Fa cent anys Filippo Tommaso Marinetti va publicar a la primera pàgina de Le Figaro el manifest que va inaugurar, dins la consciencia estètica del món, el segle que creia en el futur. Amb el Manifest del 1909 es va iniciar el procés veloç del devenir maquina de l’organisme humà col·lectiu. El devenir maquina ha arribat al seu acompliment gràcies a la concatenació de la ret global, i es rovina avui, després del col·lapse del sistema financer fundat sobre la futuritzacio de l’economia, sobre el dèbit, sobre la promesa econòmica. Aquella promesa s’ha acabat. S’obre l’època que segueix al futur.
MANIFEST DEL DOPOFUTURISME. Per Franco Berardi aka Bifo
1. Nosaltres volem cantar el perill de l’amor, la creació quotidiana de l’energia dolça que mai es perd.
2. La ironia, la dolçor i la rebel·lió seran elements de la nostra poesia.
3. La ideologia i la publicitat han exaltat fins avui la mobilització permanent de les energies productives i nervioses de la humanitat pel gaudi i per la guerra, nosaltres volem exaltar la tendresa, el somni i l’èxtasi, la frugalitat dels desitjos i el plaer dels sentits.
4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de l’autonomia. Cadascú té el seu ritme i ningú ha de ser obligat a anar a una velocitat uniforme. Els automòbils han perdut la màgia de la raresa i sobre tot ja no poden seguir portant a terme la finalitat per la que van ser concebuts. La velocitat a devingut lenta. Els automòbils son immòbils com tortugues estúpides dins el tràfic ciutadà. Només la lentitud és veloç.
5. Nosaltres volem cantar l’home i la dona que s’acaronen per conèixer-se millor i per conèixer millor el món.
6. És necessari que el poeta s’esforci amb passió i prodigalitat per augmentar la potencia de la intel·ligència col·lectiva i per reduir el temps del treball assalariat.
7. No hi haurà més bellesa si no és dins l’autònoma. Cap obra que no exprimeixi la intel·ligència d’allò possible pot ser una obra mestre. La poesia és un pont sospès sobre l’abisme del no res per crear aliances entre imaginacions diverses i alliberar singularitat.
8. Estem sobre el promontori extrem del segle… Hem de mirar cap enrere per recordar l’abisme de violència i d’horror que l’agressivitat militar i la ignorància nacionalista poden en tot moment desencadenar. Vivim des de fa molt temps a la religió del temps uniforme. L’eterna velocitat omnipresent és ja darrere nostre, a Internet, per això podem oblidar-la per trobar el nostre ritme singular.
9. Nosaltres volem ridiculitzar els idiotes que difonen el discurs de la guerra: els fanàtics de la competició, els fanàtics del deu barbut que ens incita a la massacra, els fanàtics terroritzats del desarmament de la feminitat que està en tots nosaltres.
10. Voldrem fer de l’art força de canvi de la vida, voldrem abolir la separació entre poesia i comunicació de masses, voldrem restar el domini sobre els media als empresaris per donar-lo als savis i als poetes.
11. Cantarem a les multitud que finalment poden alliberar-se de l’esclavitud del treball assalariat, cantarem la solidaritat i la revolta contra l’explotació. Cantarem la ret infinita del coneixement i de la invenció, la tecnologia immaterial que ens allibera de la fàctica física. Cantarem al coneixement rebel que es posa en contacte amb el propi cos. Cantarem la infinitat del present i no tindrem més desig de futur.
________
Hem traduit la versió original d’aquest manfiest publicada al febrer de 2009 per l’Insititut Europeu de Polítiques Culturals en Desenvolupament.
Cristian Palazzi 