John Urry i la globalització de la mirada del turista

En especial, el viatge corporal ha adquirit unes dimensions enormes i comprèn el major moviment de persones entre fronteres nacionals de tota la història. A causa d’aquestes liquiditats, les relacions existents entre la pràctica totalitat de les societats del planeta es veuen influïdes per fluxos de turistes, a mesura que un lloc darrere l’altre es reconfigura com a destinatari d’aquests fluxos. Hi ha un procés omnívor de producció i “consum [de] llocs” de tot el planeta (vegeu Urry, 1995). Entre els components centrals que avui dia contribueixen a conformar la cultura global contemporània hi ha el bufet d’hotel, la piscina, el còctel, la platja (Lencek i Bosker, 1998), la sala d’espera de l’aeroport (Gottdiener, 2001) i el bronzejat (Ahmet, 2000).

Aquest caràcter omnívor pressuposa el creixement de la “reflexivitat turística”, el conjunt de disciplines, procediments i criteris que permet a un lloc determinat (a tots els llocs?) controlar, avaluar i desenvolupar el seu “potencial turístic” en el marc de les pautes emergents del turisme global. Aquesta reflexivitat consisteix a identificar la ubicació d’un lloc concret dins els contorns geogràfics, històrics i culturals que envolten el planeta, i més concretament, a identificar els recursos semiòtics i materials del lloc, tant reals com potencials. Un dels elements d’aquesta “reflexivitat turística” consisteix en la institucionalització dels estudis de turisme, de noves monografies, llibres de text, conferències exòtiques, departaments i revistes. Així mateix, existeixen nombroses empreses d’assessoria vinculades a Estats, companyies, associacions de voluntariat i ONG d’àmbit local, nacional i internacional. El sorgiment d’aquesta “indústria del turisme” ha estat molt ben captat en l’atroç figura de l’antropòleg del turisme Rupert Sheldrake, a Noticias del paraíso (1991), de David Lodge.

Aquesta reflexivitat no té a veure solament amb les persones i les seves possibilitats de vida, sinó també amb conjunts de procediments d’avaluació, sistemàtics i regulats, que permeten a cada “lloc” controlar, modificar i maximitzar la seva ubicació en el marc del turbulent ordre mundial. Aquests procediments “inventen”, produeixen, comercialitzen i distribueixen, especialment a través de la televisió global i d’Internet, llocs nous, diferents, presentats d’una manera distinta o dependents d’un nínxol de mercat, així com les  seves corresponents imatges visuals. I la distribució d’aquestes imatges contribueix a conformar la mateixa idea del “globus” o planeta (vegeu Franklin, Lury, Stacey, 2000).

Com és evident, no tots els membres de la comunitat internacional participen en el turisme global d’una forma idèntica. Així doncs, en molts d’aquests “llocs de reunió buits” o “no llocs” de la modernitat, com ara la sala d’espera de l’aeroport, l’estació d’autobusos, la terminal ferroviària, l’estació de servei de l’autopista o els molls, hi trobem, a més de turistes i viatgers globals, molts exiliats internacionals (MacCannell, 1992; Augé, 1995). Aquests exiliats fugen de la fam, la guerra, la tortura, la persecució i el genocidi, ja que en els últims anys han augmentat les desigualtats econòmiques i socials, així com els desplaçaments que se’n deriven, fet que ha convertit la mobilitat en un imperatiu per a molts.

