On eres quan va caure Europa?

Estàndard
La reunió de caps de govern de la UE a Brusselles el 9 de desembre de 2011 va ser l’últim de la sèrie d'”esdeveniments crítics” que estan donant forma al futur de la Unió. La mateixa aura de moment decisiu ha envoltat totes les cimeres celebrades durant l’any passat. Aquesta vegada, però, és possible que es prenguessen decisions veritablement crucials que encetaran una reacció en cadena irreversible sense cap punt final definit. En qualsevol cas, no hi ha dubte que hi haurà conseqüències en la mesura que es formen grups de països – els de dins, els de fora i els candidats a ser-hi a dins – al voltant de la moneda comuna i s’institucionalitzen i es vinculen al poder polític d’una manera totalment nova.
Durant els dies següents a la reunió, els mitjans de comunicació anaven plens de comentaris i opinions. Hi dominaven dos temes: com respondran els mercats i quins països membres n’han resultat guanyadors i quins perdedors. Des que la crisi del deute grec arribà als titulars, les mateixes preguntes s’han reiterat obsessivament, mes rere mes, setmana rere setmana. S’ha arribat així no sols a amagar els processos polítics que han portat a decisions que han alterat el rumb, sinó també a no dir res de significatiu sobre una greu pèrdua de sentit. Què els ha passat als ciutadans, a la idea democràtica i als principis fonamentals del govern del poble en els debats actuals sobre Europa? En un article recent a Die Zeit, Thomas Assheuer pregunta, en to acusatori, on eren tots els intellectuals quan es va ensorrar el projecte europeu. Eurozine ha publicat tot un seguit d’articles i converses sobre la crisi de l’euro que, de manera més o menys explícita, fan la mateixa pregunta.[1] No hi ha dubte que massa europeus han defugit “la qüestió d’Europa”, i han preferit amagar-se darrere còmodes murmuracions entre dents. Han evitat aprofundir en els conflictes polítics reals, i han preferit deixar-se dur pel corrent. Han defugit prendre posició en debats polítics difícils. La caixa d’eines intellectuals necessàries per a l’orientació sembla que s’ha perdut. Quan les coses que importen – la democràcia, la política, la seguretat – es troben de sobte en perill, el despertar a aquest món advers provoca una sensació d’incomprensió general.

Quan vaig llegir les novelles de W. G. Sebald per primera vegada, fa uns deu anys, el pessimisme era aleshores, després de l’Onze de Setembre, tan profund com ho és ara. Les novelles exercien un efecte hipnòtic. Era com caure de cap en els records europeus de la desolació humana i la violència política: l’Holocaust, la insistència en les fronteres, els fluxos de refugiats, la desorientació. Sebald transforma la història, d’una línia de temps que ens permet deixar enrere les catàstrofes, en un edifici on encara existeixen en diferents espais; on, d’alguna manera, encara estan passant, de forma que els supervivents i els seus descendents estan condemnats a vagar d’un a un altre. Les novelles de Sebald ens fan pensar en l’element crucial de tota afirmació de la idea europea: la por a Europa. A mesura que llegia, l’efecte era com una càrrega de profunditat d’explosió retardada, que va fer que sentís, per primera vegada, que els meus arguments a favor d’una Europa federal els havia de formular de manera més precisa.

Enmig de l’agitació política, jo estava reclòs per casualitat en el món literari de Sebald. Ara, mentre llegesc Austerlitz,[2] la seua última novella, em torna aquell sentiment. Però aquesta vegada és perquè també veig com les elits governants del continent – els caps de govern, els tecnòcrates i els comissaris – semblen haver oblidat la por constitutiva de l’Europa de postguerra. Ja no estan en contacte amb el que s’ha anomenat l'”experiència europea”: amb el món de Sebald.

