Conversa amb Sartre, 1 de novembre de 1979

Traduïm un fragment de l’entrevista Anarquía i moral publicada a Revista de Filosofía, num. 69, 1990. Per R. Fornet, M. Casañas i A. Gómez.

P: Vol dir això que l’home és l’absolut?
R: L’home no és l’absolut, pero ell és el seu fi absolut perqué ser home és ser moral. És tracta, per l’home, de viure moralment perqué el seu més profund secret és ser moral.
P: Això significa que la llibertat de l’home sempre és llibertat moral? Seria així la llibertat del valor superior?
R: La llibertat en si no és un valor, sinó que ella mateixa escull el que vol com a valor absolut. Ella és valoritzada. La llibertat mateixa no és un valor, és una realitat metafísica.
P: En quin sentit hem de prendre l’afirmació que la llibertat és una realitat metafísica?
R: En el sentit d’una realitat transcendental; és la realitat que estima en cadasqu, és l’orígen, la salvació. Cada home ha de ser el producte de la comunitat i una realitat lliure.
P: A partir d aquesta visió de la llibertat, què significa el poder entés com a negació de la llibertat?
R: El poder és una de les formes esencials del mal.
P: Com definiria vosté avui la seva moral?
R: Seria una moral d’esperança, perqué l’esperança és el valor, sent veritat que la realitat de la societat anarquista no és per demà
P: Però, cóm és pot unir això amb la seva afirmació segons la qual la història és un absurd?
R: La història no és absurda, jo no ho penso. Ho vaig poder dir, però no ho pensava bastant. Ella te un sentit, que podem veure cada vegada que constatem el que ha arribat a ser la societat: hi ha un progrés des de l’època dels romans fins avui. Per exemple, la aparició de crist va fer neixer la vida subjectiva, element essencial del pensament cristià. Abans del cristianisme no hi havía vida subjectiva. Per la vida subjectiva l’home intenta recuperar la seva objectivitat, és a dir, cada home tendeix a captar-se com la unitat de’l objectivitat i de la subjectivitat, en tant que abans la subjectivitat estava separada de la objectivitat. Ara hem d’explicar als essers humans mitjançant dos aspectes, cap dels quals domina a l’altre: ambdós expressen les mateixes intencions –entesa aquesta paraula en sentit fenomenológic-.
P: Com entén vosté ara l’afirmació de’l home com passió inútil?
R: És una realitat que resta encara vertadera per a molts essers humans, però hi ha un esforç per fer-ho desapareixer, en la preparació d’una acció. Per altre banda, el pas de la passió a la acció és un dels fonaments de la moral.
P: Hi ha una relació entre l’ideal ontológic de L’esser i el no-res i l’ideal moral (societat anarquista)?
R: L’ideal ontológic era fals: no hi ha síntesi possible de l’en-si i del per-si. Hem de buscar més bé la síntesi de’l objectivitat i de la subjectivitat, perqué l’objectivitat de l’home no és la d’un objecte.
P: Creu vosté que la experiència de la finitud condiciona les relacions humanes?
R: Sí, certament, però no he tractat encara aquest problema. Avui penso el problema de les relacions humanes a partir del que denomino la dyada, que sgnifica la relació primera amb un altre i del altres amb mi. Això suposa la reciprocitat donat que nosaltres no som dos com quan és diu que hi han dues tasses. És una relació recíproca; primitivament som una dyada.
P: La dyada prové d’una experiència mística?
R: No, la dyada no pertany a la mística, sinó a la racionalitat. Tot el qual és, és racional, en el sentit que forma part d’un conjunt definit per principis i que s’anomena realitat.