Ciència, democràcia i mercat global. Josep Lluis Barona

Estàndard
(Obey, Inspector)

L’UNIVERS DEMOCRÀTIC EN TRANSFORMACIÓ

Alguns dels pilars fonamentals de la societat democràtica, tal com van formular-se i més tard es consolidaren en les societats occidentals durant el període històric posterior a la Segona Guerra Mundial, també anomenat de guerra freda, han anat transformantse d’una manera subtil, però constant, al llarg de l’últim quart de segle. Es tracta d’un procés que no ha afectat, certament, aspectes essencials de les concepcions democràtiques, com podria ser l’estructura de l’Estat, el model de representació política, la neutralitat confessional, la política parlamentària, la llibertat d’expressió o la separació de poders, ni tampoc ha afectat la capacitat d’acció dels moviments cívics ni el sistema de relacions laborals entre les associacions de treballadors i els empresaris. No es tracta, per tant, d’una transformació estructural, ni tan sols clarament formal, dels referents ineludibles d’aquella societat del benestar, que va construir un model paradigmàtic a l’Europa democràtica de la segona meitat del segle XX. Tanmateix, la permanència del model i dels òrgans, dels escenaris i els actors, del llenguatge, no signifi ca necessàriament que el sentit i la signifi cació de les dinàmiques socials o el nucli de valor que sustentava aquella societat democràtica s’hagen mantingut inalterables en tots els seus atributs més essencials. Un dels aspectes que potser s’ha anat transformant d’una manera més general ha estat l’articulació del sistema democràtic al voltant d’un ordre jeràrquic implícit, que fa unes dècades posava en primer lloc i per damunt de tot l’autoritat i la funció activa de l’Estat. D’altra banda, la democràcia representava un sistema de recompenses basat fonamentalment en la justícia social, en el treball i el mèrit, en la integració dels ciutadans i en la protecció social. Tot això confi gurava un univers de relacions al voltant del qual s’articulaven les polítiques públiques durant el llarg període, primer de construcció i desprès d’esplendor, de l’estat de benestar. Aqueix model de democràcia es desenvolupava ja en el context d’un mercat global que es regia per les lleis del lliure comerç de mercaderies i capitals, a l’empara d’una tolerància legislativa que reconeixia i donava legitimitat, almenys en part, a les regulacions estatals i permetia als Estats un grau important d’autonomia en la regulació de les relacions laborals i en l’impuls a les negociacions entre empresaris i treballadors.

Durant el darrer quart de segle, aquest univers de relacions socials i de valors que s’acaben de descriure molt esquemàticament és progressivament substituït per un nou common world, un nou sistema que ha transformat subtilment molts dels valors i de les normes explícites o implícites que orientaven i legitimaven les relacions socials en l’univers democràtic. Cada vegada més, aquest univers s’articula al voltant del compromís o la responsabilitat individual i promou l’emergència de nous valors, com ara la transparència o l’efi ciència, que representen, sense dubte, alguns dels més signifi catius referents del nou model. Però la progressiva marginació de l’Estat com a agent regulador de les relacions socials i com a garantia del bé comú en benefi ci d’agents privats ha creat també, al mateix temps, en la majoria dels ciutadans sentiments d’inseguretat i vulnerabilitat. La seguretat i el risc han esdevingut referents indefugibles del nou ordre.[1]

Nous conceptes han aparegut i han asso lit una signifi cació fonamental: la governança, per exemple, sovint ha esdevingut la pedra angular del discurs elaborat per governs, economistes, experts universitaris, empresaris, experts fi nancers i organismes internacionals. Darrere del nou concepte rau una idea-força: el més important és la gestió efi cient, perquè governar ha esdevingut sinònim de gestionar un univers de relacions en canvi continu.[2] La bona governança s’imposa com a idea-força per a optimitzar el funcionament de l’administració, les empreses, les indústries, el comerç o els programes humanitaris. Segons Boltanski i Chiapello el concepte de governança representa un nou i poderós “esperit del capitalisme”, al voltant del qual s’han generat nous valors i s’han interioritzat noves normes.[3]

