A la primera entrada vaig parlar sobre l’intent de Heidegger de destruir el nostre vocabulari filosòfic tradicional i substituir-lo per un de nou. El que Heidegger tracta de destruir, en particular, és una certa imatge de la relació entre els éssers humans i el món que està molt estesa en la filosofia moderna i la font de la qual és Descartes (de fet, Descartes és el filòsof que més rep en Ésser i Temps). Aproximadament, la idea és que hi ha dos tipus de substàncies en el món: les coses que pensen com nosaltres i les coses extenses, com taules, cadires i, de fet tot el teixit d’espai i temps.
La relació entre el pensament de les coses i les coses extenses és un coneixement i la tasca filosòfica i científica consisteix a garantir que el que una tradició anomena “subjecte” pot tenir accés al món dels objectes. Això és el que podríem anomenar la conceptualització epistemológica de la relació entre els éssers humans i el món, on l’epistemologia significa “teoria del coneixement”. Heidegger no nega la importància del coneixement, simplement nega la seva primacia. Segons ells, abans d’aquesta imatge dual de la relació entre els éssers humans i el món es troba una unitat més profunda que tracta de capturar en la fórmula “el Dasein és ser-en-el-món”. Què és el que això significa?
Si l’ésser humà és realment l’ésser-en-el-món, llavors això implica que el món mateix és part de la constitució fonamental del que significa ser humà. És a dir, jo no sóc un ego lliure i flotant enfront d’un món d’objectes que està enfront de mi. Més aviat, per a Heidegger, jo sóc el meu món. El món és part i parcel·la del meu ésser, de la teixit de la meva existència. Podem captar el sentit del pensament de Heidegger al pensar el Dasein no com un subjecte distint d’un món d’objectes, sinó com una experiència d’obertura on el meu ésser i el món no es distingeixen en majoritàriament. Estic completament fascinat i absorbit pel meu món, no separat d’ell en una espècie de “ment”, o el que Heidegger anomena “el gabinet de la consciència”.
La reclamació principal de Heidegger en la seva anàlisi del món en Ésser i Temps és que el món s’anuncia proper i sobretot com un món pràctic o útil, el món de la comunitat, de l’experiència diària quotidiana. La meva trobada proximal amb la taula on que escric aquestes paraules no és la que hi ha amb un objecte fet d’una substància que pot definir-se (fusta i ferro, per exemple) com existent en un continu geomètricament ordenat l’espai-temps. Més aviat, aquesta és només la taula que utilitzo per a escriure i que és m’és útil per a contenir els meus papers, el meu portàtil i la meva tassa de cafè. Heidegger insisteix que hem de “fer a un costat les nostres tendències interpretatives” que abasten més enllà de la nostra experiència quotidiana del món i atendre molt més allò al que se’ns manifesta com proper.
El món està ple de coses a la mà que pengen juntes com un tot i que són significatives per a mi. En termes bàsics, el món és un munt de coses que es relacionen entre si: el meu laptop s’asseu en el meu escriptori, les meves lents s’asseuen en el nas, la taula s’asseu en el sòl, i jo puc mirar a través de la finestra en la jardí i escoltar el soroll del tràfic i de les sirenes policials que composen la vida en aquesta ciutat. Això és el que Heidegger anomena “medi ambient” (Umwelt), on s’està tractant de descriure el món que envolta al ser humà i en el qual estem totalment immersos majoritàriament.
Heidegger insisteix que aquesta experiència viscuda pel món s’ha perdut o passat per alt per la investigació científica o segons quin tipus de filosofia de la ment, el que suposa una distinció dualista entre la ment i la realitat. El que es requereix és una fenomenología de la nostra experiència viscuda pel món que tracti de ser fidel al que es mostra en primer lloc en la nostra experiència. Per a traduir això en altre idioma, es pot dir que Heidegger inverteix la distinció habitual entre la teoria i la pràctica. La meva trobada primària amb el món no és teòrica, no és l’experiència d’alguns espectadors contemplant un món despullat de valor. Més aviat, hem, en primer lloc, aprehender el món pràcticament, es a dir, com un món de coses que són útils i pràctiques i que estan imbuïdes de significat humà i de valor. La visió teòrica o científica de les coses que es troben en un pensador com Descartes es basa en una visió pràctica que està fascinada i preocupada per les coses, però no amb les coses.
Heidegger introdueïx una distinció entre dues formes d’encarar el món: allò a-mà (Vorhandenheit) i allò per-a-la-mà (Zuhandenheit). Allò a-mà es refereix a la nostra comprensió teòrica d’un món fet d’objectes. Aquesta és la concepció del món des de l’origen de la ciència. Allò per-a-la-mà descriu la nostra relació pràctica amb el que és útil o útil. Afirmació bàsica de Heidegger és que la pràctica precedeix a la teoria, i que allò per-a-la-mà és anterior a allò a-mà. El problema amb la majoria de filosofos després de Descartes és que conceben el món en teoria i per tant s’imaginen, com Descartes, que poden posar en dubte l’existència del món exterior i fins i tot la realitat de les persones que l’omplim – qui sap, podrien ser robots ! Per a Heidegger, per contra, ser éssers humans està íntimament vinculat i unit amb la complexa xarxa de pràctiques socials que conformen el meu món. El món és part del que sóc. Per a Heidegger, separar-se un mateix de la resta del món, com Descartes, és perdre l’objectiu completament: el teixit de la nostra obertura al món és d’una sola peça. I no ha de ser tallat. A més, el món no està simplement fet de pràctiques, de coses familiars significatives. També està plena de persones. Si jo sóc fonamentalment amb el meu món, aquest món és un món comú que s’experimenta juntament amb els altres. Això és el que Heidegger anomena “ser-amb” (Mitsein).
Publicat al The Guardian (22, juny, 2009)
Cristian Palazzi 