultat d’aquest comportament irresponsable, els polítics s’enfronten ara a un dilema. En el moment en que els ciutadans se n’adonin de la importància de les decisions polítiques que es prenen a Brussel·les i la incidència en la seva vida quotidiana, el seu interès despertarà. Si aquesta des-atenció sospitosa cap als assumptes europeus es interpretada de forma correcta pels ciutadans, aquests podrien també arribar a ser conscients de la necessitat de compartir un destí comú.
Però, no ens hem enrederit massa ràpid?
S’ha de distingir entre les disposicions a llarg termini dels actuals esdeveniments que agiten les emocions. Les hipocresia amb la que els governs europeus s’han ocupat de la crisi financera durant els darrers dos anys és escandalosa. Ells negocien a porta tancada i els resultats arriben a Brussel·les per a consum intern, lluny del seu electorat directe. Això fomenta els prejudicis nacionals i té els efectes corresponents en els estats d’ànim públic reflectits en les enquestes d’opinió. D’altra banda, Europa s’ha convertit des de fa temps una qüestió de rutina per a les generacions més joves. Què creu vostè que passaria si la unió monetària s’hagués dissolt? La joventut es veuria esbalaïda si de sobte han de mostrar els seus passaports i canviar els seus diners de nou setze vegades fent autoestop per Europa.
Vostè planteja el seu projecte constitucional en el context d’una “domesticació jurídico democràtica i la civilització del poder de l’Estat.” Això ha estat, sens dubte, clau en el projecte europeu des del principi.
Això és potser massa fàcil de dir. Aquí del que es tracta és, en primera instància, de la incorporació dels estats-nació sobirans – la primera generació d’estats-nació segurs de si mateixos i del seu passat imperialista – dins de la constel·lació postnacional d’una societat mundial emergent.
I no podria ser, la causa de la debilitat de la identitat europea actual, el fet que hagi aquesta estat descrita, majoritàriament, en termes negatius? És a dir, que ser europeu hagi siginificat estar contra la guerra, contra l’egoisme nacional, etc, en lloc de en termes positius, per exemple, “em sento orgullós de ser membre d’una civilització europea que representa X o Y” com a valors positius? I si és així, com podem definir aquests valors i quin tipus de projecte educatiu seria necessàri per dotar-los de significat?
Jan Werner Müller, un professor de ciències polítiques a la universitat de Princeton, ha explicat recentment l’acusació freqüent del “fracàs dels intel·lectuals europeus” amb un argument que em sembla convincent. L’expectativa dels intel·lectuals ha estat la de construir un “gran narrativa europea”, una “identitat” europea, amb l’ajuda d’un nou mite fundacional que tal vegada encara es manté captiu d’una “lògica del segle XIX”. Després de tot, la història de la ja ben documentada “invenció” de la consciència nacional per la historiografia, la premsa i els programes escolars durant el segle XIX, vistes les seves horribles conseqüències, no proporciona un exemple atractiu. Nosaltres, a Europa, encara ens entenem a partir dels termes de formes d’agressió ètnico-nacional – com es mostra, fins i tot dins de la UE, amb l’exemple d’Hongria. Per això crec que és suficient citar un parell d’estadístiques demogràfiques i econòmiques que ens recordin el pes cada vegada menor d’Europa al món i preguntar-nos a nosaltres mateixos si no hem de remar junts si volem estar en condicions de defensar les nostres formes culturals i socials de la vida contra la força d’anivellament de l’economia global – i, sobretot, per mantenir un cert grau d’influència en l’agenda política internacional, d’acord amb les nostres concepcions universalistes.
Però la seva proposta de refundació no requeria d’un replantejament total del sentit de la idea de ciutadania a nivell europeu?
Té vostè tota la raó. Però no s’han de subestimar els efectes integradors d’un passat conflictiu. Les nacions europees comparteixen una història de conflictes i reconciliacions, que bé pot servir com un recurs per a la construcció d’una cultura política comuna. Certament, les polítiques de la memòria dels estats-nació funciona en ambdós sentits: de divisió en la lectura nacionalista, integració en una lectura reflexiva. Però imaginem una campanya centrada en l’alternativa entre ser “més” o “menys” Europa – el mer tòpic necessita d’una perspectiva mútua encaminada, en el millor dels casos, a promoure els esforços dels principals mitjans de comunicació per relacionar i comparar punts de vista nacionals entre si. A més, respecte a una campanya polaritzant sobre futurs alternatius d’Europa, no hem d’oblidar els efectes integradors d’aquest procés competitiu en si. Malgrat el seu compromís comú, els diferents partits europeus segueixen dividits per grans línies familiars. Mentre que una de les parts vol obtenir suport democràtic per a una recerca més eficaç del liberalisme de mercat, l’altra part té com a objectiu proporcionar a la Unió Europea una autoritat supranacional que vol utilitzar per regular els mercats – una cosa que és possible, en tot cas, només a escala continental. Aquest debat en si promou la causa europea, ja que la divisió programàtico-liberal/social-democrata està, per primera vegada, més enllà de les aliances nacionals, i obre la porta a una política interior europea i a servir d’estímul a la formació de un sistema de partits europeus.