Aquesta tendència a la substitució de l’Estat i del concepte de gestió pública per la noció de governança efi cient a càrrec principalment de la iniciativa privada ha començat a tenir conseqüències molt transcendentals en esferes ben diverses que resultaria ara impossible analitzar amb rigor. Ja hem apuntat el desplaçament i el desprestigi de l’Estat i de la gestió pública; una altra conseqüència n’és la marginació i el descrèdit de la política en benefi ci de la gestió efi cient. Tot això apunta a la substitució de l’Estat com a agent principal i regulador de les polítiques públiques en benefi ci del mercat lliure i de la privatització. Des de fa anys, el creixement espectacular de les patents i dels drets de propietat sobre tota mena de productes naturals i tecnològics, és un exemple ben evident de la forta tendència que porta a una creixent privatització del coneixement.[4]

El nou context diposita tot el poder en l’efi ciència i el bon funcionament dels mercats, de manera que el debat democràtic, la negociació i la participació deixen de ser elements centrals del sistema i no sols perden interès i valor, sinó que a més esdevenen una nosa, en la mesura en què impliquen debat i participació i això pot fer més complexa i imprevisible la presa de decisions. Al capdavall, representen un entrebanc per a les formes de democràcia piramidal. El pensador francès Dominique Pestre ha relacionat la creixent importància d’aquest procés amb la desfeta de l’ideal d’una democràcia del diàleg i de la deliberació, tal i com va ser formulada per Jürgen Habermas, entre altres, a l’inici de la guerra freda, quan postulava un model de democràcia deliberativa com a via per a assolir les decisions democràtiques.[5]

La decadència d’aquesta democràcia deliberativa s’està produint en benefi ci del saber tècnic de grups d’experts aparentment neutrals, els quals, en realitat, es troben condicionats per interessos econòmics i socials que són clarament identifi cables. Estem assistint, doncs, a una transformació de l’univers democràtic caracteritzat per la substitució de la democràcia deliberativa de l’Estat, la política i el diàleg, per una tecnocràcia legitimada pel criteri dels experts.[6] És fàcil comprendre que, en aquestes circumstàncies, el tarannà tecnocràtic del nou discurs subestime la política amb l’argument-força que els polítics no són experts, que depenen de les eleccions i que manipulen la democràcia del diàleg en benefi ci dels seus interessos de govern o oposició.

Aquest procés s’està accelerant precisament en un moment ben delicat, perquè ens hem endinsat en l’era del mercat global i la presa de decisions depèn d’una àmplia varietat de lògiques que van més enllà de l’intercanvi d’arguments i de les regulacions estatals. L’esfera política de l’Estat va perdent importància perquè els actors econòmics tenen, cada vegada més, un paper fonamental en el procés de producció, innovació, compra i venda, és a dir, en l’economia del coneixement i en la producció de riquesa. Així les coses, la tendència actual fa que les grans decisions s’adopten cada vegada més al marge dels Estats; dit d’una altra manera: depenen directament de la lògica dels mercats internacionals. Els principals actors de l’economia mundial s’han convertit ja a hores d’ara en metapoders, la força dels quals rau en la capacitat de crear i produir coneixements i objectes, i en la possibilitat d’invertir on consideren més oportú, abandonant els països que no afavoreixen els seus interessos o que els difi culten.[7]

Arribats a aquest punt, convé recordar que aquests metapoders econòmics no es legitimen democràticament, és a dir, mitjançant les formes clàssiques de la representació, que han estat substituïdes per òrgans de gestió com ara els bancs centrals, els consells d’administració o les juntes directives. A més, aquests nous òrgans de gestió solen estar subjectes a unes regulacions que sovint introdueixen codis ètics voluntaris enfront de la competència o altres pràctiques que, al capdavall, redueixen la política interna i els mecanismes de funcionament i presa de decisions a una simple demostració pública de correcció formal. Quan aquest sistema provoca un confl icte d’interessos o una vulneració de les normes, aleshores és l’administració de justícia la que s’ocupa de resoldre els confl ictes.

LA TECNOCIÈNCIA, ENTRE LA INDÚSTRIA I LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES

La tecnociència ocupa una posició central en la producció de coneixements, la riquesa i l’economia de les societats postindustrials.[8] Fins a quin punt estan legitimats els Estats per a legislar sobre la indústria tecnològica i la investigació científi ca? Fins a quin extrem l’àmbit polític de l’Estat pot continuar sent l’escenari del debat democràtic sobre els productes –materials o intel·lectuals– de la tecnociència i infl uir així en la presa de decisions i en la regulació de la lògica industrial? Hem d’assumir que tot comerç està justifi cat a priori o podem limitar-lo si afecta aspectes fonamentals de la societat, els valors públics i l’ètica social? La tendència que estem apuntant com a predominant eludeix tota interferència política excepte en aspectes que afecten molt directament la moral o la religió, com en els casos de la clonació d’humans, l’experimentació amb éssers vius, el comerç d’òrgans o la mort assistida, entre d’altres.[9]

