Més enllà de Marx

Karl Marx ha regressat, si no de la tomba, sí de la galleda d’escombraries de la història. El Ministre de Finances alemany Peer Steinbrück va dir fa poc que les respostes de Marx “poden no ser irrellevants” per als problemes d’avui dia. El President francès Nicholas Sarkozy va permetre que li fessin fotografiés mirant les pàgines del Capital de Marx. Un cineasta alemany, Alexander Kluge, ha promès fer la pel·lícula del Capital .

Pocs dels nous “marxistes” d’avui desitgen enumerar els atractius d’un home que va voler unificar la filosofia alemanya (desenvolupada a partir de Hegel) amb l’economia política britànica (desenvolupada a partir de David Ricardo), i convertir així dues tradicions més aviat conservadores en una teoria de la revolució radical.

Marx va anar ser sense dubte un analista perceptiu de la versió de la globalització del segle dinou. En 1848, en El Manifest Comunista, va escriure: “En lloc de l’antic aïllament i l’autarquia de les regions i nacions, s’estableix un intercanvi universal, una interdependència universal de les nacions.”

Es clar, hi ha molts altres comentaristes del segle dinou que van analitzar la creació de les xarxes globals, però no veiem un ressorgiment de l’interès per figures com John Stuart Mill o Paul Leroy-Beaulieu.

La importancia de la nova popularitat de Marx és que ara s’accepta de manera universal que el capitalisme està col·lapsat en els seus fonaments, i que el sistema financer està en el centre del problema. La descripció de Marx del “fetixisme de les mercaderies bàsiques” –la traducció dels béns en recursos transables, desvinculats del seu procés de creació o la seva utilitat- sembla completament rellevant per al complex procés de secularizació, en el que els valors semblen estar ocults per fosques transaccions.

A l’anàlisi de la naturalesa enganyosa de la complexitat li va seguir la recomanació del Manifest Comunista que sembla més atractiu per als “marxistes” contemporanis. És el cinquè punt d’un programa de deu. El punt cinc, precedit de la “Confiscació de la propietat de tots els emigrats i sediciosos”, és “la Centralizació del crèdit en mans de l’Estat per mitjà d’un Banc nacional amb capital de l’Estat i monopoli exclusiu.”

El principal problema amb la crisi financera actual és que els bancs ja no estan donant crèdit per a moltes de les transaccions necessàries en el funcionament bàsic de l’economia. Ni tan sols la capitalització dels bancs a través de l’ajuda de l’estat ha estat suficient per a reavivar l’activitat econòmica.

De cara a les dificultats tant dels grans fabricants d’automòbils com dels petits proveïdors, molts estan exigint que, com part del paquet de rescat, l’estat obligui als bancs a donar crèdit. Tots pensen en el cavall que es deixa dur a l’aigua, però al que és impossible fer que la begui. Fins i tot els comentaristes pro-mercat han adoptat el reclam que el mercat no està lliurant el crèdit necessari.

En el passat ja es va adoptar una política que l’estat obligava a prestar diners, i no només en els sistemes de planificació central dels sistemes comunistes. Va ser part de les eines comunes dels primers estats europeus moderns per a tractar amb els seus creditors. Immediatament després de les Segona Guerra Mundial, era part fonamental de la política econòmica francesa.

De manera més recent, al començament dels anys 80, el Fons Monetari Internacional i els bancs centrals dels grans països industrials es van concertar per a pressionar als bancs a donar més crèdit als països deutors llatinoamericans. Molts banquers deien a contracor que havien de posar bons diners en llocs on havia hagut impagaments, però ho van fer de totes maneres sota l’amenaça d’una major intervenció de les entitats reguladores.

El resultat d’obligar a donar crèdit va ser més aviat paradoxal. La solució dels 80 va salvar als bancs (i als banquers) de la crisi del deute, però a la llarga va augmentar la càrrega del re-pagament, i d’aquesta manera va reduir els estàndards de vida a Amèrica Llatina. Una millor solució hauria estat la reducció del deute en una etapa primerenca de la crisi.

En les circumstàncies actuals, el sistema financer s’hauria beneficiat més si s’hagués posat en pràctica alguna versió del pla original del Secretari del Tresor nord-americà, Henry Paulson. No obstant això, això va resultar ser massa complex, perquè valorar cada recurs generava problemes específics i diferents.

Tractant d’esquivar la complexitat, ens hem dedicat a buscar solucions simples. A l’obrir un nou edifici de l’Escola d’Economia de Londres, la Reina d’Anglaterra va preguntar per quina raó ningú havia predit la crisi. I de fet, l’advertiment més clar va provenir de dos comediants britànics (John Bird i John Fortune) en un programa de televisió fa més d’un any, quan els alts directius encara negaven el problema.

En altres paraules, el món financer ha arribat a una espècie de temporada de carnaval, en el qual els ximples són savis i la gent intel·ligent resulta ser idiota. Això no significa necessàriament que la solució del ximple tingui sentit.

Quan l’activitat econòmica retorni després d’una profunda recessió, no serà com a conseqüència que la gent hagi estat obligada a destinar recursos financers als projectes seleccionats com políticament desitjables, sinó el resultat de noves idees. Hi ha majors probabilitats que una gran quantitat d’actors encarregats de la presa de decisions sigui capaç d’identificar aquests nous projectes, i és molt menys probable que una versió centralitzada de la planificació financera ho pugui assolir.

La reaparició “marxista” va ser probablement un subproducte de la crisi actual, però els seus acòlits haurien de reflexionar sobre els resultats uniformement desastrosos del lliurament centralitzat de crèdit en el passat.