D’una manera significativa per a la “mirada del turista”, una sèrie d’esdeveniments està portant el “turisme” des dels marges de l’ordre global, i de fet de l’àmbit acadèmic, cap a pràcticament el centre d’aquest món emergent de “modernitat líquida”. Per començar, s’han construït infraestructures turístiques als llocs que, a primera vista, semblarien més improbables. Tot i que clarament la majoria de les persones del planeta no són turistes globals sinó visitants, això no significa que els llocs en què viuen i les imatges associades de natura, nació, colonialisme, sacrifici, comunitat o patrimoni històric no constitueixin poderosos components del voraç turisme global. Algunes destinacions inesperades que en l’actualitat han estat incorporades significativament a les pautes del turisme global són Alaska, Auschwitz-Birkenau, l’Antàrtida, Changi Jail a Singapur, les zones ocupades pels nazis a les Illes del Canal, Dachau, mines de carbó extintes, Cuba i en especial el seu patrimoni “colonial” i “nord-americà”, Islàndia, Mongòlia, l’Everest, Irlanda del Nord, Xipre del Nord sota l'”ocupació” turca, Pearl Harbour, la Rússia postcomunista, l’illa Robben a Sud-àfrica, les “empremtes de la massacre” de Sarajevo, l’espai sideral, el Titanic o Vietnam (vegeu Lennon i Foley, 2000, sobre el “turisme fosc”; O’Rourke, 1988, sobre les “vacances a l’infern”). En alguns casos, la conversió a destinació turística forma part d’un procés reflexiu pel qual les societats i llocs passen a “integrar”  l’ordre global (o “reintegrar-lo”, com en el cas de Cuba durant la dècada de 1990).

A més, ha augmentat notablement el nombre de turistes procedents de nombrosos països molt diferents, sobretot de l'”Orient”, en el que antany eren llocs visitats i consumits pels ciutadans d'”Occident” L’augment del nivell de renda de la classe mitjana asiàtica (i els viatges d’estudis realitzats per estudiants i el turisme motxillaire) ha generat un fort desig de veure “per ells mateixos” els llocs d'”Occident” que semblen haver definit la cultura global. No obstant això, Hendry també descriu com, avui dia, s’estan establint diversos parcs temàtics plens de característiques exòtiques d'”occidentalisme” dins de països asiàtics (2000). És el que aquesta autora descriu com “el contraatac d’Orient”: l’exposició de nombroses característiques de la cultura occidental per a l’admiració i exotització dels asiàtics, una mena d’orientalisme invers.

A més, aquests circuits de turisme global integren diverses modalitats de treball. Resulta difícil no sentir-se implicat o afectat per un o més d’aquests circuits que, cada vegada més, s’encavallen amb una “economia de signes” de caràcter més general, que s’estén a través de múltiples espais de consum (Lash i Urry, 1994). Entre aquestes modalitats d’ocupació hi ha el transport, l’hoteleria (incloent-hi el turisme sexual: Clift i Carter, 1999), els viatges, el disseny i l’assessoria; la producció d'”imatges” de llocs turístics globals, icones globals (la Torre Eiffel), models icònics (la platja global) i icones vernacles (danses balineses); la mediatització i distribució d’imatges a través de mitjans impresos, televisió, Internet, etc.; i l’organització a través de la política i de campanyes de protesta a favor o en contra d’infraestructures.

D’altra banda, cada vegada més, recorren el planeta marques o logotips ubiquament i enormement poderosos (vegeu Klein, 2000). El seu poder, de caràcter fluid, deriva de la forma en què, durant les dues últimes dècades, les corporacions de més èxit han abandonat la manufacturació real de productes per convertir-se en productors de marques, amb un nivell ingent de despesa en màrqueting, disseny, patrocini, relacions públiques i publicitat. Aquestes companyies de marca, entre les quals hi ha moltes societats del sector del turisme i l’oci com Nike, Gap, Easyjet, Body Shop, Virgin, Club Med o Starbucks, produeixen “conceptes” o “estils de vida”: “alliberades de les rèmores del món real, com les botigues i la fabricació de productes, tenen tota la llibertat per créixer, no tant com a proveïdores de béns i serveis, sinó a la manera d’al·lucinacions col·lectives” (Klein, 2000: 22). 