El nou ordre tecnocràtic d’experts al servei del lliure mercat mostra una tendència a simplifi car o fi ns i tot evitar les tensions i els confl ictes consubstancials a la democràcia, que són, en defi nitiva l’expressió de la pluralitat i el fonament de la recerca de solucions que prenguen en consideració el bé públic. Quasi tot el que es mou en l’àmbit de la ciència i la tecnologia afecta la societat, comporta aspectes ètics o afecta el medi ambient i és per això que el seu impacte ha de tenir necessàriament conseqüències problemàtiques. És el que succeeix amb els efectes sobre la salut humana d’un perill incert associat a determinades tecnologies, com en el cas de les ones electromagnètiques de baixa freqüència o a la transformació industrial dels aliments. Analitzarem desprès alguns d’aquests assumptes. Tanmateix, resulta sorprenent la capacitat que exhibeix el nou ordre per a absorbir la crítica i reformular els arguments crítics en funció dels seus propis benefi cis. N’és un exemple ben conegut el concepte de desenvolupament sostenible, abans postulat amb un sentit crític com una forma antagònica al desenvolupament depredador que destrueix els recursos naturals, i posteriorment incorporat al corrent neoliberal com a argument per aconseguir més aigua, produir més energia, més petroli, potser més carbó i energia nuclear o més energies renovables. Al capdavall, la idea d’un desenvolupament sostenible ha esdevingut una forma més de negoci per a una emergent indústria mediambiental.[10]

Cada vegada més, la indústria tecnocientífi ca guanya poder econòmic i fi nancer –pensem en la indústria informàtica, energètica o sanitària– i esdevé la representació més paradigmàtica del principal i vertader poder. Durant la guerra freda, el sistema de creació, aplicació i difusió del coneixement confi gurava una trama ben regulada entre col·lectius de professionals experts, els òrgans públics reguladors de l’Estat, els empresaris i les indústries. En l’actualitat, els procediments d’avaluació generalment s’escapen de l’esfera estatal o pública. És cert que les legislacions són ben estrictes, però, per exemple, l’avaluació de fàrmacs mitjançant protocols i assaigs clínics, la tecnobiologia aplicada a la fecundació in vitro o al cultiu de cèl·lules embrionàries, els efectes sobre la salut de les condicions laborals o l’exposició a ones de telefonia mòbil o cables d’alta tensió, tots aquests aspectes de la tecnoindústria que presenten elements controvertits, tendeixen a resoldre’s mitjançant informes d’experts externs, que moltes vegades són professionals o entitats privades. És fàcil entendre, doncs, que en la situació que va imposant-se resta exclosa o abandonada tota forma de coneixement o tot avanç tècnic que no siga clarament rendible, com també resulta molt difícil posar en qüestió tot allò que, sent rendible, puga contravenir els interessos dels metapoders econòmics.

LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA I EL CONTROL DE LA INFORMACIÓ VERAÇ

La manipulació mediàtica, unes vegades de forma grollera i altres més subtilment, ha esdevingut un element clau per al control de la lliure informació sobre els productes de la ciència, la tecnologia i la indústria.[11] Els grans trusts de la tecnociència disposen de gabinets perfectament inserits en el món de la comunicació que preparen les informacions, creen campanyes i difonen el que interessa de la manera que més interessa. Altres vegades, quan veuen amenaçats els seus interessos, promouen campanyes de descrèdit contra els rivals.

Un cas espectacular va ser la campanya orquestrada contra el metge alemany Matthias Rath amb relació al tractament de la sida a Sud-àfrica. Rath va ser presentat davant l’opinió pública com un mentider i xarlatà sense escrúpols per manifestar-se contrari a l’ús de medicaments antiretrovirals i defensar una teràpia naturalista basada en una dieta estricta i un preparat de minerals i vitamines. Se li va recriminar la seua condició de milionari, se’l va tractar de boig, propagandista hàbil, poc consistent en les investigacions clíniques que donaven suport a la seua teràpia i se’l va acusar de lucrar-se mitjançant la venda per Internet dels productes que ell mateix fabricava. És simplement un exemple d’intervenció mediàtica. Però Rath havia publicat les seues idees en el prestigiós diari nord-americà The New York Times, en l’International Herald Tribune i també en el Journal of the American Medical Association, portaveu de la principal associació professional dels metges nord-americans. Entre els arguments que aportava en suport de la medicina cel·lular, hi havia determinats estudis de la Harvard School of Public Health que acreditaven els efectes benefi ciosos del tractament vitamínic per retardar el desenvolupament de la sida en persones infectades pel virus VIH.

