Feix de contemporaneïtat, per Giorgio Agamben

Aquesta falta de coincidència, aquest interval no significa, òbviament, que contemporani sigui aquell que viu en altre temps, un nostàlgic que està millor a l’Atenes de Pèricles o al París de Robespierre i del marquès de Sade que no pas a la ciutat o al temps a on li ha tocat viure. Un home intel·ligent pot odiar el seu temps, però de tota manera sap que pertany a ell irrevocablement, sap que no pot fugir al seu temps.

La contemporaneïtat és aquesta relació singular amb el propi temps, que s’adhereix a ell però, alhora, pren distància d’aquest; més específicament, és aquesta relació amb el temps que s’adhereix a ell a través d’un desfasament i un anacronisme. Aquells que coincideixen completament amb l’època, que concorden en qualsevol punt amb ella, no són contemporanis doncs, justament per això, no assoleixen la seva visió, no poden mantenir fixa la mirada sobre ella.

• • •

En 1923, Osip Mandelštam escriu una poesia que titula “El segle” (encara que la paraula russa vek significa també “època”). Aquesta conté no una reflexió sobre el segle, sinó sobre la relació entre el poeta i el seu temps, és a dir, sobre la contemporaneïtat. No el “segle”, sinó, segons les paraules que obren el primer vers, “el meu segle” (vek moi):

Segle meu, la meva bèstia, qui podrà/ mirar-te als ulls/ i unir amb la seva sang/ les vèrtebres de dos segles?

El poeta, que havia de pagar la seva contemporaneïtat amb la vida, és aquell que ha de tenir fixa la mirada en els ulls del seu segle-bèstia, unir amb la seva sang l’esquena trossejada del seu temps. Els dos segles, els dos temps no són només, com va ser suggerit, el segle XIX i el XX, sinó també, i abans de res, el temps de la vida de l’individu (recordin que la paraula llatina saeculum significa en els seus orígens el temps de la vida) i el temps històric col·lectiu, que anomenem, en aquest cas, el segle XX, l’esquena del qual —aprenem en l’última estrofa de la poesia— està trossejada. El poeta, en tant que contemporani, representa aquesta fractura, és el que impedeix al temps formar-se i, alhora, la sang que ha de suturar la ruptura. El paral·lelisme entre el temps —i les vèrtebres— de la criatura i el temps —i les vèrtebres— del segle constitueix un dels temes essencials de la poesia:

Fins que viu la criatura/ ha de dur les seves pròpies vèrtebres,/ els fluxos bromegen/ amb la invisible columna vertebral./ Com tendre, infantil cartílag/ és el segle neonat de la terra.

L’altre gran tema —també aquest, com l’anterior, una imatge de la contemporaneïtat— és el de les vèrtebres trossejades del segle i de la seva unió, que és obra de l’individu (en aquest cas, del poeta):

Per a alliberar el segle de les cadenes/ per a donar inici al nou món/ es necessita reunir amb la flauta/ els genolls nuosos dels dies.

Es pot provar amb la següent estrofa, la que tanca el poema, que es tracta d’una tasca irrealitzable —o, fins i tot paradoxal—. No només l’època-bèstia té les vèrtebres trossejades, sinò també vek, el segle que tot just va néixer, amb un gest impossible per a qui té l’esquena trencada, vol voltejar-se cap a enrere, contemplar les pròpies petjades i, d’aquesta manera, mostra el seu rostre dement:

Però està trossejada la teva columna/ el meu meravellós i pobre segle./ Amb un somriure insensat/ com un bèstia alguna vegada flexible/ et volteges cap a enrere, feble i cruel/ a contemplar les teves petjades.

• • •

El poeta —el contemporani— ha de tenir fixa la mirada en el seu temps. Però què és allò que veu qui observa el seu temps, el somriure dement del seu segle? En aquest punt vull proposar-los una segona definició de la contemporaneïtat: contemporani és aquell que té la mirada fixa en el seu temps, per a percebre no la llum sinó la foscor. Tots els temps són, per a qui experimenta la contemporaneïtat, foscos. Contemporani és, justament, aquell que sap veure aquesta foscor, i que és capaç d’escriure mullant la ploma en les tenebres del present. Però què significa “veure les tenebres”, “percebre la foscor”?