Així doncs, hi ha innumerables formes per les quals enormes quantitats de persones i llocs queden atrapats en el vertiginós remolí del turisme global. No hi ha dues entitats independents, el “turisme” i el “món global”, que mantenen connexions externes entre si, sinó que ambdues nocions formen part integrant del mateix conjunt de processos complexos i interconnectats. Encara més: aquestes infraestructures, els fluxos d’imatges i persones i les pràctiques emergents de “reflexivitat turística” haurien de conceptualitzar-se com un “híbrid global” que, en el seu conjunt, és capaç d’expandir- se i reproduir-se per tot el planeta (Urry, 2000: capítol 2). Això és anàleg a la mobilitat d’altres híbrids globals com ara Internet, l’automobilitat o les finances globals, que s’escampen pel planeta reconformant i reconfigurant el “global”.

La “incorporació” de la mirada

De vegades he fet referència al viatge com a viatge “corporal”, en un intent de subratllar una cosa tan evident que sovint es passa per alt: que els turistes que es mouen d’un lloc a un altre constitueixen cossos voluminosos, fràgils, d’una certa edat, gènere i raça (Veijola i Jokinen, 1994; Urry, 2000: capítol 3), que es troben amb altres cossos, amb altres objectes i amb el món físic de forma multisensorial. El turisme sempre implica moviment i formes de plaer corporals, i aquests aspectes han d’ocupar un lloc central en qualsevol sociologia que tracti d’estudiar les modalitats de turisme. La mirada del turista sempre implica relacions entre cossos que, per ells mateixos, es mouen com a mínim de forma intermitent.

A més, els cossos es representen a ells mateixos interactuant amb la sensació directa de l'”altre” i diversos paisatges sensorials (Rodaway, 1994), naveguen cap endarrere i cap endavant,movent-se entre la sensació directa del món extern en moure-s’hi corporalment, en ell i a través d’ell (o en ajeure’s inerts per bronzejar-se), i paisatges sensorials mitjançats discursivament que denoten gust i distinció social, ideologia i significat. Aquests cossos, al mateix temps sentits i sensors, realitzen diferents accions. Els cossos no constitueixen entitats fixes i donades, sinó que impliquen actuacions destinades sobretot a expressar nocions de moviment, natura, gust i desig a dins i a través del cos. Així doncs, hi ha connexions complexes entre les sensacions corporals i els “paisatges sensorials” socioculturals mitjançats pel discurs i la llengua (vegeu Crouch, 2000, i Macnaghten i Urry, 2000, sobre els paisatges d’oci incorporats). Això es pot apreciar en gran part del turisme tropical, com per exemple al Carib, on els primers visitants podien provar noves fruites, ensumar flors, sentir la calor del sol o submergir el cos en la humida exuberància del bosc tropical, a més de veure nous indrets (vegeu Sheller, 2003).

El cos sent mentre es mou; posseeix sinestèsia, el sisè sentit que ens informa del que el cos està fent en l’espai mitjançant les sensacions de moviment enregistrades per articulacions, músculs, tendons, etcètera. Per a aquest sentit del moviment, la “mecànica de l’espai”, adquireix una importància especial el sentit del tacte: els peus damunt la vorera o el camí de muntanya, les mans damunt una superfície rocosa o un volant (Gil, 1998: 126; Lewis, 2001). Diversos objectes i tecnologies mundanes fomenten aquest sentit sinestèsic ampliant sensorialment les capacitats humanes en i a través del món extern. D’aquesta manera, s’esdevenen acoblaments d’humans, objectes, tecnologies i codis que produeixen de forma contingent durabilitat i estabilitat en la mobilitat. Aquests acoblaments híbrids poden recórrer camps i ciutats, reelaborant els paisatges rurals i urbans a través del seu moviment.

