“Gràcies a Jesús, sóc ateu”

Estàndard
(Mauricio Catellan, La Nona Ora, 1999)


Tots recordem segurament la famosa frase de Nietzsche sobre la mort de Déu. I també la seva clàusula: Déu seguirà projectant la seva ombra en el nostre món durant molt temps. Què passaria si apliquéssim la frase de Nietzsche també, i sobretot, a les religions? En molts sentits, és veritat que, en gran part del món contemporani, la religió com a tal està morta, però encara projecta les seves ombres en nombrosos aspectes de la nostra vida privada i col·lectiva. Per cert, deixem clar que el Déu la mort del qual va anunciar Nietzsche no és necessàriament el Déu en el qual molts de nosaltres seguim creient; jo em considero cristià, però estic segur que el Déu que estava mort en Nietzsche no era el Déu de Jesús. Fins i tot crec que, precisament gràcies a Jesús, sóc ateu. El Déu que va morir, com diu el propi Nietzsche en algun lloc de la seva obra quan li diu “el Déu moral”, és el primer principi de la metafísica clàssica, l’entitat suprema que se suposa que és la causa de l’univers material i que requereix d’aquesta disciplina especial anomenadada teodicea, una sèrie d’arguments que tracten de justificar l’existència d’aquest Déu o aquesta Deessa enfront dels mals que veiem constantment en el món.

La tesi que vull presentar aquí és que les religions estan mortes, i mereixen estar mortes, tal com Nietzsche parla de la mort de Déu. No només estan mortes les religions morals, en el sentit més obvi de la paraula: des de dintre de la societat cristiana i catòlica d’Europa, és fàcil veure que són molt pocs els que observen els manaments de la moral cristiana oficial. El que està mort, en un sentit més profund, són les religions “morals” com garantia de l’ordre racional del món.

La institucionalització de les creences, que va donar origen a les Esglésies, va incloure (no sé si només en la pràctica o com factor necessari) una reivindicació del poder històric, en el sentit que era gairebé natural i necessari que una religió moral es convertís en una institució temporal poderosa. És el que sembla haver ocorregut amb el catolicisme, però es poden veure molts altres fenòmens similars en la història d’altres religions. Fins i tot el budisme va engendrar un Estat, el Tíbet dels lamas, que ara lluita per sobreviure enfront de la Xina. A tot arreu -per exemple, en el hinduisme-, el mateix fet que existeixi una diferència entre clergues i laics fa que la religió es converteixi en una institució, l’objectiu principal de la qual és sempre la seva pròpia supervivència. Esmentaré de nou l’exemple de l’Església catòlica: si no hagués sobreviscut al llarg dels temps, jo no hauria pogut rebre l’Evangeli, la bona nova de la salvació. Una vegada més: com en el cas de la mort de Déu de Nietzsche, la mort de les religions institucionalitzades no significa que no tinguin legitimitat. Senzillament, arriba un moment en el qual ja no són necessàries. I aquest moment és la nostra època, perquè, com pot veure’s en molts aspectes de la vida actual, les religions ja no contribuïxen a una existència humana pacífica ni representen ja un mitjà de salvació. La religió resulta un poderós factor de conflicte en moments d’intercanvi intens entre mons culturals diferents. Almenys, això és el que ocorre avui: a Itàlia, per exemple, existeix un problema amb la construcció de mesquites, perquè la població musulmana ha augmentat de forma espectacular. L’hegemonia tradicional de l’Església catòlica està en perill, però els catòlics no se senten amenaçats en absolut per aquesta situació; només els bisbes i el Papa.

L’Església afirma que defensa el seu poder (i els aspectes econòmics d’ell) per a preservar la seva capacitat de predicar l’Evangeli. Si; però, com en tantes institucions, la raó suprema de la seva existència es queda moltes vegades oblidada en canvi de la mera continuïtat del statu quo. El que vull dir és que, en el món actual, sobretot en l’Occident industrial, la religió com institució s’ha convertit en un factor de conflicte i un obstacle per a la “salvació”, sigui això el que sigui. Vull subratllar que parlo de la mort de les religions en el mateix sentit en el qual accepto l’anunci de Nietzsche sobri la mort de Déu. La religió que està morta és la religió-institució, que va contribuir enormement al desenvolupament de la civilització però, al final, es va convertir en un obstacle.

