Estoïcisme per a deprimits

“Tots aquells que, grecs o bàrbars, s’exerciten en la saviesa porten una vida recte i irreprotxable, abstenit-se a voluntat de cometre cap injusticia o de fer-se-la a d’altri, evitant el tracte amb persones intrigants i condemnant els llocs que aquells individus freqüenten, com tribunals, asamblees, plaçes públiques i magistratures, aquelles reunions i agrupacions de persones desconsiderades. Aspirant a una vida de pau i serenitat, contemplen la natura i quant aquesta amaga, investigen amb la major atenció la terra, el mar, l’aire, el cel en els seus més variats aspectes, acompanyen mitjançant el seu pensament a la lluna i al sol, les evolucions dels demés astres errants o fixes, doncs tot i que els seus cossos es mantenen lligats a la terra ells proporcionen ales a les seves ànimes per que, al el·levar-se en l’eter, puguin observar les forces que hi apareixen, cosa que és pròpia d’aquells que, convertits realment en ciutadans del món, consideren el món com una ciutat, com una ciutat els ciutadans de la qual estan familiaritzats amb la saviesa i que han rebut els seus drets civils de la Virtut, que té per càrrec la presidència del gobern de l’univers. D’aquest mode, rebossants de tan perfecta excel·lència, acostumats a no prendre en consideració els mals corporals i els exteriors, s’exerciten en la indiferència a les coses indiferents protegits contra qualsevol plaer o desig, en una paraula, sempre a punt a mantenir-se per sobre de les passions… sense doblegar-se davant els cops de la fortuna donat que han calculat per endavant els seus atacs (ja que inclosos els succesos que escapen al nostre control, inclús els més penosos, poden fer-se més lleugers gràcies a la previsió si el pensament no es veu sorprés per l’inesperat dels aconteixements, mitigant la seva percepció com si es tractés de coses antigues i passades). Per suposat, per tals homes que troban la seva alegria en la virtut, la vida sencera constitueix una festa.

El seu nombre, es clar, és petit, doncs son com espurnes de saviesa que continuen encesses a les ciutats per què la virtut no s’extingueixi o sigui arrencada del génere humà.

Però si molts compartissin els mateixos sentiments que aquest escas número d’homes, si actuaren veritablement com la natura vol que actuïn, recta e irreprotxablement, com amants de la saviesa, disfrutarien en el bé i en el que constitueïx el bé, i considerarien el bé moral com l’únic bé… Llavors les ciutats desbordarien de felicitat, alliberades per fi de tot motiu d’aflicció i temor, desbordarien de quant suposa alegria i plaer espiritual, de tal mode que cap moment estaria privat de joia i tot el curs de l’any seria una festa”.

Filò d’Alexandria, De special. leg., II, # 44, trobat a Pierre Hadot, Ejercicios espirituales y filosofía antigua. Siruela, 2006.