Un dels efectes de les tecnologies mòbils consisteix a modificar la naturalesa de la visió. Les modalitats “estàtiques” de la mirada del turista se centren en la forma bidimensional, els colors i els detalls de la vista que tenim davant nostre, i poden desplaçar-se amb la nostra mirada (Pratt, 1992: 222). Aquesta mirada estàtica es capta de forma paradigmàtica amb una càmera immòbil. En contraposició, amb el que Schivelbusch anomena la “mobilitat de la visió”, tenim panorames de trànsit ràpid, un sentit d’apressament multidimensional i interconnexions fluides de llocs, persones i possibilitats (1986: 66). Hi ha multitud de “mirades turístiques”: la captació de vistes des d’un tren, a través de la finestreta d’un cotxe, el portell d’un vaixell de vapor, la càmera de vídeo o el visor de la càmera digital (Larsen, 2008). 

L’avenç del ferrocarril en el s. XIX va constituir un fita per al desplegament d’aquesta mirada més mobilitzada. Des del vagó del ferrocarril, el paisatge va començar a visualitzar-se com una sèrie de panorames emmarcats succeint-se ràpidament, com una “percepció panoràmica” en lloc de la percepció d’un paisatge en el qual ens hauríem d’aturar o que hauríem d’esbossar, pintar o captar d’una altra manera (Schivelbusch, 1986). Com diu Nietzsche a la seva cèlebre frase: “Tots som com el viatger que coneix una terra i la seva gent des d’un vagó de ferrocarril” (citat a Thrift, 1996: 286). El desenvolupament del ferrocarril va tenir conseqüències específiques sobre els inicis del turisme dins les fronteres dels Estats Units. Els viatgers es referien de forma específica a la manera com el ferrocarril anihilava l’espai mitjançant la seva excepcional velocitat, que no es percebia totalment gràcies a la inusual comoditat del vagó ferroviari. El viatge en ferrocarril generava una profunda sensació de vastitud, escala, grandesa i dominació del paisatge solcat pel tren (Löfgren, 2000: 3; Urry, 2007: capítol 5).

De la mateixa manera, la perspectiva des de la finestreta del cotxe ha repercutit de manera significativa en la naturalesa de la “mirada” visual, ja que ha permès una apreciació clara de la materialitat de la ciutat o el paisatge (Larsen, 2008). Ja he abordat amb anterioritat alguns moments de la història de l’automobilitat, incloent-hi la motorització de l’Europa d’entreguerres, que implicava una mena de “travessia per la vida i història d’un territori” (Urry, 2007: capítol 6). La classe mitjana, cada vegada més domesticada, “va començar a viatjar per Anglaterra i a fer més fotografies que mai abans en la història” (Taylor, J., 1994: 122, vegeu 136-45, sobre la kodakització del paisatge anglès). Mentrestant, als Estats Units de la postguerra, determinats paisatges s’alteraven substancialment per produir un paisatge recreatiu “agradable per al motorista […], utilitzant el territori de manera que ‘es convertís en una fotografia atractiva des de la carretera'” (Wilson, 1992: 35; el subratllat és meu). L’Estat va convertir la natura en quelcom “que només s’apreciés a través dels ulls” (Wilson, 1992: 37). La perspectiva des de la finestreta del cotxe implica que “com més ràpid conduïm, més plana sembla la Terra” (Wilson, 1992: 33).