Però l’abast de la seua pèrdua sembla encara més gran. Quan esclatà la Primavera Àrab, els líders europeus evitaren tant de temps com van poder exigir als vells tirans que es retirassen. No era difícil desxifrar el seu missatge: millor l’estabilitat no democràtica que la democràcia insegura. La intervenció a Líbia va ser un alleujament. Però la desconfiança ja havia arrelat. Els polítics europeus semblaven haver perdut els seus reflexos democràtics. ¿No podria veure’s això com un senyal que en cas d’una emergència europea – diguem que si s’esquerda el consens sobre l’euro i la unió es fa miques – es prioritzaria l’estabilitat sobre la democràcia?

Tret clandestinament d’una illa-presó italiana a la Mediterrània, el llegendari manifest d’Altiero Spinelli en favor d’una Europa federal circulà entre els demòcrates i els veterans de la resistència durant les etapes finals de la Segona Guerra Mundial. Molts d’ells havien arribat a la conclusió que només una Europa unida podria vèncer el nacionalisme i oferir protecció contra nous tirans, que en aquells moments volia dir, sobretot, els qui manaven a Moscou.

Uns anys més tard, ja en marxa la Guerra Freda, el liberal suec Herbert Tingsten va escriure el següent sobre l’experiència de la desintegració durant els anys d’entreguerres: “Podem ser de dretes, liberals o socialistes, però no anem a tolerar el caos que fa unes dècades es va descriure com “llibertat econòmica”. En un estat democràtic, el poble no ha de viure en la misèria i la desocupació”. En aquella època,Tingsten era la figura dominant en la vida intellectual de Suècia. Com a cap de redacció de Dagens Nyheter, el diari de major circulació al país, dirigia el debat amb el seu radicalisme cultural i el seu anticomunisme intransigent. El pessimisme i la manca de voluntat política durant el període d’entreguerres havien, segons ell, “fet del món un lloc desolat per a la gent”.

En Austerlitz, Sebald medita una i altra vegada sobre tres menes d’edificis: l’estació de tren, la biblioteca i la fortalesa convertida en camp de presoners. Tots tres vénen a representar les pedres angulars de l’Europa moderna, encarnant el somni de viatjar, la necessitat d’ordenar adequadament la memòria i el desig recurrent de tancar les persones.

Aquests textos – de Spinelli, Tingsten i Sebald – abasten el moviment que ha unit de manera reeixida Europa, un moviment impulsat per l’ambició de controlar el capitalisme, el nacionalisme i, sobretot, Alemanya. El que arribà a veure’s com l’experiència europea és el pol negatiu: no s’ha d’oblidar mai, hem d’allunyar-nos-en i inventar una altra Europa. Hi ha bones raons per recordar ara aquestes coses, en un altre temps tan evidents. Les conclusions de Spinelli, Tingsten i Sebald contrasten notablement amb els comentaris que han dominat els mitjans de comunicació i la política els últims mesos. Llegir-los és com despertar després d’un llarg període de somni profund.

Durant la crisi de l’euro, un petit cercle de caps de govern juntament amb els tecnòcrates del Banc Central Europeu (BCE) s’han reservat per a ells el dret a prendre decisions de llarg abast. En les notes dels funcionaris de la Comissió, fins i tot s’hi fa referència collectivament com “el grup de Frankfurt”. Els últims sis mesos hem assistit cada setmana a declaracions en el sentit que la UE la regeixen els països rics i que els estats endeutats han d’acceptar-ne la tutela. S’han fet moviments descarats per prendre el poder de la Comissió a Brusselles i transferir-lo al vigorós eix Berlín-París.

La cimera del 9 de desembre reforçà aquesta tendència i tractà de dotar-la de més legitimitat formal. Els caps de govern de la UE es reuneixen ara més sovint i constituiran finalment el nexe polític de la Unió. El poder es desplaça inexorablement cap a un cercle de persones que tractaran tots els temes i prendran totes les decisions a porta tancada. A les seues mans, la política es convertirà en diplomàcia, el debat públic en jocs de poder i astúcia i la idea d’Europa en negociacions entre estats.