Una primera resposta ens la suggereix la neurofisiología de la visió. Què ens passa quan ens trobem en un ambient en el qual no hi ha llum, o quan tanquem els ulls? Què és la foscor que veiem en aquest moment? Els neurofisiólegs ens diuen que l’absència de llum desinhibeix una sèrie de cèl·lules perifèriques de la retina, anomenades justament of-cells, que entren en activitat i produïxen aquesta particular espècie de visió que anomenem foscor. Per tant, la foscor no és un concepte exclusiu, la simple absència de llum, alguna cosa com una no-visió, sinó el resultat de l’activitat de les of-cells, un producte de la nostra retina. Això significa, si tornem ara a la nostra tesi sobre la foscor de la contemporaneïtat, que percebre aquesta foscor no és una forma d’inèrcia o de passivitat, sinó implica una activitat i una habilitat particular, que, en el nostre cas, correspon a neutralitzar les llums que provenen de l’època per a descobrir les seves tenebres, la seva foscor especial, que, no obstant això, no es pot separar d’aquestes llums.

Pot dir-se contemporani només aquell que no es deixa encegar per les llums del segle i que assoleix distingir en elles la part de l’ombra, la seva íntima foscor. No obstant això, no hem assolit encara la resposta a la nostra pregunta. Per què l’assolir percebre les tenebres que provenen de l’època hauria d’interessar-nos? No és potser la foscor una experiència anònima i per definició impenetrable, quelcom que no està dirigit a nosaltres i que no pot, per això mateix, correspondre’ns? Al contrari, el contemporani és aquell que percep la foscor del seu temps com una cosa que li correspon i no deixa d’interpel·lar-lo, quelcom que, més que altra llum es dirigeix directa i especialment a ell. Contemporani és aquell que rep en ple rostre el feix de tenebres que prové del seu temps.

• • •

En el firmament que observem durant la nit, les estrelles resplandeixen envoltades per una espessa foscor. Atès que a l’univers hi ha un nombre infinit de galàxies i de cossos lluminosos, la foscor que veiem en el cel és una cosa que, segons els experts, necessita d’una explicació. És justament de l’explicació que la astrofísica contemporània dóna a aquesta foscor del que voldria parlar en aquest moment. A l’univers en expansió, les galàxies més remotes s’allunyen de nosaltres a una velocitat tan forta que la seva llum no aconsegueix arribar-nos. El que percebem com la foscor del cel és aquesta llum que viatja a una gran velocitat cap a nosaltres i, no obstant això, no pot arribar-nos doncs les galàxies de les quals prové s’allunyen a una velocitat superior a la de la llum.

Percebre en la foscor del present aquesta llum que tracta d’arribar-nos i no pot fer-ho, això és el que significa ser contemporanis. Per això els contemporanis són rars. I per això, ser contemporanis és, abans de res, una qüestió de valor: doncs significa ser capaços no només de tenir la mirada fixa en la foscor de l’època, sinó fins i tot percebre en aquesta foscor una llum que, dirigida cap a nosaltres, s’allunya infinitament. És a dir, una cosa més: ser puntuals a una cita a la qual només es pot faltar.

És per això que el present que percep la contemporaneïtat té les vèrtebres trencades. En efecte, el nostre temps, el present no és només el més llunyà: no pot de cap manera arribar-nos. La seva esquena està trossejada i nosaltres ens mantenim exactament en el punt de la fractura. Malgrat tot, per això som contemporanis a ell. Entenguin bé que la cita que està en qüestió amb la contemporaneïtat no té lloc només en el temps cronològic: està en el temps cronològic, quelcom que és necessari i que ho transforma. I aquesta urgència és la inconveniencia, l’anacronisme que ens permet comprendre el nostre temps en la forma d’un “massa aviat”, que és també un “massa tard”, d’un “ja” que és, fins i tot, un “no encara”. I, al mateix temps, reconèixer en les tenebres del present la llum que, sense que mai pugui arribar-nos a, està perennement en viatge cap a nosaltres.

• • •

La contemporaneïtat s’inscriu en el present i el marca, abans de res, com a arcaic; i només qui percep en el més modern i recent els indicis i les marques de l’arcaic pot ser contemporani. Arcaic significa: proper al arjé, és a dir, a l’origen. Però l’origen no està situat només en un passat cronològic; és contemporani a l’esdevenir històric i no deixa d’actuar en aquest, de la mateixa manera que l’embrió segueix actuant en els teixits de l’organisme madur, i el nen, en la vida psíquica de l’adult. La divisió i, al mateix temps, la proximitat, que defineixen la contemporaneïtat tenen el seu fonament en aquesta proximitat amb l’origen, que en cap punt batega amb tanta força com en el present. Qui ha vist per primera vegada, arribant a l’alba per mar, els gratacels de Nova York, ràpidament percep aquest feix arcaic del present, aquesta proximitat amb les runes que les imatges atemporals del 11 de setembre van fer evidents a tots.