Tanmateix, aquesta corporalitat del moviment sí que produeix moments intermitents de proximitat física: trobar-se corporalment en el mateix espai que un paisatge rural o urbà, en un esdeveniment en viu, amb els amics, familiars, col·legues o la parella, o fins i tot en companyia d'”estranys” desitjats (tots esquiadors, tots amb edats compreses entre divuit i trenta anys i “solters”, tots jugadors de bridge). Una part important dels viatges es fa per una poderosa “compulsió a la proximitat” que provoca que el fet de ser allà amb altres persones sembli totalment “necessari” (Boden i Molotch, 1994; Urry, 2007: capítol 2). Molts treballs consideren components de viatge la importància de la connexió, la necessitat de la trobada, d’animar altres persones, de mantenir les nostres connexions. L’aspecte crucial en la majoria de les modalitats de turisme consisteix a ser allí un mateix, amb independència que el lloc en qüestió ocupi un lloc central en la indústria global del turisme o no sigui més que un lloc recomanat per un amic. Els llocs han de ser vistos “per un mateix” i experimentats de forma directa: reunir-se en una casa específica de la nostra infància, visitar un restaurant concret, passejar per una vall fluvial determinada, escalar amb energia un pujol específic o fer una bona fotografia un mateix. Així doncs, la copresència implica veure, tocar, sentir, ensumar o assaborir un indret específic (vegeu Urry, 2007, sobre els múltiples sentits implicats en la mobilitat).

Un altre tipus de viatges es realitza per assistir a un esdeveniment “en viu”, programat per a un moment específic. Alguns exemples serien esdeveniments polítics, artístics, festius i esportius; el component “en viu” d’aquests últims és especialment notable, ja que se’n pot desconèixer el resultat (i fins i tot la durada). Es tracta d’esdeveniments que no podem “perdre’ns” i que generen enormes moviments de persones en moments molt específics en el marc de “ciutats globals”, com a resultat del desig de “presenciar” el megaesdeveniment en qüestió “en viu” (vegeu Roche, 2000). Roche descriu els megaesdeveniments programats com a “‘nodes’ i ‘commutadors’ espaciotemporals de caràcter social que […] canalitzen, barregen i redirigeixen fluxos globals” (2000: 199). Aquests esdeveniments constitueixen moments espaciotemporals de condensació global i impliquen una “localització” particularment intensa en “llocs únics, a causa del fet que posen en escena esdeveniments també únics”. Per tant, aquests llocs posseeixen la “capacitat de transformar el seu caràcter mundà […] per convertir-se en aquestes seus especials de ‘ciutat amfitriona'”, que passen a ocupar un nínxol nou i diferenciat al si del turisme global (Roche, 2000: 224).

La copresència gairebé sempre implica viatjar a altres indrets o més enllà per arribar a aquests llocs visualment característics amb l’objectiu de veure un esdeveniment en viu, escalar una superfície rocosa específica, vagarejar “tot sol com un núvol” (com deia el poema de William Wordsworth), descendir per aigües braves, fer salt de pont, etcètera. Aquestes pràctiques definides corporalment s’ubiquen en “espais recreatius” específics i especialitzats, allunyats geogràficament i ontològicament de la llar i el lloc de treball. Part de l’atractiu d’aquests llocs, en els quals els cossos es poden sentir corporalment vius, aparentment “naturals” o rejovenits, està en el fet que, des d’una perspectiva sensorial, són “altres” llocs, diferents dels llocs i de les rutines quotidianes.

Aquests llocs inclouen un component d'”aventura”: són illes de vida generades a partir d’una excitació corporal intensa, de cossos en moviment que troben el seu complex camí en el temps i l’espai (vegeu Lewis, 2001, sobre l'”aventurer” escalador). Algunes pràctiques socials impliquen un fenomen de resistència corporal en el marc del qual el cos materialitza la seva relació amb el món exterior. A la fi del segle XVIII, el sorgiment del passeig com a acció de resistència, la “llibertat” de la calçada i el desenvolupament del passeig com a activitat d’oci van constituir modestos actes de rebel·lia contra la jerarquia social establerta (Jarvis, 1997: capítols 1 i 2 sobre el “passeig radical”). De la mateixa manera, el “turisme extrem d’aventura” a Nova Zelanda posa de manifest formes de resistència física davant el treball i la rutina diària (vegeu Cloke i Perkins, 1998). D’altra banda, el desig hedonista d’adquirir un cos bronzejat va sorgir com a resistència a l’ètica protestant, la domesticitat de les dones i l'”oci racional” (vegeu Ahmet, 2000).