Em sembla que la qüestió més important pel que fa a la integració ha estat abordada en resposta als temors de veure fracassats tots els esforços per integrar les minories musulmanes, però, a la vegada, que les definicions de la ciutadania que s’han estat elaborant ho fan en formes més que menys particularistes. Hi ha alguna manera de convidar-los a participar d’aquesta conversa i “europeïtzar-la”?
Jo esperaria que, per contra, les nacions que coneixen els desafiaments del postcolonialisme i les dificultats de la integració tolerant de les cultures musulmanes a casa seva, també estaran, per dir-ho així, més disposats a obrir-se l’un a l’altre en el context europeu com a resultat de la progressiva liberalització de les seves pròpies societats.
Sé que el seu llibre està escrit des del punt de vista de la teoria normativa, més que com una guia pràctica per als líders contemporanis. Però no acabo de veure clara la seva aposta. Vosté diu que Europa podria anar cap a una revisió constitucional i tenir un veritable debat sobre aquestes qüestions en el curt termini. I la meva impressió és que hi ha molt poc suport de les bases per a l’aprofundiment d’Europa en aquests moments, ja sigui al nord o al sud d’Europa, de manera que ningú vol reobrir la qüestió constitucional en aquests moments.
La seva descripció és veritable sota les condicions actuals. Però la situació és extremadament làbil. Cal no oblidar que la resolució sobre l’anomenat Pacte Fiscal ja representa un pas important en la direcció d’una coordinació de les polítiques econòmiques a nivell europeu. Això ha desencadenat una dinàmica que està al seu torn posant sota pressió als governs a prendre mesures. La classe política no serà capaç de mantenir les principals qüestions de l’agenda europea molt més temps. La segmentació familiar de la política europea d’àmbit nacional ja ha estat soscavada: els parlaments nacionals i els tribunals estan alarmats i els mitjans de comunicació nacionals estan cada vegada més disposats a revelar l’impacte intern de les disposicions fiscals per “garantir” la credibilitat dels estats i els bancs. Un incentiu addicional és la percepció d’un aspecte cridaner d’aquesta crisi: per primera vegada el col·lapse del sistema financer, que és alhora el sector més desenvolupat i el major beneficiari del capitalisme global, s’ha evitat, o almenys retardat, només per les contribucions involuntàries dels ciutadans en el seu paper polític com a contribuents. Sens dubte, aquesta dinàmica també pot apropar a les nacions més distants. Però d’una manera o altra, no serà possible continuar amb l’status quo tecnocràtic-familiar.
Vostè defensa una refundació similar de les Nacions Unides. La veu com una organització, similar a la unió europea, dels Estats i dels ciutadans. Però institucionalment, això donaria veu a ciutadans de països autoritaris com Xina i Corea del Nord, que no tenen veu en la selecció dels seus propis líders? I com reaccionaran aquests països si d’alguna manera l’ONU comença a patrocinar els seus crítics?
Estic segur que podem estar d’acord que, si els economistes no van aconseguir predir la segona crisi econòmica mundial ni tan sols aproximadament, el que fa un pronòstic sobre una formació complexa com la política internacional en l’emergent societat global seria xerrameca pura. Potser certes tendències empíriques són discernibles i els corresponents desafiaments polítics es poden preveure. Però m’agradaria fer una distinció entre els moviments dels pobles oprimits i de les classes socials, amb la seva ambivalencia i, sovint, els seus efectes progressius, i l’acció normal de govern que no ha deixat de respondre als problemes sistèmics, en primera instància, econòmics. Analitzem primer aquest últim aspecte.
Durant les últimes tres dècades, un nou tipus de necessitat de coordinació s’ha desenvolupat en el curs de la globalització dels mercats i les xarxes de comunicació en una societat mundial que està sorgint com a resultat d’aquest procés. Aquesta necessitat ja no pot ser satisfeta per les organitzacions internacionals de ràpida propagació. Aquestes organitzacions es basen en els tractats internacionals i són incapaçes de promoure el tipus de polítiques que podrien revertir les amenaces mundials més importants. No son suficients per regular els mercats financers, ni per evitar les amenaces del canvi climàtic i els desequilibris ecològics, ni per controlar els riscos de la tecnologia a gran escala, ni per desviar els conflictes de distribució a través de la disminució de recursos com el petroli i l’aigua per canals pacífics. Ja ni parlar d’invertir les tendències cap a una creixent desigualtat social en les societats nacionals i arreu del món. Per aconseguir enfrontar-nos amb aquests problemes requerim de la construcció de noves institucions, que siguin capaces de seguir una política nacional global. Quan va ser més necessari, al novembre del 2008, el grup de nacions del G-20, reunits per primera vegada a Londres, va fer una sorprenent resolució per aprovar la regulació dels mercats financers. Perquè aquesta va romandre sense conseqüències?