La campanya de Rath per difondre la seua teràpia en un país tan castigat per la malaltia com és ara Sud-àfrica va desencadenar una agitada controvèrsia en contraposar- se la teràpia natural que ell propugna com a alternativa a la medicació antiretroviral. A l’escàndol dels sectors professionals de la medicina i organitzacions sanitàries no governamentals, s’hi va afegir la indignació d’associacions cíviques com ara la Treatment Action Campaign que havien lluitat durant anys per la reducció del preu de les medicines antiretrovirals en contra dels interessos lucratius de les multinacionals farmacèutiques. La polèmica va generar desconcert, atiat per l’actitud ambivalent del govern sud-africà. El màrqueting i la manipulació mediàtica hi eren factors de primer ordre.

El cas Rath destaca quelcom de més perillós que el simple debat entre línies terapèutiques contraposades: fa palesa la capacitat que tenen els mitjans de comunicació i els cercles del poder mediàtic/econòmic per a construir i destruir veritats i persones més enllà de les vides humanes i el sofriment, i també el risc que suposa la preponderància de la raó mercantil per damunt del dret universal a la salut i a les lleis de la ciència. L’assumpte amaga ombres i foscors no ben aclarits, manipulacions informatives i desqualifi cacions sospitoses. I en el rerefons no podem deixar de veure interessos de grups multinacionals que monopolitzen la producció i el preu de les medecines, n’estimulen el consum fi ns a extrems irracionals, dirigeixen la investigació sanitària i dominen la informació amb paràmetres exclusius de mercat o interès comercial. També enfront d’aquest poder absolut, Internet representa una amenaça que fa saltar pels aires l’absolutisme informatiu i comercial. La gravetat de l’assumpte rau en el fet que estem parlant de la salut humana i el que hi ha en joc és la vida i la mort de molts éssers humans. O no hem creat els occidentals el mite de la universalitat dels drets, i lluitem per defensar-los, i d’una ciència al servei de la racionalitat i del bé comú?

La qüestió no deixaria de ser un cas més dels nombrosos confl ictes entre els interessos comercials i la salut, si no fos perquè simultàniament a l’escomesa dels mitjans de comunicació contra Matthias Rath aparegueren unes declaracions incendiàries del metge britànic Richard Smith en la revista mèdica Plos Medicine. Smith deixà la direcció d’una de les revistes més prestigioses del món, el British Medical Journal, que havia exercit durant quasi quinze anys, i tot seguit va denunciar una situació molt greu: que les publicacions mèdiques han esdevingut, segons les seues paraules, “una extensió del departament de màrqueting de les companyies farmacèutiques”. Responsable a continuació de la United Health Europe, consultora de la sanitat pública britànica i d’altres institucions públiques relacionades amb l’esfera de la salut, Smith ha afi rmat amb dades que la indústria farmacèutica obté els resultats que vol obtenir amb els assaigs clínics, i les dades que aporta diuen que un assaig clínic fi nançat per la pròpia empresa té quatre vegades més probabilitat d’èxit que si no ha estat fi nançat per ella. “Totes les empreses tendeixen a obtenir els resultats que volen… No és que siguen perverses, sinó que són molt hàbils”, afi rmava Smith en el seu manifest públic, on els atribuïa estratègies molt ben estructurades per decantar els resultats de les investigacions en favor dels seus interessos i bombardejar la comunitat mèdica i l’opinió pública amb campanyes de propaganda i màrqueting molt agressives. L’aparició pública de Richard Smith no tenia una altra intenció que maldar per reconduir les investigacions relacionades amb la salut humana cap al sector públic i publicar-ne els resultats no en revistes especialtzades, sinó en pàgines web regulades per organismes públics.[12]

Cal valorar molt especialment l’opinió de Smith, perquè fonamentada en una llarga experiència en el món de la comunicació científi ca, que corrobora la percepció que els ciutadans tenim en el sentit que existeix una gran pressió mediàtica al voltant de la indústria sanitària i el consum de medecines i tecnologies de salut. La més mínima anàlisi crítica de les notícies i anuncis en els suplements de ciència, tecnologia i salut dels diaris, fa veure que no sols aporten informacions parcials i interessades, sinó que també creen estats d’opinió, inciten al consum i creen expectatives desmesurades sobre el futur de la medicina regenerativa, el body building, la curació de malalties degeneratives o l’efi càcia dels fàrmacs, amb l’únic objectiu de promoure’n el consum i garantir l’obtenció de recursos privats i públics.