En aquesta situació, el polèmic assaig de Jürgen Habermas sobre jurisprudència constitucional, Zur Verfassung Europas, s’ha convertit en una benvinguda “crida a les armes” en defensa de l’avenç de la UE en la direcció de la civilització i la democràcia. Els esdeveniments recents possiblement han reforçat la seua advertència que, en l’ombra projectada per la crisi, la Unió corre el risc de transformar-se en un “règim post-democràtic de buròcrates”. De fet, la Comissió (entesa com el fòrum dels països membres petits) i el Parlament (el fòrum dels ciutadans) han estat apartats de la presa de les decisions importants. El procés iniciat pel Tractat de Lisboa, que malgrat els seus molts defectes va donar un fort impuls cap a una democràcia veritablement transnacional, es veu ara seriosament amenaçat.

Segons Habermas, el fet que una elit estiga fent pinya al voltant de la UE, veient-la com un projecte privat i elitista, és “insolent”. El resultat d’aquesta insolència és que la ciutadania torna a sentir-se atreta una vegada més per la illusió de la nació, amb el paquet – històricament massa familiar – de patrulles frontereres, retòrica anti-europea i xenofòbia. Si hom percep que el món s’ha “tornat desolat per a la gent”, tot plegat alimenta un pas enrere amb suport popular, tranquillitzador i en el fons racional.

Durant la crisi del deute, la democràcia s’ha convertit en el factor oblidat tant a nivell nacional com de la UE. Itàlia i Grècia s’han dotat de caps de govern que són tecnòcrates “apolítics”. Aquest fet podria marcar una transició cap a sistemes polítics menys corruptes i “clientelars”, però en situacions polítiques difícils, les tecnocràcies s’han de veure amb molt d’escepticisme. Tot i que en ambdós països els governs són controlats per parlaments elegits pel vot popular, l’arribada dels tecnòcrates indica (especialment a Itàlia, on tot el gabinet és un equip d’experts) que la democràcia s’ha acostat al punt en què podria ser eliminada o greument restringida per una decisió d’emergència administrativa.

En realitat, no hauria d’haver-hi cap necessitat de preocupar-se. Governs de transició similars, al capdavall, no són inusuals. I tanmateix, la pressió per calmar “el mercat” és ara tan intensa que les desviacions de les regles democràtiques podrien arribar a ser acceptades també en una situació de crisi aguda. Els altres caps de govern miraran cap a un altre costat, com també aquesta poderosa eminència gris, el BCE, i potser fins i tot una opinió pública pressionada i angoixada. L’èxit d’un govern d’experts podria portar a la temptació d’ajornar les eleccions parlamentàries previstes, en nom de l’estabilitat. El fracàs, en canvi, podria provocar un desastre polític total, impulsat pels “mercats”, que faria que els ciutadans perdessen la confiança tant en els tecnòcrates nomenats com en els polítics elegits com pertoca, segons adverteix José Ignacio Torreblanca. En la seua opinió, el continent es troba en un estat de crisi democràtica que resulta perjudicial en dos aspectes: “Mentre la democràcia (com a capacitat d’autogovern) s’evapora a nivell nacional, no reapareix en cap altre lloc i menys encara on hauria de fer-ho, a Europa. Al contrari, en comptes d’enfortir la democràcia a Europa, la crisi està reforçant la tecnocràcia en dos nivells: a nivell nacional […] i a nivell europeu”.[3]

En el seu llibre El món no se’n surt [Ill Fares the Land], Tony Judt va predir que l’agitació neoliberal en favor d’un “Estat mínim” desapareixeria després de la crisi de 2008, substituïda pel retorn de l’estat i la batalla per les seues característiques: ¿un estat democràtic o autoritari, de cara amable o maligne, basat en la vigilància o en la confiança? Judt tornava a tenir raó. Aquesta batalla s’està lliurant ja.

