Esser i Temps, part 2. Sobre allò propi

La metafísica és l’àrea d’investigació que Aristòtil anomena “filosofia primera” i que ve abans de qualsevol altra cosa. És la més abstracta, universal i indefinible àrea de la filosofia. Però és també la més fonamental.

Amb una arrogància admirable, és la qüestió de l’esser la que Heidegger es proposa d’indagar en Ésser i Temps. Ell comença amb una sèrie de preguntes retòriques: tenim una resposta a la pregunta sobre el sentit de l’esser? No, en absolut, respon. Però, experimentem encara alguna perplexitat sobre aquesta qüestió? No, en absolut, Heidegger es repeteix. Per tant, la primera i més important tasca del llibre de Heidegger és recuperar la nostra perplexitat davant la pregunta de preguntes: Hamlet “Ésser o no ser?”

Per Heidegger, el que defineix l’esser humà és aquesta capacitat per a ser perplex davant la més profunda i més enigmàtica de preguntes: Per què existeix quelcom en lloc de res? Així, la tasca d’Esser i Temps és tornar a despertar en nosaltres el gust per la perplexitat, el gust per l’interrogant. Preguntar-se – Heidegger opinarà més tard – és la pietat del pensament.

La primera línia d’Esser i Temps és, “Nosaltres som les entitats que han d’analitzar-se”. Aquesta és la clau per al concepte fonamental d’allò propi de l’ésser humà (Jemeinigkeit), amb la que comença el llibre: si sóc l’ésser que és pregunta sobre l’esser – “ésser o no ser” – llavors la pregunta per l’esser és meva per a ser, d’una manera o altra. En què, llavors, consisteix l’esser de l’esser humà?. La resposta de Heidegger és l’existència (Existenz). Per tant, la qüestió de l’esser és aquella a la qual s’accedeix per mitjà del que Heidegger anomena “una anàlisi existencial”. Però, quin tipus de cosa és l’existència humana? Evidentment, es defineix pel temps: som criatures amb un passat, que es mouen a través d’un present i que tenen a la seva disposició una sèrie de possibilitats, el que Heidegger anomena “formes de ser”. La preocupació de Heidegger aquí és meravellosament simple: l’esser humà no és definible per un “què”, com una taula o una cadira, sinó per un “qui” que es forma per l’existència en el temps. El que significa esser humà és que existeix, amb un cert passat, una història personal i cultural, i gràcies a una sèrie oberta de les possibilitats que pot aprehendre o no.

Això ens duu a un punt molt important: si l’esser del ser humà es defineix per allò propi, el meu ésser no és una qüestió indiferent per a mi. Una taula o una cadira no poden recitar Hamlet o sotmetre’s a l’experiència d’auto-qüestionament i el dubte que aquestes paraules expressen. Però nosaltres podem.

Aquest és el nucli de la idea de Heidegger de l’autenticitat (Eigentlichkeit), que expressa amb major precisió el que és propi de l’esser humà, el que és seu. Per a Heidegger, hi ha dues maneres dominants de ser humà: l’autenticitat i la falta d’autenticitat. A més, hem de prendre una decisió entre aquestes dues maneres: l’elecció és si s’ha hem o no ser nosaltres mateixos, ser un mateix, ser autor de si mateix o no. Heidegger insisteix, com ho farà en tot Ésser i temps, que la falta d’autenticitat no significa una raó de ser inferior o menor, però molts lectors han hagut de dubtar d’aquesta qüestió. Theodor Adorno, famós crític de Heidegger, es pregunta: no s’acaba l’autenticitat sent aquesta un argot del qual podem prescindir? Diguem que el punt és discutible.

Independentment de les dues maneres: autenticitat i la falta d’autenticitat, Heidegger insisteix en Ésser i Temps que l’esser humà primer ha de ser presentat en el seu caràcter indiferent, abans de qualsevol elecció sigui aquesta autèntica o no. En paraules que després es converteixen en una espècie de mantra en el llibre, Heidegger tracta de descriure l’esser humà com allò que es presenta “més a prop i gairebé sempre” (Zunächst und Zumeist).

Tinguem en compte la naturalesa radical d’aquest moviment inicial: la filosofia no és una especulació d’un altre món, si el món exterior existeix o si els les altres criatures que ens miren al nostre al voltant són realment humans i no robots o alguna cosa així. Més aviat, la filosofia comença amb la descripció – allò que Heidegger anomena “fenomenología” – dels éssers humans en la seva existència quotidiana. Es tracta d’obtenir certes estructures comunes d’aquesta quotidianitat.

Però hem de tenir en compte la dificultat de la tasca que Heidegger s’ha fixat per a si mateix. El que és més proper i més evident per a nosaltres és terriblement difícil de descriure. No hi ha gens més proper a mi que jo en la meva vida quotidiana, però com descriure això? A Heidegger li agradava citar les Confessions de San Agustín, quan aquest escriu: “Segurament jo treballo aquí i jo treballo dintre de mi mateix; m’he convertit per a mi una terra d’angoixa i suor excessiva.” Heidegger, en efecte, planteja problemes i amb freqüència sua a través d’aquestes pàgines. Però els moments de revelació són impressionants en la seva evidència.