Franco Volpi ha mort aquesta nit a causa d’un accident que va patir mentre anava en bicicleta. Diuen en un blog mexicà, gent que el coneixia, que Volpi deia sovint: “un hauria de morir fent alguna cosa que li agrada”. Malhauradament ha estat així. I dic malhauradament per que la primera vegada que ens vem apropar al pensament de Volpi varem quedar impressionats per la seva força analítica. Després de llegir El nihilisme ja ningú li podia quedar el dubte que teniem davant un acurat historiador de la filosofia, a més d’un filòsof. Nosaltres li vem fer una ressenya per la pàgina de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Lllull quan Siruela el va fer apareixer. Com a petit homenatge hem traduit aquell text.
Volpi i el nihilisme
Perquè l’ésser i no el no-res? Des que Nietzsche parlés d’aquest “hoste inquietant” que és el nihilisme l’anorreament del pensament occidental ha arribat a unes cotes impactants: l’ensorrada de les religions tradicionals, l’enfonsament de les ideologies polítiques, la caiguda de l’univers transcendent, el triomf del pensament tècnic-instrumental, l’hegemonia dels diners. Franc Volpi, professor de la Universitat de Pàdua, ens convida, de la mà de Siruela, ha reflexionar sobre aquest fenomen a partir de la genealogia de seu concepte més nombrat: el nihilisme.
A la obra es donen cita els orígens del pensament nihilista, molt relacionats amb la frase de Kirillov, l’ateu dels Dimonis de Dostoievski, qui diu “Si Déu no existís… tot estaria permès”, i entre els quals destaca el Pares i fills de Turguéniev, llibre en el qual presumptament es va encunyar per primera vegada el terme. Segons Volpi, anarquisme i populisme es troben a principis del segle XIX per a donar lloc a una nova filosofia, el més il·lustre receptor de la qual no va ser altre que l’intempestiu Friedrich Nietzsche, “el primer perfecte nihilista d’Europa”.
Nietzsche i Heidegger són els eixos centrals d’aquesta investigació. Nietzsche per ser aquell que encarnés de forma més radical la problemàtica que inspira el pensament sobre el no-res i la seva potència transformadora i Heidegger perquè, resseguint a Nietzsche, va acabar per ser el que dugués a les últimes conseqüències les implicacions filosòfiques d’aquesta idea. Encarregat de la reedició de les obres nitzscheanas Heidegger va dedicar més d’una dècada a pensar a fons les intuïcions del mestre de Röcken, qui profetitzà que el nihilisme entelaria els segles XX i XXI.
La manera que el nihilisme ha anat estenent els seus tentacles és allò del que s’ocupa l’última part del llibre. La reflexió sobre la tècnica que tant va preocupar a Heidegger serveix en aquest cas de fil conductor per a repensar la nostra relació amb el mitjà en que vivim. A través de la idea de la mort de Déu i de la fi de la historia Volpi encavalca els pensaments heideggerians amb una sort de filosofia de la tècnica, tal com ell l’anomena, a fi d’esclarir algunes ombres sobre la tecno-ciència per a proposar, en definitiva, una antropologia a la mesura de les noves necessitats.
En aquest sentit “el que és veritablement inquietant no és el fet que el món es converteixi en un món completament tècnic. Molt més inquietant és que l’home no està, de fet, preparat per a aquesta transformació del món”. Mentre la tecno-ciència segueixi guanyant terrè seguirem estant cada vegada un poc més prop de la deshumanització del contingut significatiu que utilitzem per a habitar el món. El no-res anorrea ens diuen els clàssics, la tècnica tecnifica, diu Volpi.
Aquest no és un llibre per a trobar solucions, sinó per a obrir camins, camins d’investigació on Volpi ens ofereix la possibilitat d’ensumar les pistes que han anat quedant al llarg del segles i que són d’una riquesa considerable. Aquest és, sens dubte, un polit, profund i intel·ligent assaig. En les nostres mans està assumir la inquietud que l’anima i tractar d’alliberar-la.
Cristian Palazzi 