Fins ara he considerat el cos des del punt de vista del cos espectador o del cos en moviment. Tanmateix, el turisme sovint es relaciona amb el cos vist, que s’exhibeix, actua i sedueix els visitants mostrant habilitats, encants, força o sexualitat. En efecte, Desmond posa en relleu com la indústria turística integra actuacions en viu i exhibicions corporals d’una manera ordinària (1999). Sovint és el cos en moviment el que rep l’atenció, a mesura que el turisme global es caracteritza cada vegada més per una “corporalitat espectacular”. L’actuació del cos en danses i balls s’ha convertit en una cosa comuna, com per exemple les danses de guerra maoris, les cerimònies de dansa balineses, la samba brasilera i la dansa hawaiana hula.

Aquests exemples impliquen el que MacCannell anomena “etnicitat reconstruïda” i “autenticitat representada” (1999, 1973). En la representació corporal de la dansa hula, s’ofereixen per ser consumides visualment nocions específiques del cos femení mestís (blanca-indígena). Aquestes danses semblen “actuacions autèntiques” i el seu atractiu està en el fet que el visitant té la impressió que es tracta d’una trobada no mitjançada, de la representació genuïna d’una tradició ancestral, i no d’una actuació realitzada simplement per al visitant. Les ballarines d’aquestes danses es converteixen en signes del que el públic turista creu que són.

En alguns casos, quan les actuacions s’han convertit en el significant predominant de la cultura en qüestió, aquest tipus de danses es converteixen en significants molt poderosos. D’aquesta manera, en les cultures maori i hawaiana, la dansa equival a la cultura, ja que eclipsa la resta de significants i esdevé recognoscible en tot el planeta. Desmond descriu la història racial i de gènere relativa a la formació de la ballarina de hula, des dels primers anys del segle passat fins al moment actual, en què sis milions de visitants assisteixen cada any a un edèn naturalista denotat per exhibicions corporals de ballarines “originals” de hula. Aquest lloc-imatge ha arribat a reconèixer-se a nivell global i a redistribuir-se de forma infinita (1999: part 1).

Un món mòbil

En l’apartat anterior he posat de manifest l’existència d’interconnexions d’una potència enorme entre el “turisme” i la “cultura” en el marc d’un món mòbil (vegeu Rojek i Urry, 1997): no solament viatgen els turistes, sinó també els objectes, les cultures i les imatges. Així mateix, sembla que existeix una “cultura mòbil” de caràcter més general derivada d’una “compulsió per la mobilitat”. L’obra Questions of Travel de Kaplan aborda aquesta cultura de la mobilitat (1996). La seva “família” en sentit ampli residia en diversos continents. Per a ella, els viatges i el turisme eren “inevitables, indiscutibles i necessaris en tot moment per a la família, l’amor i l’amistat, així com per a la feina” (1996: IX). Kaplan “va néixer en una ‘cultura’ que donava per fets els avantatges nacionals de viatjar”, a més d’assumir que els “ciutadans nord-americans [podien] viatjar allí on volguessin” (1996: IX). Això porta implícita la idea que les persones tenen dret a viatjar perquè això constitueix una part essencial de la seva vida. Les cultures es fan tan mòbils que es considera que els ciutadans contemporanis (no solament els nord-americans!) tenen dret a passar per altres llocs i cultures, i a dirigir-s’hi. A més, quan els membres d’una llar estan en moviment permanent, les diferències entre la llar i l’exterior perden el seu poder. Les cultures impliquen i requereixen formes de mobilitat diverses i extensives. Ara bé, no hi ha cap cultura que iguali el fenomen de l’Hindu Kumbh Mela Festival d’Allahabad, a l’Índia, el 24 de gener de 2001. Probablement es va tractar del major volum de persones que han viatjat a un únic lloc durant un període de temps reduït: entre trenta i cinquanta milions d’hindús d’arreu del món van acudir als marges del Ganges.