La crida permanent i esperançada per “més Europa” ha esdevingut un tòpic sense sentit. A hores d’ara cal formular opinions més profundes i més concretes: el Parlament ha de ser el motor de la política, la Comissió ha de sotmetre’s a la voluntat del Parlament, la responsabilitat social i una política de redistribució de les regions riques cap a les pobres s’han de fer realitat; en cas contrari no hi haurà futur ni per a l’euro ni per a la idea d’Europa.

Per primera vegada, això es pot dir sense risc de ser considerat un somiador irreflexiu. El Parlament ha donat suport a una mena de drets fiscals i la Comissió és partidària de la taxa Tobin sobre les transaccions financeres. Qualsevol persona que puga llegir a través dels discursos i les declaracions de Barroso descobrirà que, després de 2008, les fórmules neoliberals han estat prudentment substituïdes pel vocabulari de l’interès social. El FMI afirma que la creixent desigualtat és un factor causant de la crisi. Si els grups dels diferents partits decideixen, com alguns ja han proposat, nomenar els seus propis candidats a la presidència de la Comissió en les pròximes eleccions europees, el resultat serà una aclaparadora victòria democràtica a favor de la federació.

La situació és contradictòria, alhora inquietant i plena d’esperança. Europa es troba, una vegada més, en una disjuntiva crítica: pot decantar-se o bé per un “règim post-democràtic de buròcrates”, o bé per una democràcia transnacional, reinventada, però en un esperit federalista. La UE ha estat durant molt de temps avançant cap a aquesta solució democràtica, i ara, per primera vegada, és al nostre abast. No obstant això, com ha escrit Jürgen Habermas, cal que els caps de govern del Consell Europeu estiguen disposats a anar a per “una cosa que és contrària als seus propis interessos, és a dir, mantenir-se en el poder”. Aquesta és més o menys la mateixa conclusió que va traure fa uns anys el politòleg Simon Hix, que en el seu llibre Què funciona malament en la Unió Europea i com solucionar-ho [What’s Wrong with the European Union and How to Fix It] afirma que el Tractat de Lisboa té un major potencial del que creiem.

Joschka Fischer té raó, per descomptat, quan assenyala que és poc realista reclamar un tractat nou i millor.[4] La seua por que Europa podria arribar a renacionalitzar-se es veu confirmada quan observem l’èxit dels intents dels caps de govern per reforçar les seues posicions de poder en el Consell Europeu. Però el pessimisme radical de Fischer sembla aclaparar-lo fins al punt de la inacció. Potser el seu desig d’un Big Bang polític, així com d’una constitució federal feta a mida, no el deixa veure les oportunitats que encara podrien estar disponibles. Identificar aquestes petites oportunitats i ampliar-les més endavant: no és així com han treballat sempre els federalistes? La democratització i la politització contínues són possibles si els polítics electes mostren voluntat d’actuar. Però això no passarà sense un procés de formació d’opinió, i els intellectuals i polítics han d’adoptar una posició pública clara.

Durant molt de temps, els politòlegs i els economistes han sostingut que l’euro portarà a la fragmentació o al federalisme, ja que la unió monetària és impossible sense la coordinació fiscal. Una interpretació prudent, basada en les recents cimeres europees, i en particular l’última, suggereix que la profunda crisi de l’euro podria, en el millor dels casos, impulsar la integració que molts han pronosticat. El mecanisme de l’euro portaria llavors Europa a capgirar-se en una unió política més forta, encara que a un cost social extremadament elevat. La subdivisió en equips A, B i C [en una Europa a diverses velocitats], actualment en discussió, podria ser el primer pas en una progressió lògica en la qual els països fora de l’eurozona es veurien apartats cada vegada més cap a la perifèria i, finalment, fora de la mateixa UE. Però una unió política més forta, amb una política comuna en matèria de control i estabilització i amb l’euro com a aglutinant, obligaria els Estats membres a decidir entre quedar-se o anar-se’n: si no hi ha euro, no hi ha adhesió a la UE. Si es fes així, les decisions que actualment s’estan prenent no portarien a la divisió ni a la fragmentació, sinó que serien moviments cap a un procés d’integració molt més complex. Tanmateix, això no es produirà si no és que els temes de govern popular, ciutadania i democràcia es porten al centre de l’escena. Quin seria aleshores el caràcter d’aquest superestat europeu, un concepte tan estrany en molts aspectes? Aquesta pregunta espera la nostra resposta, la nostra presa de partit.