Els historiadors de la literatura i de l’art saben que entre l’arcaic i el modern hi ha una cita secreta, i no només perquè, justament, les formes més arcaïques semblen exercir sobre el present una fascinació particular, sinó més aviat perquè la clau del modern està amagada en l’immemorial i en el prehistòric. Així el món antic, en arribar a la seva fi, es gira per retrobar-se, amb els seus inicis; l’avantguarda, que es va perdre en el temps, persegueix el primitiu i l’arcaic. És en aquest sentit que es pot dir que la via d’entrada al present té necessàriament la forma d’una arqueologia. Que, no obstant això, no retrocedeix a un passat remot, sinó a allò que en el present no podem viure de cap manera, i al romandre sense ser viscut, és incessantment absorbit, cap a l’origen, sense que s’hi pugui arribar mai. Atès que el present no és altra cosa més que el no-viscut de tot el viscut i el que impedeix l’accés al present és justament la massa del que, per alguna raó (el seu caràcter traumàtic, la seva massa proximitat), no arribem a viure. La cura dedicada a això no-viscut és la vida del contemporani. I ser contemporanis significa, en aquest sentit, tornar a un present en el qual mai hem estat.

• • •

Aquells que han intentat reflexionar sobre la contemporaneïtat, ho van poder fer només amb la condició de dividir-la en diversos temps, d’introduir en el temps una des-homogeneïtat essencial. Qui pot dir: “el meu temps” divideix el temps, inscriu en ell una cesura i una discontinuïtat: i, no obstant això, justament a través d’aquesta cesura, d’aquesta interpolació del present en l’homogeneïtat inerta del temps lineal, el contemporani posa en acció una relació especial entre els temps. Si, com vam veure, és el contemporani el que va trossejar les vèrtebres del seu temps (o, més aviat, va percebre la falla, o el punt de ruptura). Ell fa d’aquesta fractura el lloc d’una cita i d’una trobada entre els temps i les generacions. Gens més exemplar, en aquest sentit, que el gest de Pau, en el moment en el que porta a terme i anuncia als seus germans la contemporaneïtat per excel·lència: el temps messiànic: l’ésser contemporanis del Messies, i que crida justament el “temps-d’ara” (ho nyn cairos). No només aquest temps és cronològicament indeterminat (la parusia, el retorn de Crist, que assenyala la fi, és veritable i està proper, però és incalculable) sinó que ell té la singular capacitat de posar en relació amb si mateix cada instant del passat, de fer de cada moment o episodi de la narració bíblica una profecia o una prefiguració (typos és el terme que Pau prefereix) del present (així Adam, a través de com la humanitat va rebre la mort i el pecat, és “tipus” o figura del Messies, que duu als homes cap a la redempció i cap a la vida).

Això significa que el contemporani no és només aquell que, percebent la foscor del present, comprèn la llum incerta; és també aquell que, dividint i interpolant el temps, és capaç de transformar-lo i de posar-lo en relació amb els altres temps, de llegir de forma inèdita la història, de “citar-la” segons una necessitat que no prové de cap manera del seu arbitri sinó d’una exigència a la qual ell no pot respondre. És com si aquesta invisible llum que és la foscor del present projectés la seva ombra sobre el passat i aquest, tocat per aquest feix d’ombra, adquirís la capacitat de respondre a les tenebres del present. Quelcom més o menys semblant havia de tenir en ment Michael Foucault quan escrivia que les seves investigacions històriques sobre el passat són només l’ombra de la seva interrogació teòrica del present. I W. Benjamin, quan escrivia que l’índex històric contingut en les imatges del passat mostra que arribaran a la seva llegibilitat només en un determinat moment de la seva història. És de la nostra capacitat d’escoltar aquesta exigència i aquesta ombra, de ser contemporanis no només del nostre segle i de el “present” sinó també de les seves figures en els textos i en els documents del passat, que dependran l’èxit o fracàs del nostre seminari.