L’envergadura de la manipulació informativa en assumptes relacionats amb les tecnologies de la salut està assolint cotes que ultrapassen les més mínimes normes de veracitat informativa i ètica pública. El volum de mercat que mou aquest sector, evidentment, té una dimensió molt important i els interessos econòmics són immensos. Caldrà fer professió d’optimisme i confi ar, com ho feia Richard Smith, en el futur d’una investigació pública i regulada amb normes internacionals per contenir la pressió de la indústria i la seua capacitat de manipular la informació i l’opinió pública per guanyar- se la voluntat dels ciutadans.[13] O pot – ser caure en l’actitud contrària d’escepticisme que mostrava el director de cinema italià Nani Moretti en el seu fi lm Caro diario quan, després de patir un linfoma de Hodgkin i haver recorregut tot el ventall d’especialistes i haver-se empassat tota mena de medecines, arribava a la conclusió, com a veritat indefugible, que un got d’aigua és bo per a la salut.

Optimista o escèptic, ningú no podrà negar que en la lluita contra la sida el primer pas és la prevenció, i la prevenció no té res a veure amb la raó tecnològica. Els dos pilars de la prevenció tenen més aviat una dimensió social, perquè rauen en una bona immunitat –que depèn de la higiene, l’alimentació i la vida digna– i unes relacions sexuals segures (entre d’altres possibilitats, ús del preservatiu). Si això fos efectiu, baixaria radicalment la demanda de medecines antiretrovirals, que mai no haurien de constituir el nucli de la lluita global contra la malaltia, sinó un mitjà per a alleujar la situació dels malalts. I aquest esquema s’adiu també amb moltes altres malalties. La indústria sanitària ven la tecnologia com a principal solució possible a problemes de salut que tenen en la salut pública, la dieta i la higiene un referent preventiu menys lucratiu, encara que possiblement més efi caç. Però darrere s’hi troba l’Estat i la pobresa, dos anatemes per a la lògica del mercat, que tendeix a degradar l’atribut de ciutadania a la lamentable condició de pacients-consumidors.

EL NEGOCI DE LES VACUNES

Una notícia de premsa explicava fa poc que una empresa de transports marítims nord-americana havia posat en marxa un negoci inusitadament lucratiu: pel mòdic preu d’uns cent euros traslladava ciutadans dels Estats Units a la veïna ciutat de Vancouver, situada a l’altre costat de la frontera, al sud de Canadà, on es proveïen de vacunes contra la grip. Com cada any, l’amenaça d’epidèmia en arribar la tardor dispara la demanda, exhaureix els recursos i molts nord-americans opten per creuar al país veí a buscar la vacuna. Els mateixos dies apareixia a les primeres planes el metge Pedro Alonso, per la pu – blicació en la revista The Lancet d’un article on difonia els resultats positius dels assaigs d’una vacuna contra el paludisme, fi nançats per la Malaria Vaccine Initiative promoguda per la fundació Bill and Melinda Gates, l’empresa farmacèutica Glaxo- Smith-Kline, que ha desenvolupat una vacuna experimental, el Govern espanyol, que ha fi nançat un assaig a Moçambic, i l’Hospital Clínic de Barcelona, on Alonso dirigeix un Centre de Salut Internacional. El paludisme mata cada any entre un i tres milions de persones, la majoria xiquets africans menors de cinc anys, i fa emmalaltir 500 milions de persones, cosa que representa u de cada dotze habitants del planeta. El paludisme és el paradigma de l’implacable cercle que associa malaltia i pobresa: els pobres emmalalteixen més perquè són pobres, i continuen sent pobres perquè emmalalteixen més.