Qualsevol investigació sobre Europa, on siga que la inicies i en la direcció que prengues al principi, acaba en Alemanya. Per això és interessant que la “qüestió alemanya” estiga tornant al debat polític, encara que formulada de maneres noves. Joschka Fischer ha dit que Alemanya, conscient del seu paper històric, ha impulsat fins ara la realització de la idea europea, però el neguit és que Alemanya hi puga haver perdut interès. No obstant això, la nova “qüestió alemanya” ha començat sens dubte a canviar de forma. Alemanya, conscient de la força que tem Fischer, ha insistit en la submissió dels altres països i en la integració contínua segons les condicions establertes des de Berlín. El que canviarà és el contracte no escrit entre Alemanya i la resta del continent sobre la idea europea.

En les seves conferències a Zuric sobre Luftkrieg und Literatur [títol en català: Sobre la història natural de la destrucció], W. G. Sebald va cridar l’atenció sobre el sistemàtic bombardeig britànic de l’Alemanya nazi i les tempestes de foc a Hamburg. Un testimoni presencial descriu com una dona que intentava escapar de la ciutat en flames portava les restes carbonitzades del seu fill mort a la seua maleta fins que, en l’andana d’una estació de tren, el pany es va trencar i el contingut va caure per terra. La forta empatia de Sebald amb els alemanys provoca emocions que palesen la càrrega permanent que arrossega la història europea. Sóc conscient que és una cosa visceral. Amagada generalment, quan el bloqueig esclata de sobte, les reaccions són immediates.

Des de fa molts anys, la torre de vidre dels funcionaris, a Brusselles, ha estat objecte d’un vague malestar europeu. D’alguna manera, aquest malestar s’ha centrat en un espai en blanc, un símbol sense rostre, impersonal. Tanmateix, a mesura que les protestes han començat a orientar-se en direcció al lloc on es prenen realment les decisions, Berlín, uns altres fantasmes, més desagradables, han sorgit de la història. ¿Demostra això que el públic interpreta els esdeveniments actuals com la substitució de la idea europea per una altra estructura de poder geopolític? ¿És un cop més Alemanya el problema europeu?

Crec que, per una vegada, Jürgen Habermas no ha interpretat bé la qüestió quan afirma que el vincle entre el projecte europeu i el concepte de la coexistència pacífica ja no és rellevant. Les passions nacionals, xovinistes i separatistes radicals que s’estenen per Hongria, el nord d’Itàlia, Dinamarca i altres països indiquen tot el contrari. L’experiència europea no ha estat vençuda. Els dimonis que el projecte europeu reeixí a derrotar encara esperen prendre la revenja. La por a Europa no ha perdut validesa.

Fa poc vaig veure una nova representació de l’Orestiada d’Èsquil, una trilogia sobre com va progressar Atenes de les venjances de sang i l’espiral de violència a l’ordre social basat en la llei. De manera estranya, semblava que es corresponia directament amb el drama europeu que es desenvolupa a hores d’ara als carrers d’Atenes i en les cimeres de Brusselles, i que es reflecteixen als diaris del matí que arriben a la meua porta. A nivell transnacional, el sorprenent avanç de la UE ha estat similar. Però aquest avanç no pot arribar a la seua conclusió sense que el sistema de presa de decisions de la Unió esdevinga cada vegada més democràtic i més transparent. La dilació ja no és una opció.

Text de Per Wirtén està enmagatzemat al repositori Eurozine, l’article pertany a la revista l’Espill, 39 (2011)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s