Retrobament còsmic.
Personatges del diàleg: un Cometa, la Terra.
Terra. Aquí està altra vegada el rodamón!
Cometa. –
T. Prudència, pardiez! Mira per on vas!
C. Més val no mirar per on es va que anar merament fins a on arriba a la vista.
T. Ja, però de moment…No, pardiez! Vés amb compte!
C. Més val no anar amb compte que esperar sempre el que mai arriba.
T. Caramba! Per què haurà de venir-se’m damunt! Em torna boja! Hi haurà quelcom pitjor?
C. Sí, els planetes!
T. Però vés amb compte, que vas a ensopegar amb Mart. !Però que n’és de despistat aquest!
C. Millor distret, que atret, contret i retret…
T. Tu, en canvi, cada vegada ets més extravagant i més nebulós. Digues-me una cosa: quan deixaràs de jugar a fer-te el rodamón?
C. I tu quan deixaràs de jugar a fer de ‹‹coda››?
T. Ja va sent hora que tinguis un poc de judici, i ho dic pel teu bé.
C. Ja, o per a dormir tranquil, vella hipòcrita. Tu i Mart i Venus… i tots els quals reguleu les òrbites fins al centímetre, per a tenir tota la vida còmoda i segura i rotar en pau i fer la cort…
T. Al sol, clar…
C. Sí, al sol. Tot ho feu en nom del sol, fins i tot la nit!
T. De dia o de nit, jo compleixo amb el meu deure; si faig la nit, vol dir que sóc sòlida, si duc una vida ordenada, vol dir que no sóc excèntrica: sé el que he de fer, dia a dia, mes a mes, any a any.
C. Què saps i què fas que no sigui útil només per a la teva vella pell? Qui es beneficia dels teus girs?
T. No sé qui es beneficia, compleixo amb el meu deure i no demano res. I digues-me tu, qui es beneficia de la teva trajectòria exorbitant, amb la qual tant amenaces i ultratges la vida dels pacífics i honests ciutadans; de què serveix el sèquit de petits rodamóns que reuneixes i atreus darrere de tu, sinó és per a fer-te una aurèola. Oh!
C. Encara que no ho sé, almenys em moc per a saber-ho i no deixaré de fer-ho fins que ho sàpiga, però mai em constituiré en astre ni em faré meu el dret de considerar el meu deure el viure de la llum aliena sense tenir llum pròpia. Els qui anomenes rodamóns es convertirien en tals, o en alguna cosa pitjor, si estiguessin esclavitzats per tu, exactament igual que vosaltres. No sé si em fan una aurèola, tal com dius. Pot ser que et doni aquesta impressió perquè els il·lumino, però jo, com no la conec, no puc buscar l’aurèola, encara que a tu t’ho sembli, ni em serveixo d’ella per a atreure’ls, ni obtinc d’ella cap satisfacció. Però ja que són, voldria atreure’ls a tots, nodrint-los amb la meva llum, pel camí recte, que a tu et sembla arbitrari, a tu i a tots els quals us desplaceu per la trajectòria més propera i més còmoda i reflectiu la llum aliena als vostres sicaris, a fi que aquests al seu torn us reflecteixin en les vostres nits la llum del sol, mentre difoneu l’ombra darrere de vosaltres. I…
T. A poc a poc! Però què es això! Per amor de Déu! Què fas?! Nooo!
C. Tranquil·la; no et toco. Encara no t’ha arribat l’hora! Adéu!
T. Llavors, escolta, atès que no tens dolentes intencions… cometa!… saps que no et desitjo cap mal… podries… no et costaria gens… bé… redreçar-me l’eix!
C. Ja estan aquí els burgesos! Tots iguals! Volguéssiu i no podeu, i com no podeu, aquest és el vostre deure! I després, arribat el cas, tot suport us convé. I els mesos, i els anys? I la regla?
T. Saps que tot això són paraules i que, si jo hagués tingut un punt de suport… de jove…, jo també, qui sap… Va, fes-me aquest favor!
C. És tarda. He de seguir el meu camí. Tu segueix escaldant-te els ossos al sol juntament amb els altres cadàvers. Adéu, dochmia, adéu planeta.
T. Adéu.
Traduit de El diálogo de la salud y otros diálogos filosóficos, feliçment recuperat per Marbot.
Cristian Palazzi 