Encara avui el cercle malnutrició-infecció provoca cada any l’escandalosa mort de dotze milions de nens. Els informes del Banc Mundial de 1993 i de l’OMS de 1995 indicaven que aquestes malalties i les morts infantils provocades per diarrees i malnutrició serien fàcilment evitables. Tan gran és la dimensió de la mortalitat infantil per malalties infeccioses, que UNICEF considerava en el seu informe de 1993 que la principal intervenció mèdica sobre la infància del Tercer Món havia de ser la immunització contra el xarampió, ja que mentre a Suècia el percentatge de xiquets vacunats arribava al 95 %, en canvi a Etiòpia no arribava al 17 %. Dades així fan pensar que els grans problemes de salut pública que afecten el món i més particularment els països pobres tenen una fàcil solució cientifi cotècnica sols entrebancada per la dimensió política i econòmica de la salut, que fan de la pobresa i la injustícia social el principal factor generador de malaltia. Són malalties que esdevenen l’element aglutinador de defi ciències en l’alimentació, la higiene, l’habitatge i, en general, les condicions de salubritat individuals i col·lectives.

Reduir la mortalitat i la morbiditat evitable implica eixamplar substancialment els programes d’immunització, que són avui una de les tecnologies més efectives davant molts dels problemes associats al binomi malaltia-pobresa. L’eradicació de la poliomielitis al continent americà durant la passada dècada i els grans avanços que s’han fet en el seu control per tot el món ha obert les expectatives que la poliomielitis puga, en un futur pròxim, unir-se a la llista de malalties eradicades, com fou el cas de la verola. Per això, el compromís principal i més immediat de l’Organització Mundial de la Salut en iniciar-se el segle XXI va ser el de reduir les taxes de malalties transmissibles i el patiment que es deriva de malalties com el paludisme, la sida o la persistència de la tuberculosi. Però l’accés a les noves tecnologies sanitàries, a les campanyes de vacunació massiva i a certs medicaments planteja el greu problema econòmic de l’exclusió de grans regions del món.

La lògica del mercat imposa que només el 10 % dels recursos destinats a investigació en biomedicina es dediquen a intentar alleujar els problemes de salut que afecten el 90 % de la població del planeta, com ha denunciat el Global Forum for Health Research. La dinàmica del mercat reforça molt el cercle viciós que s’estableix entre malaltia i pobresa. Segons els càlculs actuals, el paludisme té un cost econòmic en l’Àfrica subsahariana equivalent al 5,8 % del PIB d’aqueixa regió, on la sida redueix el PIB en un 11,7 %, i altres malalties com ara la tuberculosi, les infeccions alimentàries o la mortalitat materna associada al part representen en conjunt unes xifres escandaloses que impedeixen consolidar una situació de creixement econòmic. Molts d’a – quests problemes de salut podrien alleujar- se amb senzilles mesures sanitàries, amb vacunes barates i amb altres medecines potser més cares, però assumibles si es produeix un compromís internacional per superar, en aquesta qüestió, la mera lògica del mercat.

Quan cada dia la investigació sanitària ocupa una part signifi cativa de les planes dels diaris i es discuteix sobre el suport a programes complexos de biotecnologia que, efectivament, obren esperances inusitades i meravellen l’opinió pública internacional als països industrialitzats per la seua espectacularitat, convé, tanmateix, no perdre de vista el desolador panorama de la salut mundial, que no podrà transformar la terrible tendència actual si la lògica de la salut associada als drets humans no s’imposa a la simple racionalitat econòmica de les grans indústries.

INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA I INDÚSTRIA MILITAR

La creació del Ministeri de Ciència i Tecnologia durant la segona legislatura del Partit Popular fou una de les decepcions més grans de totes les iniciatives polítiques dels darrers anys amb relació a la política científi ca. Una part important de la decepció deriva de la manca d’un projecte polític d’impuls a la investigació cientifi cotecnològica pública i la seua substitució per les estratègies de privatització i per la simple gestió de les polítiques de cooperació de l’Estat amb les grans empreses de telefonia, de la indústria elèctrica, energètica i altres de diversa mena. El cim del despropòsit s’assolí quan es van incloure dins el capítol d’investigació científi ca dels pressupostos generals de l’Estat les inversions en armament militar; això que ha estat qualifi cat eufemísticament com a investigació militar. La iniciativa va constituir una fi ligrana d’hipocresia per a incrementar les despeses militars a costa de reconduir les inversions que havien d’anar destinades a la confi guració d’un sistema públic d’investigació científi ca, desenvolupament tecnològic i innovació. La situació no refl ecteix sols un problema espanyol, sinó que representa un problema a escala internacional.[14]

