 |
| (Anish Kapoor, 2011) |
Com podria ser la pintura del futur
Quina serà la fi de la pintura del futur? La mateixa que la de la poesia, de la musica i de la història. Produir sensacions que encara no es coneixen. Despullar l’art de qualsevol residu de rutina, de regla, de tendència cap a un subjecte, cap a una síntesi estètica; suprimir completament l’home com a punt de referència, com a mitjà per copsar un símbol, una sensació o un pensament: alliberar-se d’una vegada per totes de tot allò que ara mateix frena a l’escultura: l’antropomorfisme. Veure tot, també l’home, com una cosa.I el mètode nietzschià. Aplicat a la pintura, podria donar resultats extraordinaris. Precisament això és tot el que intento demostrar amb els meus quadres.
Quan Nietzsche parla del plaer que s’obté en llegir Stendhal, o quan s’escolta la música de Carmen, tothom entén, si és una mica psicòleg, què és el que va voler dir: no es que sigui o un llibre, o una peça musical; és quelcomque produeix una sensació; es valora, es judica aquella sensació, se la confronta amb d’altres i s’escull aquesta perquè se sent més nova.
Una obra d’art veritablement immortal només pot néixer de la revelació. Ha estat potser Schopenhauer qui millor ho ha definit, i també, perquè no, explicat, un moment com aquest, ho diu al seu Parerga und Paralipomena: “Per tenir idees originals, extraordinàries, potser fins i tot immortals, només cal aïllar-se per un moment del món i de les coses en un mode tan absolut que els successos i els objectes més comuns ens apareguin completament nous i desconeguts, mostrant així la seva veritable essència”. Ara, en comptes del naixement de les idees originals, extraordinàries, immortals,proveu a imaginar-vos el naixement al pensament d’un artista d’una obra d’art, pintura o escultura – tindreu el principi de la revelació en pintura.
A propòsit de tots aquests problemes, ara diré com em va venir la revelació d’un quadre que vaig exposar aquest any al Saló d’Automne. El quadre porta per títol: L’enigme d’un après-midi d’automne. En un clar migdia de tardor estava assegut sobre una cadireta al centre de la Plaça Santa Croce a Florència. La veritat és que no era la primera vegada que veia aquella plaça. Acabava de sortir feia no rés d’una llarga i dolorosa malaltia intestinal i em trobava en un estat de sensibilitat quasi morbós. Tota la natura, el marbre dels edificis i de les fonts, em semblava convalescent. Al mig de la plaça s’erigeix una estàtua dedicada a Dante embolicat amb una tela llarga, la seva obra aprop del pit i el cap pensatiu coronat d’or mirant cap al terra. L’estàtua és de marbre blanc, però el temps li ha conferit un color gris, molt plaent en veure’l. El sol de la tardor, tupit i sense amor, il·luminava l’estàtua juntament a la façana del temple. Llavors vaig tenir una estranya sensació d’estar veient totes les coses per primera vegada. I se’m va acudir la composició del meu quadre; i cada vegada que miro la pintura revisc aquell moment, que encara és un enigma per a mi, inexplicable. També l’obra que en va sorgir m’agrada veure-la com un enigma.
La música no pot copsar el nec plus ultrade la sensació. Amb la música no se sap mai quina cosa s’ha de fer. Després d’haver escoltat una música qualsevol cada home té el dret a dir, és capaç de dir: això què significa? Davant d’un quadre profund, al contrari, la cosa seria impossible: s’ha de callar quan es penetra a tota la seva profunditat. Tal vegada la llum i l’ombra, les línies, els angles, tots els misteris del volum comencen a parlar.
La revelació d’una obra d’art (pintura o escultura) pot néixer d’improvís, quan menys t’ho esperes, i, de fet, pot ser provocada per la vista de qualsevol cosa. Al primer cas pertany a un genere de sensacions rares i estranyes, que jo només he observat en un d’entre tots els moderns, Nietzsche. Entre els antics va poder donar-se (i dic va poder donar-se perquè, de tant en tant, ho dubto) que Fidia en el concebre la forma plàstica d’una Palas Atenea, i Rafael quan pintava el cel i el temple del seu Sposalizio della Vergine, avui a la Pinacoteca de Brera, a Milà, que tinguessin aquesta sensació. Quan Nietzsche parla de la concepció del seu Zarathustra i diu: “He estat copsat per Zarathustra”, en aquest copsat hi és amagat tot l’enigma de la revelació, que es presenta sense avisar.
Quan la revelació resulta de la vista de una disposició de coses, l’obra que resulta al nostre pensament es vincula estretament a la disposició que ens ha provocat el naixement; se li sembla, però d’una manera estranya: com la semblança que hi ha entre dos germans, o més sovint entre l’imatge d’una persona que veiem en somnis i la figura d’aquella persona en la realitat; és i a la vegada no és la mateixa persona: s’ha com transfigurat lleugerament en el tracte. Crec que veure a una persona en somnis és en cert sentit una prova de la seva realitat metafísica, del mode, de la disposició amb la que qualsevol cosa es presenta a la nostra mirada i provoca en nosaltres la imaginació d’una obra d’art; una imaginació que, de tant en tant, deixa en la nostra ànima la sorpresa, moltes vegades la meditació i sempre la joia de crear.
Giorgio De Chirico, 1913. Manuscrits Paulhan
Traduït del llibre Metafísica, una exposició comissariada per Ester Coen que va tenir lloc a la Scuderie del Quirinale al 2003 a Roma, pàgines 60-61.
Cristian Palazzi 
art, metafísica, revelació, mística, espiritualitat…poden ser cares d'un mateix poliedre