Parlar de la mort de les religions en un sentit relacionat amb l’anunci de la mort de Déu de Nietzsche no significa, per descomptat, que la religió mai hagi tingut sentit per a la humanitat. Ni tan sols es pot dir que la frase de Nietzsche significa que Déu no existeix. Aquesta seria de nou una afirmació metafísica, que Nietzsche no volia pronunciar, pel seu rebuig general a qualsevol metafísica “descriptiva”. La lluita contra la supervivència de les religions de la qual parlo té poc que veure amb la negació racionalista de tot significat als sentiments religiosos. Fins i tot es pren molt de debò aquest ressorgiment de la necessitat d’una relació amb la transcendència que caracteritza nombrosos aspectes de la cultura actual. Citaré de nou a Nietzsche, que diu que Déu està mort i ara volem que existeixin molts Déus.

Mentre les religions segueixin volent ser institucions temporals poderoses, són un obstacle per a la pau i per al desenvolupament d’una actitud genuïnament religiosa: pensem en quanta gent està abandonant l’Església catòlica per l’escàndol que representen les pretensions del Papa i els bisbes d’immiscuir-se en les lleis civils a Itàlia. Els àmbits de l’ètica familiar i la bioètica són els més polèmics. En Estats Units, l’anunci recent del president Obama sobre la seva intenció d’eliminar les restriccions a la llibertat de les dones per a avortar ha suscitat una àmplia oposició per part dels bisbes catòlics. L’oposició contra qualsevol forma de llibertat d’elecció en tot el relacionat amb la família, la sexualitat i la bioètica és contínua i intensa, sobretot, en països com Itàlia i Espanya. Tinguem en compte que l’Església s’oposa a lleis que no obliguen, sinó que només permeten la decisió personal en aquests assumptes. Hauríem de preguntar-nos de quin costat està la civilització.

Fa poc, el Papa va repetir la seva idea constant que la veritat no és negociable. Aquest “fonamentalisme” és només característic del catolicisme, o de tot el cristianisme? Qui parlen de civilitzacions tenen la responsabilitat de tenir en compte aquesta condició concreta. No hi ha més que veure els freqüents diàlegs interreligiosos que se celebren arreu del món, en els quals els interlocutors solen ser “dirigents” de les diferents confessions. No dialoguen per a canviar res; no és més que una forma de tornar a confirmar la seva autoritat en els seus respectius grups. Qué surt d’aquestes freqüents trobades d’útil per a la pau i la mútua comprensió dels pobles? Mentre no s’elimini l’aspecte autoritari i de poder de les religions, serà impossible avançar cap al mutu enteniment entre les diverses cultures del món.

Aquesta conclusió pot semblar una gran paradoxa, atès que, en general, s’ha considerat que la religió era un mitjà d’educar a la humanitat cap a la caritat, la pietat i la comprensió. En molts sentits, la compassió sembla ser la base fonamental de tota experiència religiosa. I és cert, ja sigui des del punt de vista del cristianisme, el budisme, el hinduisme, l’islam o el judaisme. Fins a aquí, gens que objectar. Però precisament és per això que hem de reconèixer que ha arribat l’hora que les persones religioses s’alcin contra les religions. I que afirmin tallantment que l’era de la religió-institució s’ha acabat i la seva supervivència només es deu als esforços de les jerarquies religioses per a conservar el seu poder i els seus privilegis. El fet que aquesta tesi sembli inspirar-se, en gran part, en l’experiència cristiana (i catòlica) europea, no limita la seva validesa per a altres cultures. Segurament, el verí del universalisme es va estendre pel món gràcies als conquistadors europeus, que són responsables de l’estricta associació entre conversió (al cristianisme; recordi’s el compelle intrare de San Agustín) i imperialisme. Ara és el món llatí el que ha de trencar aquesta associació i separar la salvació de qualsevol pretensió de creença i disciplina universal com condició per arribar a ella. No és una tasca fàcil.

Gianni Vattimo, filòsof i polític italià, publicava aquest article a El País sota el títol ¿Es la religión enemiga de la civilización?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s