En efecte, pertànyer a una cultura gairebé sempre implica viatjar. Els desplaçaments de desenvolupament i manteniment cultural adopten diferents formes. Hi ha pelegrinatges a llocs sagrats de la cultura, a l’escenari de textos bàsics visuals o escrits o a llocs on van tenir lloc fets clau, així com desplaçaments per veure de forma específica persones destacades o els seus registres documentals i per presenciar altres cultures amb l’objectiu de reforçar els vincles culturals propis.

La importància de viatjar a una cultura i de com viatgen les pròpies cultures es pot copsar des del punt de vista de la nacionalitat. El discurs d’una nació sobre si mateixa constitueix un aspecte central. Les històries nacionals narren un relat, el d’un poble que discorre per la història, que sovint es remunta a temps immemorials (Bhabha, 1990). Gran part d’aquesta història, de les seves tradicions i icones, ha estat “inventada” i deriva tant d’oblidar el passat com de recordarlo (McCrone, 1998: capítol 3). L’Europa de finals del segle XIX es va caracteritzar per una notable activitat d’invenció de tradicions nacionals. Per exemple, a França, el dia de la Bastilla es va inventar el 1880, La Marsellesa es va convertir en himne nacional el 1879, el 14 de juliol es va declarar festa nacional el 1880 i l’Església catòlica només va rescatar Joana d’Arc de la foscor en la dècada de 1870 (McCrone, 1998: 45-6). Des d’una perspectiva més general, la idea de “França” es va ampliar “mitjançant un procés semblant a la colonització a través de la comunicació, de manera que, en finalitzar el segle XIX, s’havia unificat la cultura popular i l’elitista” (McCrone, 1998: 46). Un element clau en aquest procés va ser la producció massiva de monuments públics en la nació, que atreien viatgers i eren vistos, comentats i compartits mitjançant pintures, fotografies, pel·lícules i la indústria turística europea.

Tant aquesta participació col·lectiva com la funció més general del viatge com a productor de nacions es van iniciar amb la Gran Exposició de 1851 al Crystal Palace de Londres, el primer esdeveniment turístic nacional de la història. Encara que la població britànica només ascendia a divuit milions, sis milions de persones van visitar l’Exposició, moltes d’elles fent ús dels nous ferrocarrils per visitar la capital de la nació per primera vegada. En la segona meitat del segle XIX van tenir lloc megaesdeveniments similars a tot Europa; en alguns d’ells, el nivell d’assistència va arribar als trenta milions de persones aproximadament (Roche, 2000). Mentrestant, a Austràlia se celebrava una Exposició Internacional Centenària a Melbourne el 1888, a la qual es creu que van assistir dues terceres parts de la població australiana (Spillman, 1997: 51). D’altra banda, la fundació de museus i la promoció d’artistes, arquitectes,músics, dramaturgs, novel·listes, historiadors i arqueòlegs nacionals han tingut una importància especial en la genealogia del nacionalisme (McCrone, 1998: 53-5; Kirshenblatt-Giblett, 1998).

Així mateix, la història recent ha presenciat el sorgiment d’un escenari públic global en el qual gairebé totes les nacions han d’aparèixer, competir, mobilitzar-se com a espectacle i atreure grans volums de visitants. La ubicació en aquest escenari funciona de forma específica a través dels megaesdeveniments ja esmentats, com són les olimpíades, els campionats mundials i les exposicions (Harvey, 1996). Aquests esdeveniments internacionals, basats en les premisses del turisme de masses i el cosmopolitisme, impliquen una creixent concepció de la identitat nacional pel que fa a la seva localització en l’escenari global. És l’aparició en aquest escenari el que promou el viatge tant corporal com imaginari a aquests megaesdeveniments de l’ordre global, i especialment als “jocs olímpics i les exposicions en el marc del creixement de la cultura global” (Roche, 2000).