El sistema públic i privat espanyol de ciència i tecnologia és molt escàs i feble en el context internacional i això és degut, en bona mesura, al fet que el sector privat a penes aporta recursos mentre que les inversions que fa l’Estat en ciència i tecnologia es troben molt per sota de la mitjana dels països de l’OCDE. En aquest context, és comprensible que la gran dimensió dels recursos aplicats des de fa anys a despeses militars haja originat un moviment de contestació al si de la comunitat científi ca espanyola. Uns milers de professors, científi cs i investigadors s’han pronunciat en contra de fer passar per investigació científi ca les despeses militars, que representen un munt: al voltant del 30 % del pressupost general d’investigació. Aquesta tendència es volia incrementar per part de l’últim govern del PP, sota el pretext que “de les innovacions en la tecnologia militar es benefi ciarà també la societat civil”. La posició política del Govern socialista és ben diferent, encara que en els dos darrers anys a penes s’ha modifi cat substancialment la situació.[15]

Una part significativa de la comunitat científi ca espanyola que treballa als centres d’investigació del Consejo Superior de In – vestigaciones Científi cas (CSIC), a les universitats i d’altres institucions d’investiga – ció s’ha implicat en una campanya “Per la Pau: no a la investigació militar!”, la qual inclou l’objecció científi ca en investigacions que tinguen aplicació militar. El sentiment d’una ciència per a la pau ha provocat també el compromís estatutari de moltes universitats, com la de València, amb la pau i els drets cívics, i en contra del militarisme.

El “Manifest per una investigació i desenvolupament per la pau” ha denunciat que el 65 % de les inversions de 2003 per programes d’armament (avió de combat Eurofi ghter, fragates F-100, carros de combat Leopard i avió A-400M) procedien de fons del Ministeri de Ciència i Tecnologia. Al fi nal d’aquell any, el consell de ministres va aprovar un pla per a adquirir armament per valor de 4.176 milions d’euros, incloent-hi 24 helicòpters, 4 submarins, 212 vehicles de combat i una gran nau de combat per a 1.200 soldats, que es varen fi nançar amb fons del Ministeri de Ciència i Tecnologia i amb la venda de terrenys militars.

Segons l’informe de la Fundació per la Pau,[16] els pressupostos generals de 2004 des – tinaren 1.371 milions d’euros a despesa militar, cosa que suposava més del 31 % del total de la despesa prevista en els pressupostos per a investigació científi ca i desenvolupament. Aquesta xifra triplicava la dedicada a investigació científi ca bàsica, principal font de fi nançament del CSIC i de les universitats; era set vegades més gran que la destinada a investigació sanitària pública, 27 vegades més gran que el fons per a investigacions agràries i 38 vegades més gran que el fons destinat a investigació oceanogràfi ca i pesquera. Sembla, doncs, que la indústria militar estava en vies d’esdevenir la principal esfera de la investigació espanyola als inicis de la present dècada sota el govern conservador. El principal destí d’aquests fons era el disseny d’onze tipus d’armament, de manera que tan sols cinc empreses vinculades a la indústria militar (EADS-CASA, Santa Bárbara Sistemas, SENER, Izar i ITP) acaparaven més fi nançament que el que rebien el conjunt de les universitats espanyoles i el CSIC.

En el difícil context internacional de la investigació científi ca pública, els fets denunciats signifi quen un sarcasme i la política científi ca que han dut endavant els successius governs espanyols des dels inicis dels anys 1990 representa una farsa. Segons les dades de l’informe de la Fundació per la Pau, la inversió global en ciència i tecnologia representava el 0.96 % del PIB en 2003, mentre que la mitjana europea era del 1.9 %. Al mateix temps, durant els anys de govern del PP l’aplicació de fons públics en investigació i desenvolupament a la indústria militar es va multiplicar per vuit, de forma que si descomptàvem del pressupost d’investigació els fons destinats a la fabricació d’equipament militar, la inversió real en investigació i desenvolupament seria del 0.75 % del PIB, cosa que signifi ca estar a la cua dels estats de la Unió Europea. Malgrat la propaganda ofi cial, aqueixa és la nostra posició real. Si hem de creure les conclusions d’un informe elaborat per investigadors del CSIC, cas de seguir al ritme actual en política científica, Espanya tardaria 50 anys a assolir el nivell científi c mitjà de l’OCDE i 100 anys a assolir l’objectiu del 3 % del PIB acordat pels governs de la Unió Europea per a l’any 2010.

