Ferran de Pol, Cultura i “cultura”, 1944

Estàndard
 Cultura serà el producte que l’esperit humà lliuri a causa del xoc amb la vida (ja interior, ja exterior). “Cultura” -amb l’estigma de les cometes-, podrà ser tot comentari, glossa, paràfrasi, etc., dedicat al recordatori de l’obra viva. És veritat que les coses que he anomenat poden tenir algun valor en elles mateixes; però, en aquest cas, serà degut a l’aportació original, viva, no llibresca, del comentarista. Breument, una cosa és un inventor i una altra cosa és un técnic. ¿No és cert, estimat amic, que sovint guarda més valor cultural un poemet que canta un pensament original sobre l’amor, que no una obra molt voluminosa on es recullen fets i dites d’altri? Una cosa tan senzilla mai no acaba de ser compresa per aquelles persones donades a creure que solament una obra amb un mínimum de tres-centes pàgines ben ensopides té dret al nom de cultura.
El culturalisme exagerat em sembla un mal o almenys un perill fins per a les literatures més treballades; però, per a la catalana, l’escull seria doble i això perquè l’actitud culturalista, entre nosaltres, no passa de ser una actitud, almenys en la majoria dels casos. Un poble endarrerit com el nostre difícilment donarà la flor rara que s’anomena literat pur, perquè ni la nostra família, ni la nostra escola, ni la nostra universitat, ni la nostra vida de relació no han donat, fins avui, per a tant. Si un pixatinters que s’ha fet una cultura a esgarrapades en una cofurna de Sants imita Paul Valéry, per exemple, ens farà gràcia o llàstima, però és impossible que ningú -si no és més imbècil que el propi imitador-, se’l prengui seriosament. Solament la sinceritat pot acabar d’omplir l’abisme que existeix entre la manera d’escriure i la manera de parlar (és a dir, de viure), de bon nombre de literats nostres que, purs i cerebrals en el poema o en la tirada de prosa, no poden confegir quatre paraules en la conversa casolana, sense un renec o una blasfèmia. Vida i obra, obra i vida, si no una identitat absoluta, haurien de ser, almenys, com el perfum i la flor, com el sanglot i la pena, com l’escalfor i la flama. Quan la vida i l’obra es manifestin en una unió tan inefable, els nostres literats faran cultura i no “cultura”.

Aquest text fou publicat a Quaderns de l’exili, núm. 6 (març-abril de 1944), p. 10
Quaderns de l’exili fou una revista mensual en català publicada a Coyoacan (ciutat de Mèxic) de 1943 a 1947, finançada pel mecenas Joan de Linares i Delhom, com a succesora del Full Català, publicat a la ciutat de Mèxic. Inicialment tenia un tiratge de 1.000 exemplars, però arribà als 4.000. La seva distribució era gratuïta, la seva temàtica era política, i els directors foren Joan Sales i Vallès i lluís Ferran de Pol, amb la col·laboració de Raimon Galí i J. M. Ametlla, grup d’escriptors del Full Català 

(Font: Fideus.com)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s