A més, per a moltes cultures, una part important dels viatges implica travessar fronteres nacionals. Les llars situades en països en vies de desenvolupament estan creant pautes de mobilitat extensiva amb l’augment del seu nivell de renda. La proliferació de “diàspores globals” amplia la varietat, l’abast i la rellevància de totes les formes de viatge per a les famílies i llars desplaçades. Ong i Nonini també posen de manifest la importància de la mobilitat transfronterera en el cas de la massiva diàspora xinesa, que es calcula que inclou entre 25 i 45 milions de persones (1997). Clifford resumeix: “Una vegada separades de la seva pàtria per vastos oceans i barreres polítiques, les persones desplaçades mantenen d’una manera creixent relacions frontereres amb el país d’origen gràcies al continu anar i venir possibilitat per les tecnologies modernes de transport, comunicació i migració laboral. Els avions, telèfons, cintes, càmeres de vídeo i mercats de treball mòbil redueixen les distàncies i faciliten un trànsit de doble sentit, tant legal com il·legal, entre els llocs del món” (1997: 247). Aquest desplaçament de diàspora també és bastant obert pel que fa a la temporalitat. A diferència del turisme convencional, que es basa en la diferenciació clara entre “llar” i “fora de la llar”, el viatger de diàspora sovint no posseeix fronteres temporals clares, ja que la transició entre les dues activitats tendeix a ser fluida.

Conclusió

Així doncs, la globalització ha introduït algunes reconfiguracions crucials de la mirada del turista, tant per als cossos en permanent moviment que s’aturen de forma intermitent com per als cossos immobilitzats que es troben en alguna d’aquestes “trobades estranyes” del nou ordre mundial. Aquestes trobades impliquen nivells excepcionals de “no interacció” o anonimat urbà, sobretot en les curioses “ciutats emmurallades” conegudes com a aeroports (Gottdiener, 2001: 34-5; Cwerner, Kesselring, Urry, 2008).

S’ha produït una transició de dimensions enormes des de la mirada del turista més o menys única en el segle XIX fins a la proliferació actual d’innumerables discursos, formes i encarnacions de la mirada del turista. En un pla senzill, podríem parlar de la globalització de la mirada del turista, ja que múltiples mirades han esdevingut un component central de la cultura global i han tingut com a impressionant conseqüència la seva propagació gairebé pertot arreu. Hi ha un nombre immens de mobilitats: físiques, imaginàries i virtuals, voluntàries i coaccionades.

D’altra banda, hi ha molt menys “turisme” en si que es doni en el marc de modalitats espaciotemporals de caràcter específic i distintiu; s’ha produït una “fi del turisme” en el marc d’una “economia de signes” de caràcter més general. Cada vegada hi ha més similituds entre conductes característiques de la “llar” i de “fora de la llar” (vegeu Shaw, Agarwal, Bull, 2000: 282). Amb la mediatització massiva del turisme proliferen els llocs turístics per tot el planeta, alhora que llocs d’activitat quotidiana es redissenyen en clau “turística”, com ha ocorregut amb nombrosos entorns tematitzats. La mobilitat ocupa un lloc cada vegada més central en les identitats de molts joves, dels desplaçats per diàspora i de nombrosos jubilats relativament adinerats que poden viure en moviment. I la “reflexivitat turística” permet que pràcticament qualsevol lloc (per “avorrit” que sigui) pugui desenvolupar una localització de nínxol en els vertiginosos contorns de l’ordre global emergent (vegeu l’espectacular col·lecció de postals avorrides de Martin Parr a Boring Postcards, 1999.

John Urry va desenvolupar aquest article a partir de The Tourist Gaze, segona edició publicada en anglès al desembre de 2002 (Londres: Sage). Edició castellana: La mirada del turista (Lima: Universidad de San Martín de Porres, 2004). Publicat originalment a la revista Metropolis al juny de 2008.