COROL·LARI

La transformació que experimenta a ho res d’ara el sistema democràtic i els nous escenaris de decisió de les relacions internacionals junt amb la creixent importància de la indústria tecnocientífi ca dins l’univers mediàtic plantegen un panorama complicat, amb possibilitats i riscs sense precedents. La progressiva marginació de l’Estat com a agent regulador, i dels espais de debat i representació política de l’esfera pública, accentuen la tendència a eludir el control polític i democràtic en benefi ci de les dinàmiques mercantils associades a la lògica dels poders econòmics i de la indústria militar. Regulació democràtica i bé públic perden així importància com a valor suprem i queden desplaçats a un segon pla davant el predomini del complex producció-consum- benefi ci. La dinàmica de privatització dels coneixements i dels productes de la ciència i la tecnologia és una de les principals amenaces per a la democràcia, que hauria de provocar reaccions de ciutadans i moviments cívics a escala internacional. Caldria reprendre el debat públic com a punt de partida d’una crítica de les inconsistències i els efectes perniciosos que genera la simple governança de la indústria que es genera de forma creixent al voltant del coneixement, els productes de la indústria, la natura o el medi ambient. Cada vegada és més urgent analitzar i regular amb criteris d’universalitat les estructures de poder que hi ha darrere de la indústria agroalimentària, de les indústries de la salut, l’energia, l’armament o el medi ambient. Si l’opinió pública internacional i els espais de debat i participació pública (estatals, cívics, no governamentals…) no reaccionen davant de la confi guració de formes de poder absolut que actuen per damunt de les lleis, en un futur no massa llunyà assistirem a la vulneració impune dels drets humans, convertits en un anacronisme de fugaces democràcies utòpiques del passat.
 
  • [1] M. Callon, P. Lascoumes, Y. Barthe, Agir dans un monde incertain. Essai sur la démocratie technique, París, Seuil, 2001.
  • [2] P. Moreau Defarges, “Gouvernance”, Le Debat, 115, (2001), pp. 165-172.
  • [3] L. Boltanski, E. Chiapello, Le nouvel esprit du capitalisme, París, Gallimard, 2000.
  • [4] M. Angell, A. S. Relman, “Patents, profi ts and American medicine: confl icts of interests in the testing and marketing of new drugs”, Daedalus, (primavera, 2002), pp. 13-25.
  • [5] D. Pestre, Science, argent et politique. Un essai d’interprétation, Paris, INRA, 2003.
  • [6] A. Hatchuel, “Agir public et conception collective: l’expertise comme processus démocratique”, dins: E. Heurgon, J. Landrieu, Prospective pour une gouvernance, París, Éditions de l’Aube, 2000; P. B. Joly, “Besoin d’expertise et quête d’une légitimité nouvelle: quelles procédures pour réguler l’expertise?”, Revue Française des Affaires Sociales, 1, (1999), pp. 45-52; C. Milani, C. Arturi, G. Solinis, Démocratie et gouvernance mondiale. Quelles régulations pour le XXIe siècle?, París, UNESCO & Karthala, 2001.
  • [7] U. Beck, Macht und Gegenmacht im globalen Zeitalter, Frankfurt, Suhrkamp, 2002.
  • [8] Vid. Callon, Lascoumes i Barthe (2001), op. cit. en la nota 1.
  • [9] P. Dasgupta, “Science as an Institution: setting priorities in a new socio-economic context”, World Conference on Science. Science for the 21st Century, A new commitment, París, UNESCO, 2000, pp. 264-271.
  • [10] M. A. Hermitte, P. Kahn, Les ressources génétiques vegetales et le droit dans les rapports Nord-Sud, Brussel·les, Bruyland, 2004.
  • [11] L. Lessig, Free Culture. How Big Media Uses Technology and the Law to Lock Down Culture and Control Creativity, Londres, The Penguin Press, 2004.
  • [12] J. Laurance, “Pharmaceutical Companies Accused of Manipulating Drug Trials for Profit”, The Independent, 23 abril 2004.
  • [13] K. Buse, G. Walt, “The World Health Organisation and Global Public-Private Health Partnerships: in Search of Good Global Health Governance”, A: Public-Private Partnerships for Public Health, Harvard, Harvard University Press, 2002, pp. 169-195.
  • [14] A. Dahan, D. Pestre, Science et Guerre, 1940-1960, París, Éditions de l’EHESS, 2004.
  • [15] Aquest fet ha estat recentment denunciat pels col·lectius que defensen una ciència per a la pau. Vid. www.noalainvestigacionmilitar.org.
  • [16] Ibidem.
Publicat a L’Espill 23/2006
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s