La cocaïna del poble

Estàndard


Traduïm l’últim article d’Umberto Eco publicat a L’espresso el 7 de desembre de 2007

En un recent debat dedicat a la semiòtica del sagrat és va acabar parlant a un cert punt d’aquella idea que va de Machiavel a Rousseau, i d’altres, d’una “religió civil” dels Romans, entesa com una creença i una obligació capaç de mantenir junta la societat. S’ha fet notar que d’aquesta concepció, en si mateixa virtuosa, s’arriva fàcilment a la idea de la religió com “instrumentum regni”, mitjà que un poder polític (potser representat per descreguts) utilitza per mantindre bons els seus propis subdits.

L’idea era ja present a autors que poseíen l’experiència de la religió civil dels romans i per exemple Polibi (“Storia” VI) escrivia a propòsit dels ritus romans que “a una nació formada solament d’aquells que saben, seria inútil recorre a mitjans com aquests, però ja que la multitud és per la seva natura voluble i obeeix a pasions de tot génere, a una desenfrenada avidesa, a ira violenta, no queda més que controlar-la amb tals aparells i amb misterioros temors. Soc per això del parer que els antics no havíen introduït sense raó entre la multitud la fe religiosa i la superstició sobre l’Hades, però que a més són estúpids aquells que busquin eliminar-ho als nostres díes. Els Romans, tot i gestionar als arquegis públics i a les ambaixades cantitat de diners de molts majors, és conserven honests solament per respecte al vincle del jurament; mentre entre els altres pobles rarament és trova qui no toqui el diner públic, entre els Romans és extrany trovar que algú és taqui de tal culpa”.

Si bé els romans és comportaven així virutosament a l’època republicana, certament en cert punt han deixat de fer-ho. I és pot entendre perqué segles després Spinoza donà un altre lectura de “’l’instrumentum regni”, i dels seves cerimònies esplèndides i captivadores: “Per tant, si és cert que el secret més gran i el màxim interès del règim monàrquic consisteixen en sotmetre els homes a l’engany i l’amagar sota un persuasiu nom de religió la por amb que aquests han de ser sotmesos, perqué combaten per la seva pròpia exclavitut com si fos la seva salvació, és també veritat que en una lliure comunitat no és podria ni pensar ni provar de realitzar cap de més funesta” (Tractat teológic-polític).

D’aquí no era difícil arrivar a la celebre definició marxista per la qual la religió és l’opi del poble. Però és veritat que els religions tenen sempre aquesta “virtus dormitiva”? D’opinió netament diversa és per exemple José Saramago que moltes vegades s’ha aixecat contra les religions com a font de conflicte: “Les religions, totes, sense excepció, no serveixen mai per apropar i reconciliar els homes i, al contrari, han estat i continuen sent causa de sufriment inenarrable, de tragedies, de monstruosa violència física i espiritual que constitueixen un dels més tenebrosos capítols de la miséria humana” (“La Repubblica”, 20 setembre 2001). Saramago concloïa en un altre lloc que “si fòssim ateus viuriem una societat més pacífica”. No estic segur que tingui raó, però sembla que indirectament el papa Ratzinger li hagi respost a la seva recent encíclica “Spe salvi” on diu que per el contrari l’ateisme del XIX i del segle XX, encara que s’hagi presentat com una protesta contra les injusticies del món i de la història universal, ha acceptat que sota “de tals premises s’han donat les més grans crueltats i violacions de la justícia”.

Em fa sospitar que Ratzinger penses en aquells sense-Deus de Lenin i Stalin, però oblidés que sobre els banderes nazis hi era escrit “Gott mit uns” (que significa “Deu ès amb nosaltres”), que falanges de capellans militars benedíen els gallards feixistes, que inspirat per principis religiosísims i sostingut pels Guerrillers de Crist Rei vivía el masacrador Francisco Franco (a més quedin els crims dels seus adversaris, sempre va estar ell qui va començar), que religiosísims eren els vandeans contra els republicans que havíen inventat una Deesa Raó (“instrumenti regni”), que catòlics i protestants s’han alegrement masacrat anys rere anys, que tant els creuats o els seus enemics van ser animats per motivacions religioses, que per defendre la religió romana és feien menjar els cristians als lleons, que per raons religioses han estat morts molts rojos, que religiosísims són els fonamentalistes musulmans, els terroristes dels Twin towers, Osama i els talibans que bombardejaven el Buddha, que per raons religioses s’oposen Índia i Pakistan, i que per sempre invocant “God Bless America” Bush a invaït L’Iraq. Per tot això, m’ha vingut a la ment que potser (si en algun moment la religió és o ha sigut l’opi del poble) més vegades ha sigut la cocaïna. Potser l’home és un animal psicodélic.

Anuncis

Un pensament sobre “La cocaïna del poble

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s