La implementació global dels drets humans és una qüestió totalment diferent; aquest avanç normatiu generalment s’aconsegueix a través de lluites, potser dirigides a partir de la resolució de problemes sistèmics. La història també es desenvolupa en aquesta dimensió, com ha demostrat en la seva típica ambivalència, del tot previsible, la moda de la revolta als països àrabs.
No és el fracàs del Consell de Seguretat per actuar a Síria una indicació de que la intervenció humanitària està lluny de ser un acte políticament consensuat internacionalment (pàg. 61), encara que aquesta decisió, sent profundament política, serà clarament impugnada en el futur? I per tant, que tals violacions de drets humans són encara molt lluny d’haver estat reconegudes d’acord a una universalment compartida sensibilitat moral?
Quin impacte, per ara unànime, tindrà la pressió política sobre la brutalitat del règim d’Assad està per veure. En aquest cas, no es pot dir que les reaccions morals de la comunitat internacional estan dividides. És més aviat que l’ONU amb la seva constitució actual és massa feble per imposar la seva voluntat en la situació de punt mort estratègic que es troba l’Orient Mitjà. El mateix pasa amb Corea del Nord i l’Iran. D’altra banda, és difícil predir si la constel·lació mundial de poders que actualment es troba en evolució – és a dir, com un multilateralisme que està començant a reemplaçar la supremacia de la superpotència – promourà la reforma perllongada d’una organització mundial, o si fins i tot el nivell de voluntat feble de cooperació que ja hem aconseguit serà retallat.
M’agrada molt la seva anàlisi de la gènesi de la comprensió moderna de la dignitat humana, que correspon a la meva: que es basa en una percepció moral cristiana que fou secularitzada i universalitzada per Kant, i que està inextricablement vinculada al reconeixement. Una de les característiques dels conceptes occidentals de dignitat, però, és la línia divisòria traçada entre l’estatus moral dels éssers humans i el món natural no humà. Això està en marcat contrast amb moltes religions orientals, que tendeixen a col·locar humans i naturalesa no humana en un continu. Un continu en el que els humans perden el seu estatus privilegiat especial mentre que les característiques espirituals s’atribueixen fins i tot a objectes inanimats. Això ha donat lloc, tant a una desprotecció dels dels drets humans, com a un major sentit de la responsabilitat vers la natura. Nosaltres, a Occident ara sembla que ens estem movent, per dir-ho així, cap a l’Est, desdibuixant aquesta la línia. Em pregunto quina és la seva reacció davant d’això, com explica que aquesta línia brillant pugui o hagi de ser erosionada.
Aquesta és una pregunta molt interessant. El discurs intercultural sobre els drets humans es va posar en marxa ara fa vint anys. La meva impressió és que Occident, amb la seva herència cristiana-jueva (i el món àrab?) podria beneficiar-se d’una mena de “comunitarisme” desenvolupat en les civilitzacions de l’Orient a partir del budisme i el confucianisme. El capitalisme occidental necessita un correctiu, si més no de la seva interpretació liberal-individualista de les llibertats. Jo defenso la posició de que hem d’insistir en la co-originalitat dels drets civils liberals i democràtics, així com en la relació sistemàtica entre aquests drets civils clàssics i els drets bàsics socials i culturals. Pel que fa a la seva pregunta, m’agradaria diferenciar entre un dubtós reencantament espiritual de la natura, d’una banda, i la desitjable exhumació de morals enterrades, de l’altra. No han de donar un pas també les civilitzacions asiàtiques, encara que a la seva manera, de la visió metafísico-cosmològica del món cap a un pensament postmetafísic? En la nostra cultura aquest pas va establir les bases per a una relació no instrumental amb la ciència, ens va permetre entendre la ciència com un component integral de la nostra autocomprensió, i, d’altra banda, per a una comprensió racional de la moral i el dret. El tracte moral que fem dels animals i les plantes, i de la naturalesa com un tot, no depèn de les cosmovisions religioses i metafísiques, després de tot. En altres paraules, no depèn de la projecció de la relació jo/tu que estableix la comunicació lingüística en el món vist com un tot.
Article publicat a The Global Journal, el 18 de maig de 2012, sota el títol The european citizen: just a myth?
Cristian Palazzi 